Montse
Montse Peix, 65 anys
Entrevista feta per l’alumnat de PACFGS
Ens pots explicar una mica sobre tu?
Estic casada i tinc tres fills, tots nois esportistes: professors d’escalada, guies de muntanya… A mi l’esport sempre m’ha agradat molt. M’hauria agradat ser professora de gimnàstica però quan jo estudiava s’havia d’anar a Madrid per poder fer aquests estudis i no va poder ser. Vaig buscar feina i vaig entrar al Centre de càlcul d’Osona. Després vaig treballar en d’altres llocs, sempre fent tasques administratives i em vaig anar formant en administració, també vaig fer francès i després català, perquè en la meva època s’estudiava en castellà i el català no l’havia après a escriure amb correcció.
Quins han estat els moments més feliços de la teva vida?
És difícil de dir. De jove vaig ser molt feliç. Anava molt a la muntanya i fer cims, i veure les coses des d’una altra perspectiva era fantàstic. Després, casar-me i tenir fills va ser un aprenentatge molt potent. Tu eduques i ells t’eduquen a tu. I el compartir que es dona quan puges els fills també és molt bonic. He gaudit molt de ser mare. I ara és una altra etapa. Tinc menys responsabilitats, és com un recull de tot el que he fet a la vida, sense tanta pressió. Ara és el moment de plantejar-me què vull fer jo. El no estar condicionada per tantes obligacions fa que puguis posar-te un objectiu i seguir-lo. És important posar-se objectius en aquesta etapa.
Quina etapa ha estat la més complicada?
Pujar els fills. Potser la paraula no és “complicat”, sinó intens. T’has d’organitzar molt bé. En els moments complicats sempre he tingut la capacitat d’adaptar-me al que sorgís i, si feia falta canviar coses a última hora per qualsevol imprevist, m’hi adaptava fàcilment. Potser el que més feixuc se m’ha fet ha estat l’estrès en períodes de pics de feina, que tens un termini curt per acabar documents i se t’ajunta tot.
Et penedeixes d’alguna cosa que no hagis pogut fer?
Les equivocacions formen part de la vida, aprens d’anar-te equivocant.
No, estic contenta de tal i com ha anat tot. Sí que és veritat que, per exemple, m’hauria agradat ser professora de gimnàstica i no va poder ser, però estic igualment contenta amb la vida que he tingut.
Quina és la teva perspectiva sobre l’envelliment i com afrontes els reptes socials?
El meu repte és viure el més intensament possible i amb la màxima il·lusió. Aprofitar que estic bé. Fer de voluntària em va molt bé. Actualment estic a la junta de Càritas i és una cosa que m’agrada molt, i tinc el temps per dedicar-m’hi. També vaig a cosir (patchwork), i ara tinc el repte d’aprendre a cosir a màquina, que és una cosa que no vaig aprendre abans i sempre he volgut saber fer.
Gaudir de la família, de les hores del dia. Gaudir al màxim d’aquesta etapa, en què no tinc pressions. I si faig falta en algun lloc, hi vaig. En definitiva, fer les coses fàcils a mi i al meu voltant.
Com vas arribar a la junta directiva de Càritas?
Jo ja hi feia de voluntària esporàdicament, i un amic que havia de ser-ne el director em va venir a buscar per formar la nova junta, perquè sabia que ja m’havia jubilat i ja tenia el temps per dedicar-m’hi.
Com ha estat la teva experiència donant suport i companyia a altres persones?
És de les coses que donen satisfacció a la vida. Tot és un aprenentatge. Tu ajudes algú i n’aprens. Compartir és molt bonic i la humanitat estaria molt millor si tots compartíssim i ens ajudéssim. He tingut la sort d’estar sempre envoltada de gent amb la qual he pogut compartir molt.
Quins valors o lliçons importants vols transmetre als teus descendents?
Estimar, perdonar, respectar, acceptar, compartir i gaudir. Perdonar és molt important. Primer és important perdonar-te a tu mateix i després als altres. El perdó és el més alliberador que hi ha. I després, acceptar i respectar a tothom. Tothom té la seva raó. Saber veure que el que pensa l’altre és igual d’important i cal saber respectar les diferents maneres de veure de tothom. I després, compartir i gaudir amb tothom.
