Lurdes

1. D’on ets? A què et dediques?

Visc a Oristà, però soc originària de Barcelona. Tinc 57 anys i em dedico a viure la vida. Ara no treballo. La meva feina ha estat en l’àmbit social: joves en centres d’acollida, persones del carrer... Tinc dos fills adolescents que he de portar a l’escola i estar per ells. El poble on visc és molt petit, no hi ha transport públic.

2. Quins estudis tens? 

A part de la formació bàsica he fet treball social i m’he especialitzat en tres branques: discapacitat, tercera edat i gent del carrer. Soc una persona molt inquieta, per això també he fet formació a distància en prehistòria i història antiga. Aquesta formació em va fer adonar de la importància que les societats antigues donaven al contacte amb la terra; de fet, això em va portar a voler entendre el món dels esperits i a estudiar esoterisme i parapsicologia, que a Europa  és una carrera universitària. 

3. Estàs estudiant encara? Quina motivació tens per continuar estudiant? Tens suport de la família, amics...?

Ara m’estic preparant per accedir a la universitat al CFA Montseny. La paraula estudiar hauria de desaparèixer, no pot ser vist com una obligatorietat; és un gaudi, un plaer. Si tu no gaudeixes, no estàs aprenent, estàs estudiant. No deixaré mai d’aprendre, soc molt curiosa i sempre em pregunto coses. 

Tinc suport del meu company, amb qui porto des dels 19 anys. Ell em diu: “Tu no camines, flotes”.

4. Tens fills i filles? Quants? Quines edats tenen?

Tinc 5 fills. L’Aisa, té 33 anys i va néixer al Sàhara. Va arribar amb les colònies d’estiu que s’organitzen a Catalunya per als infants sahrauís.  L’Aisa és celíaca i per poder tractar aquesta malaltia es va quedar aquí, amb el consentiment de la família, és clar. El seu pare passava els estius a casa nostra; un home extraordinari. La mare, en canvi, era molt difícil, no acceptava la realitat, fins al punt que l’Aisa ha deixat de tenir-hi contacte. Després vam tenir dos fills biològics, en Llac i en Quim, de 25 i 28 anys.

Més tard vam tenir una filla d’acollida, la Sara. Una nena acabada de néixer d'una mare drogoaddicta; pesava 1,400 kg. El dia tres de març sempre pensem en ella perquè és el seu aniversari. No hi estem en contacte, ho diu la normativa. Per nosaltres va ser un privilegi tenir-la.

Al cap de 15 dies de deixar la Sara ens van trucar per un nen que patia maltractament psicològic, desnodrit. La mare estava a punt de tenir una altra criatura. Això passava el 2008; amb la crisi econòmica tan greu que hi havia, les poques famílies que acollien van deixar de fer-ho. En John i l’Àngel van venir a casa. Al cap de tres anys, vam canviar d’acollida d’urgència i diagnòstic a acollida de llarga durada. 

5. Què t’aporta ser mare d’acollida?

Una de les coses que t’aporta l’acolliment és la humilitat: mai he criticat les mares biològiques dels nostres fills, penso què hauria fet jo al seu lloc. L’important és tenir amor per donar. 

6. Quins requisits has de tenir per fer acollida?

Quan t’ofereixes com a família d’urgència i diagnòstic el requisit és tenir divuit anys i que una de les persones acollidores no treballi. Hi ha molts models de famílies acollidores; una noia sola, una parella amb fills biològics ja grans, una noia amb la seva mare, parelles homosexuals... 

7. Com recordes el primer dia de l’acollida? Va ser com t’havies imaginat?

No em vaig adonar de  la responsabilitat d’acollir fins que vaig veure la Sara. Els primers cinc minuts vaig estar en xoc, no podia agafar-la.

8. Com ha estat l’adaptació dels fills i filles? 

Quan vam fer l’acollida de llarga durada d’en John i l’Àngel, els nostres fills biològics eren petits (10 i 12 anys). Van entendre que necessitaven uns pares. En Llac ens va fer la reflexió de si érem conscients que quan l’Àngel i en John fossin adolescents, nosaltres seríem bastant grans. L’Àngel necessita suport psicològic pel maltracte que va rebre i en John té una discapacitat cognitiva.

9. En les acollides breus, com ho fas amb l’estima que els agafes?

Cal plantejar-ho al revés: hi ha un nen que ens necessita i l’ajudarem tant com podrem. I quan acabi el procés se n’anirà i trobarà una família que l’estimarà molt. Un cop se’n van de l’acollida, no el pots tornar a veure més.

10. Com relaciones l’acollida amb el feminisme? 

La dona és mil coses! I una d’aquestes coses és maternitat. Jo la reivindico com una eina cap al feminisme. Tanmateix, estic a favor de l’avortament,  perquè no soc ningú per decidir sobre la vida d’una altra persona i les conseqüències que pugui tenir aquell embaràs.  Quan el feminisme desaparegui voldrà dir que hem aconseguit la igualtat, ni més ni menys.

11. Quin missatge ens pots transmetre en aquest dia tan especial per a les dones?

Abans d’estimar algú, estima’t, primer, a tu mateixa. Si no et respectes, ningú et respectarà.

12. Quines aficions tens?

A part de ser mare, m’agrada restaurar mobles, fer de paleta, llegir, mirar pel·lícules, reunir-me amb amics i estar hores i hores arreglant el món , i els jocs de taula. Us recomano un llibre pel dia de la dona: Les filles de Hanna, de Marianne Fredriksson. I una pel·lícula: Tomàquets verds fregits.