Miquela
Miquela Costa, 85 anys
Entrevista feta per l’alumnat de Català 2M i Català 3
Ens pots explicar una mica la teva vida personal?
Em dic Miquela Costa, tinc 85 anys, vaig estar casada i em vaig quedar vídua. Després em vaig tornar a casar amb un home que no m’estimava gaire i ara estic separada i estic molt bé sola. Tinc 3 fills i sóc àvia. Soc voluntària de moltes coses i estic molt bé.
Com vas descobrir la teva vocació al servei de la gent?
Dedicar-me al servei m’omplia molt, per això vaig triar infermeria. Després em vaig especialitzar en oncologia, que és una especialitat que requereix molta dedicació, i sempre m’ha agradat molt.
Si no haguessis estat infermera, què t’hauria agradat ser?
Vaig fer infermeria per vocació. Volia ser infermera o llevadora però em vaig quedar embarassada i no em vaig poder especialitzar. Més tard, vaig tirar per la infermeria.
Quants anys vas estudiar per a ser infermera? Va ser una carrera molt difícil?
Jo vaig estudiar de gran. Al principi va ser difícil. Em costava retenir el que estudiava perquè no estava entrenada. Però després, de cop, em vaig adonar que començava a recordar allò que estudiava i, a partir d’aquí, em va agradar molt. Quan jo vaig estudiar, la carrera d’infermeria eren 3 anys.
Quants anys vas treballar d’infermera?
Ui! Molts! 30 anys!
Com equilibraves la feina amb les responsabilitats familiars?
Jo vivia amb els meus pares, aleshores era més fàcil perquè ells podien tenir cura dels meus fills. Sabia que a casa estaven ben cuidats. Tot és organitzar-te. Podeu fer el que vulgueu, només hi heu de posar interès.
Per què et vas fer voluntària després de jubilar-te?
Ja estava acostumada al servei de l’altra gent i ja tenia contacte amb Càritas. Així que quan em vaig jubilar, em va ser fàcil.
Què sents quan ajudes els altres?
No m’ho penso gaire. M’agrada ser allà i si ajudo, doncs perfecte! La meva teoria és no pensar gaire en mi, sinó en els altres. I jo sóc feliç entre els altres.
Quina és la teva tasca al Rebost?
Acompanyar les persones quan venen a buscar el que necessiten i vetllar perquè tothom s’emporti el que li toca. Totes les persones que venen tenen uns punts en funció de la seva situació. Les voluntàries els acompanyem durant la tria per allargar els punts, que puguin agafar el que realment necessiten.
Quina formació hi ha per ser voluntària?
N’hi ha, de formació, però jo no l’he feta.
Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
Faig taitxí dos dies a la setmana, ja fa molts anys que en faig. També m’agrada caminar i anar d’excursió i, sobretot, viatjar. He estat als Estats Units (Nova York, San Francisco, Las Vegas, Washington,...), a Rússia, al Marroc,... També m’agrada cuinar.
Com organitzes el teu dia?
Em llevo a les 7:30, faig la feina de casa, procuro deixar el dinar a punt i després me’n vaig a fer el voluntariat. A la tarda m’agrada anar a caminar.
Quina és la teva activitat preferida?
Viatjar.
Quin desig o somni encara no has complert?
Els he complert bastant tots! Sóc una persona afortunada, en aquest sentit.
Què et motiva a continuar de voluntària?
Fer el servei que faig i estar amb els meus companys, que ens avenim molt. L’amistat que he fet amb tota la gent del Rebost és molt maca. Les persones que he tractat, les recordo, i elles es recorden de mi, i això és molt bonic. Abans també portàvem menjar a les cases de la gent i d’aquests persones encara n’hi ha que ens veiem i amb qui hi tinc amistat.
Quines implicacions emocionals hi ha en la tasca com a voluntària?
Et sents útil pels altres perquè sempre hi ha un reconeixement, sempre hi ha persones que et recorden i et donen les gràcies, i això omple molt. Ajudar els altres sempre és una satisfacció.
Quina diferència hi ha entre la Miquela d’abans i la Miquela d’ara?
Ui, molta! La d’abans era més enèrgica, més activa i més exigent i ara sóc més tranquil·la, més reposada i penso que el que no s’arregla avui, s’arreglarà demà. Ara visc amb més tranquil·litat. Hem d’aprendre a viure bé, viure el present, felices amb el que tenim.
Quin consell donaries a les dones, que ara han de treballar doble, per a conciliar la feina fora i dins de casa?
Que siguin organitzades. T’has d’organitzar perquè tot rutlli.
Quin consell donaries a les dones per ajudar els seus fills a organitzar-se millor en aquest món tan tecnològic d’avui dia?
És complicadíssim. La tecnologia ha complicat molt les coses als pares. Els meus fills ja són grans i jo no he tingut aquest problema. Potser caldria fer l’esforç de deixar el mòbil quan s’està en família. Però el problema és que els nens tinguin mòbil ja des de tan petits. Un nen no necessita el mòbil per a res. I costa dir que no quan tots els altres nens en tenen. Però de vegades s’ha d’anar a contracorrent!
Quin consell donaries a les dones joves?
Que no defalleixin!
Si, per exemple, busques una feina i no la trobes, tingues paciència! Ja vindrà el que hagi de venir. Però no vulguis començar la casa per la teulada. Si al principi has d’escombrar, escombra. Si ets treballadora, ja veuran el que vals. Jo a l’hospital, al principi també feia de tot: netejàvem el quiròfan, planxàvem… Era dur però a poc a poc ja vam anar pujant. No espereu anar a un lloc i ser a dalt de tot sense cap esforç. Hem d’anar lluitant i ja arribarem al nostre lloc. Si treballem, ens el guanyarem. Jo no he parat mai.
No us canseu de lluitar, la vida és una lluita constant!
Quin consell donaries a les dones que aviat es jubilaran?
Que gaudeixin però que no es quedin parades. Que busquin activitats per fer. A més de voluntària, també vaig a netejar l’església, faig de voluntària a l’hospital, a la unitat d’oncologia, i a casa, com que no m’agrada mirar la televisió, faig mantes per a portar als malalts de Lourdes.
Que no parin. El dia que parem, estem fotudes!