Si estimes, perdones, respectes, acceptes, comparteixes i gaudeixes, ja ho tens tot.
Com has après a adaptar-te als canvis en les dinàmiques familiars amb el temps?
A casa ja érem deu i sempre hi teníem més gent. I la meva mare deia que tothom era benvingut a casa, que calia acceptar sempre a tothom, i així ens va pujar, ensenyant-nos a adaptar-nos a qualsevol cosa. Aquest fet m’ha donat molta facilitat a adaptar-me a les diferents situacions que s’han presentat a la meva vida. Ens ha fet espavilar-nos molt a mi i als meus germans. A casa, per exemple, no teníem gaires coses, i ens adaptàvem a compartir-les. Per exemple, només teníem una bicicleta, aleshores un dia l’agafava un i un altre dia, l’altre.
Sempre vaig veure que la meva mare procurava fer les coses fàcils per tothom i això és el que he procurat fer sempre.
Com has après a mantenir una imatge positiva de tu mateixa al llarg dels anys?
Quan era petita era molt ploranera. Em deien “ploramiques” i això m’afectava molt, ja que en aquella època calia ser fort, ser ploramiques era mal vist. Però un dia el meu germà em va dir que jo tenia molta sort de poder plorar, ja que amb deu minuts descarregava la preocupació i així marxava, cosa que ell, que no plorava mai, podia passar-se tota una setmana carregant les preocupacions i el mal humor, perquè no tenia manera de treure’ls. I això em va ajudar molt i va fer que canviés completament la perspectiva de mi mateixa. I, de fet, un cop vaig entendre que tenia sort de poder plorar, ja no vaig plorar tant. Em vaig estimar i perdonar, i això va fer que m’alliberés i em quedés tranquil·la. Perdonar és clau per aprendre a viure bé.
Com has construït xarxes de suport i amistat al llarg de la teva vida?
Quan jo era jove, no teníem telèfon a casa. Érem sis germans i jugàvem amb els germans d’una altra família, aquesta era la nostra xarxa. Després vaig anar a Vic i aquí també vaig fer altres amistats. Abans quedaves amb la gent amb molta més antelació, i una de les maneres que teníem de comunicar-nos si no vivíem al mateix poble era per carta. Ens escrivíem unes cartes molt llargues i molt boniques.
Més tard vaig conèixer molta gent fent excursions i quedàvem d’una setmana per l’altra. Jo he sigut molt reticent amb el mòbil. Els meus fills no van tenir-ne fins els quinze anys. Teníem la sort de viure en una casa i els nostres fills sortien a jugar a fora i jo controlava molt les estones de televisió o videojocs. La televisió la vam comprar quan vam veure que se n’anaven a mirar-la a casa dels veïns i jo volia controlar què veien. Vaig tardar molt a tenir whatsapp i si tingués fills petits ara, patiria molt perquè tot aquest món de pantalles d’avui dia em supera.
La comunicació de quan era jove a través de cartes i retrobar-nos amb els amics després de les vacances d’estiu era molt bonic i emocionant. Tinc la sensació que ara el mòbil ens adorm, ens domina, i no m’agrada gens.
Com veus el paper de les persones grans en la societat d’ara, en comparació amb abans?
Jo recordo que abans teníem molt respecte als avis i a tota la gent gran. S’havia de tenir molta educació amb els grans. Ara és molt diferent. La gent gran eren persones que havien adquirit una saviesa a la vida, i s’havia de repectar molt. Ara, en canvi, no hi ha respecte en general: ni amb la gent gran, ni amb els pares, ni amb els mestres. Abans el respecte era generalitzat i ara no. Ara la gent gran, una mica, sobra. I penso que és una pena que no s’eduqui amb el valor del respecte, com a valor importantíssim a la vida.
Ens donaries algun consell que et sembli important, a partir de la teva experiència?
Sigueu vosaltres mateixos. Seguiu els vostres instints. Hem d’escoltar-nos a nosaltres mateixos i fer el que ens agrada. Hem de posar tot el nostre esforç per fer el que ens agrada i tenir il·lusió, ganes d’aprendre per aconseguir tot el que volem. Si ho fem així, ho aconseguirem!