Anna

1. D’on ets? Quants anys tens?

Vaig néixer a Badalona i tinc 44 anys.

2. A què et dediques?

Soc infermera a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, especialitzada en l’àmbit de les cures pal·liatives.

3. Per què vas escollir aquesta professió o què et va motivar a ser infermera?

Quan estudiava no ho tenia gens clar. M’agradaven molt les ciències i volia fer alguna cosa que impliqués ajudar els altres. També m’imaginava una professió en la qual pogués viatjar alhora que ajudar i Infermeria em permetia les dues coses. El que tenia molt clar era que volia treballar amb persones. I vaig acabar veient que Infermeria era el que més lligava amb el que volia.

4. Què has d’estudiar per accedir a la teva feina i durant quants anys? A quina Universitat vas estudiar?

Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona. Vaig fer el BUP i el COU (l’equivalent al cicle superior de Secundària i Batxillerat d’ara) i després vaig fer la diplomatura d’Infermeria, que en aquell moment eren 3 anys (ara en són 4). Això és el que vaig fer jo, però hi ha altres vies per accedir a aquesta carrera. Pots anar-hi des del Batxillerat o bé des d’un Cicle de Grau Superior. De fet, actualment hi ha molta gent que hi accedeix des del Grau Superior d’Auxiliar d’Infermeria, que ja els encamina molt bé per a després fer el grau d’Infermeria.

5. Quants anys portes treballant d’infermera?

Des del 2000, és a dir 22 anys.

6. Explica’ns sobre la teva trajectòria professional: A quins hospitals has estat i quines tasques has fet?

Vaig acabar d’estudiar l’any 2000 i justament era una mala època per la Infermeria en aquest país. Hi havia molt poca feina a Espanya. Havia de treballar dies solts sense cap mena d’estabilitat i acostumaven a ser dies festius en els quals cobria les vacances dels infermers i infermeres que sí que tenien vacant. Però en altres països la situació no era tan precària, o sigui que vaig decidir anar a treballar a l’estranger, en un país on, al contrari d’aquí, hi hagués manca d’infermers. És així que vaig marxar a Itàlia, on sí que hi havia molta manca de professionals de la salut. La meva idea era estar-hi de manera temporal fins que la situació aquí a Catalunya millorés, però finalment hi vaig estar 7 anys i va ser una experiència molt positiva i enriquidora, ja que hi vaig estar molt bé i vaig aprendre molt professionalment. Quan vaig tornar, gràcies a tots els anys d’experiència a Itàlia, ja tenia clar cap a on volia especialitzar-me; volia treballar amb la gent que es troba en la fase final de la seva vida. I en aquell moment, l’Hospital de la Santa Creu de Vic era un dels centres pioners en les cures pal·liatives, fet pel qual vaig veure clar que volia venir aquí a Vic, per aprendre en aquest centre pioner en l’àmbit que m’interessava. I és així com, una mica com em va passar a Itàlia, m’hi vaig acabar quedant.

7. On treballes ara? 

Ara continuo a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, ciutat en la qual visc, i estic especialitzada en les cures pal·liatives i en el que s’anomena la bioètica. 

La bioètica s’ocupa de buscar que els camins i decisions que prenem quan acompanyem un malalt terminal siguin sempre la millor opció possible pel malalt, valorant les seves circumstàncies particulars i garantint-ne la millor gestió possible. És a dir, avaluar la situació i intentar prendre les millors decisions. Per portar a terme això, som un equip format per un metge, una infermera, un psicòleg i un agent espiritual. La idea és compartir i treballar sempre en equip des de tots els àmbits, no només el mèdic, per anar detectant les necessitats tant del malalt com també de la seva família en cada moment. No hi ha dues morts iguals perquè no hi ha dues persones iguals. Cada persona és única i amb necessitats úniques, per això és tan important que la tasca sigui en equip i englobant aquesta diversitat d’àmbits.

8. Com superes emocionalment la situació de la mort d’un pacient amb el qual has tingut molt contacte?

Les relacions poden ser molt estretes perquè el procés pot ser molt llarg. Requereix tot un treball personal de reflexió al voltant de les pors que portem dins nostre. Per a mi ha estat tot un procés. Al principi patia més. La psicòloga tant ajuda la família com també a nosaltres, els professionals que hi estem involucrats. Jo al principi m’emportava una motxilla que em pesava bastant. Amb el temps, vas aprenent a portar-ho millor. El que m’ha ajudat molt és fer l’exercici de pensar que la situació davant la qual em trobo no la puc canviar, però, en canvi, sí que puc canviar les circumstàncies, puc ajudar a portar-ho millor, puc aportar serenitat, tranquil·litat, oferir comunicació per treballar les pors i angoixes d’aquests malalts… Puc reconfortar i acompanyar, de la manera que ho necessitin, i això és el que m’ajuda a tirar endavant. També és cert que no tot són tristeses. Malgrat la dificultat de les situacions, també hi ha moments molt profunds, molt bonics, i això també és una cosa que m’ajuda a anar amunt. 

9. Per tant, aquesta feina té un efecte en la teva vida personal, com separes la vida professional de la privada?

És important estar tranquil·la amb el que has fet a la feina per arribar a casa en pau. Una companya meva parla de compartiments. Tancar el compartiment de la feina i separar-lo de la vida privada. Quan hi ha alguna cosa que m’emporto i que m’impedeix viure tranquil·la, aleshores vol dir que necessito parar i reflexionar. Així i tot, de coses sempre te n’emportes i això no té per què ser negatiu, sempre que puguis continuar fent les teves activitats amb normalitat, perquè si és així vol dir que la relació entre la feina i la vida privada és sana. Però si no és així, llavors fa falta fer una parada i treballar emocionalment allò que no ens deixa viure en pau. 

