Miquela

Miquela Costa, 85 anys

Entrevista feta per l’alumnat de Català 2M i Català 3


Em dic Miquela Costa, tinc 85 anys, vaig estar casada i em vaig quedar vídua. Després em vaig tornar a casar amb un home que no m’estimava gaire i ara estic separada i estic molt bé sola. Tinc 3 fills i sóc àvia. Soc voluntària de moltes coses i estic molt bé.

Dedicar-me al servei m’omplia molt, per això vaig triar infermeria. Després em vaig especialitzar en oncologia, que és una especialitat que requereix molta dedicació, i sempre m’ha agradat molt.

Vaig fer infermeria per vocació. Volia ser infermera o llevadora però em vaig quedar embarassada i no em vaig poder especialitzar. Més tard, vaig tirar per la infermeria.

Jo vaig estudiar de gran. Al principi va ser difícil. Em costava retenir el que estudiava perquè no estava entrenada. Però després, de cop, em vaig adonar que començava a recordar allò que estudiava i, a partir d’aquí, em va agradar molt. Quan jo vaig estudiar, la carrera d’infermeria eren 3 anys.

Ui! Molts! 30 anys!

Jo vivia amb els meus pares, aleshores era més fàcil perquè ells podien tenir cura dels meus fills. Sabia que a casa estaven ben cuidats. Tot és organitzar-te. Podeu fer el que vulgueu, només hi heu de posar interès.

Ja estava acostumada al servei de l’altra gent i ja tenia contacte amb Càritas. Així que quan em vaig jubilar, em va ser fàcil.

No m’ho penso gaire. M’agrada ser allà i si ajudo, doncs perfecte! La meva teoria és no pensar gaire en mi, sinó en els altres. I jo sóc feliç entre els altres.

Acompanyar les persones quan venen a buscar el que necessiten i vetllar perquè tothom s’emporti el que li toca. Totes les persones que venen tenen uns punts en funció de la seva situació. Les voluntàries els acompanyem durant la tria per allargar els punts, que puguin agafar el que realment necessiten.

N’hi ha, de formació, però jo no l’he feta.

Faig taitxí dos dies a la setmana, ja fa molts anys que en faig. També m’agrada caminar i anar d’excursió i, sobretot, viatjar. He estat als Estats Units (Nova York, San Francisco, Las Vegas, Washington,...), a Rússia, al Marroc,... També m’agrada cuinar.

Em llevo a les 7:30, faig la feina de casa, procuro deixar el dinar a punt i  després me’n vaig a fer el voluntariat. A la tarda m’agrada anar a caminar. 

Viatjar.

Els he complert bastant tots! Sóc una persona afortunada, en aquest sentit.

Fer el servei que faig i estar amb els meus companys, que ens avenim molt. L’amistat que he fet amb tota la gent del Rebost és molt maca. Les persones que he tractat, les recordo, i elles es recorden de mi, i això és molt bonic. Abans també portàvem menjar a les cases de la gent i d’aquests persones encara n’hi ha que ens veiem i amb qui hi tinc amistat. 

Et sents útil pels altres perquè sempre hi ha un reconeixement, sempre hi ha persones que et recorden i et donen les gràcies, i això omple molt. Ajudar els altres sempre és una satisfacció.

Ui, molta! La d’abans era més enèrgica, més activa i més exigent i ara sóc més tranquil·la, més reposada i penso que el que no s’arregla avui, s’arreglarà demà. Ara visc amb més tranquil·litat. Hem d’aprendre a viure bé, viure el present, felices amb el que tenim.

Que siguin organitzades. T’has d’organitzar perquè tot rutlli.

És complicadíssim. La tecnologia ha complicat molt les coses als pares. Els meus fills ja són grans i jo no he tingut aquest problema. Potser caldria fer l’esforç de deixar el mòbil quan s’està en família. Però el problema és que els nens tinguin mòbil ja des de tan petits. Un nen no necessita el mòbil per a res. I costa dir que no quan tots els altres nens en tenen. Però de vegades s’ha d’anar a contracorrent!

Que no defalleixin!

Si, per exemple, busques una feina i no la trobes, tingues paciència! Ja vindrà el que hagi de venir. Però no vulguis començar la casa per la teulada. Si al principi has d’escombrar, escombra. Si ets treballadora, ja veuran el que vals. Jo a l’hospital, al principi també feia de tot: netejàvem el quiròfan, planxàvem… Era dur però a poc a poc ja vam anar pujant. No espereu anar a un lloc i ser a dalt de tot sense cap esforç. Hem d’anar lluitant i ja arribarem al nostre lloc. Si treballem, ens el guanyarem. Jo no he parat mai. 

No us canseu de lluitar, la vida és una lluita constant!

Que gaudeixin però que no es quedin parades. Que busquin activitats per fer. A més de voluntària, també vaig a netejar l’església, faig de voluntària a l’hospital, a la unitat d’oncologia, i a casa, com que no m’agrada mirar la televisió, faig mantes per a portar als malalts de Lourdes.

Que no parin. El dia que parem, estem fotudes!