Sí que és cert que viure aquestes experiències a la feina també m’ajuda a valorar i a gaudir més de la vida, valorar el fet d’estar bé. I la vida privada també m’acaba ajudant. Cal saber separar, però és cert  que moltes vegades l’entorn privat ens ajuda en el professional i viceversa. Tot allò que aprens en cada àmbit és aplicable en l’altre i tot s’entrellaça i es nodreix respectivament. I és molt bonic que sigui així.

10. Quina relació hi ha entre la teva feina i el feminisme?

Molta!! Infermeria és la ciència de cuidar i cuidar a les persones està molt associat a la dona. De fet, aquesta és una lluita que tenim perquè no ens agrada aquest estereotip segons el qual cuidar va associat només a la dona, perquè els antics rols han canviat i el rol de cuidar no pot recaure només en la dona, ha de ser compartit, equilibrar la balança. Perquè, a més, hi ha moltes maneres de cuidar: la cura física, ocupar-se de la paperassa, dels àpats, l’acompanyament emocional… Cuidar ha de ser un treball en equip en el qual cadascú aporti allò que millor sap fer, sigui home o dona. Tant homes com dones poden cuidar igual, cadascú aprofitant els seus talents.

Aquesta és una professió en la qual sempre hi ha hagut un domini de les dones -de fet, en general ens hi referim en femení i no en masculí- i per sort cada vegada hi van havent més homes. És molt bo que el cuidar es vagi expandint i deixi de ser una tasca de dones. Perquè, com diu una frase que tinc molt present: “La humanitat continua perquè ens cuidem els uns als altres” i la humanitat som tots, homes i dones.

11. Has escrit un llibre sobre l’acompanyament en la fase terminal dels malalts, què et va moure a escriure’l?

A la nostra societat li costa parlar de la mort. Quan ens trobem que hem d’acompanyar algú en la seva fase final ens trobem amb poques eines. La finalitat del llibre és justament proporcionar aquestes eines. Des de l’àmbit més pràctic fins al més emocional. Sempre tenint present que cada situació és única, però amb eines comunes que puguin servir per a moltes situacions.

12. Com hem d’animar les persones que es troben en una situació terminal?

En la situació d’un malalt en aquesta etapa final el que volem és acompanyar, i això vol dir acompanyar amb les emocions que tingui, sense negar-les. Mai diem “No ploris” o “No estiguis trist”. Si hi ha tristesa, l’acceptem, l’acompanyem i l’ajudem a treure aquella emoció i a trobar la manera d’adaptar-nos de la millor manera possible a la situació. Cal ajudar a portar aquella emoció intentant que no hi hagi bloqueig. La clau és acompanyar en les emocions que sorgeixin, siguin quines siguin, sense negar-les.

13. Com cal preparar a les persones que acompanyen un malalt terminal?

Parlar molt. Perquè ens costa molt. Quan parlem, traiem les nostres pors i així podem buscar ajuda per tal d’acompanyar de la millor manera. És molt important fer-los saber que no estan sols. Nosaltres, com a professionals, els donem totes les eines que podem i si fa falta eixamplem la xarxa d’eines i professionals i busquem ajuda fora de l’hospital, si és necessari. El principal sempre és saber que no estem sols.

En algunes situacions els acompanyants del malalt, per qüestions de feina o de circumstàncies de la seva vida, no poden ser-hi físicament tot el que ells voldrien acompanyant aquella persona estimada, aleshores també és molt rellevant dir-los que el que més acompanya és l’amor, estiguis allà físicament o no. Si aquella persona pot rebre aquest amor, significa que ets allà, que l’estàs acompanyant, encara que no puguis ser-hi físicament. 

14. Com educar i preparar els nostres fills i filles perquè, en el seu moment, portin a terme la tasca de cuidar/acompanyar la gent gran?

Els nens, quan més aprenen és quan ho veuen. Les paraules tenen importància, però allò que veuen és allò que els queda a dins. Si veuen actituds de cuidar en el seu dia a dia, per petites que siguin –pel carrer, tenir cura d’animals, tenir cura dels avis…–, això queda gravat dins seu. Cal que vegin que el cuidar forma part de la seva quotidianitat, sigui en l’àmbit que sigui i independentment de si hi ha o no llaços familiars; que el cuidar sigui una actitud inherent al seu voltant. Si ells veuen aquestes petites actituds en el seu dia a dia, el cuidar s’integra en la seva vida. Aquestes petites actituds diàries de tenir cura -com pot ser tenir cura del seu gos o el seu gat- són poderoses, són el que després faran quan siguin grans. Si no ho veuen, no ho faran en el futur. Qui no ho ha vist a casa no ho farà. Per això és tan important que el cuidar estigui present en la seva infància. 

15. Quins plans tens pel futur? Penses escriure algun altre llibre?

Sí que m’agradaria escriure un altre llibre -de fet, de petita volia ser escriptora- i sí que és cert que aquesta feina m’ha ajudat a fer realitat un somni. Si el que faig pot ajudar a altres persones, sí que m’agradaria plasmar-ho en un altre llibre. Plans de futur… De moment seguir treballant d’infermera i una altra cosa que m’agradaria és ensenyar… no descarto tirar cap aquí.