Imma 

Imma Gamero, 67 anys

Entrevista feta per l’alumnat de Català 2 tarda


Tinc 67 anys. En faré 68 aquest proper mes d’abril.

M’he aixecat a les 7.30h. He anat a classe de català. Estudio el nivell C2 a l’Escola Oficial d’Idiomes. Després he dinat a casa i vingut cap aquí l’escola, per fer l’entrevista. Quan estàs jubilada fas les coses a poc a poc, per gust.

Pensava que moltes, però ara soc conscient que realment no tantes! Perquè parlar parlar… català i castellà. Puc dir coses en: anglès i francès, que és una llengua que trobo maquíssima. Vaig estudiar alemany però ja no el recordo gaire. L’italià l’entenc, però no el parlo. Parlar bé una llengua és una cosa complicada. Més o menys ens podem arribar a defensar, a comunicar, però a la perfecció… és difícil!

Visc amb el meu marit, el meu gos i la meva tortuga. Les meves filles ja són grans i han fet la seva vida.

Visc en una casa adosada. Té un jardí petit a la part del darrere. Té dues plantes i un garatge. És una casa oberta, maca, amb molt de sol. És  una casa moderna. No tinc piscina, i penso que no se n’ha de tenir, perquè no hi ha aigua. Hi ha piscina pública al poble de franc per a les persones jubilades, per tant, no necessitem piscina a casa.

M’agrada ballar, sobretot quan estic sola i ningú em veu. M’agrada jugar a jocs de l’ordinador, del tipus de construir granges, pobles, ciutats… També m’agrada llegir i caminar, tot i que tinc un problema a la cama i no puc caminar gaire.

Sí, moltíssim! Tinc una autocaravana. Quan el meu marit es jubili, que és una mica més jove que jo, farem un viatge llarg de 3 o 4 mesos amb l’autocaravana. Europa l’hem recorreguda molt i on més hem anat és a França, que la tenim aquí al costat.

Si fa no fa el mateix que ara, però tenia menys temps: tenia tres filles i treballava. Total, que m’agradava el mateix, però no tenia el mateix temps. A més, sempre he estudiat i fet diferents formacions: la carrera de Filologia anglesa a la universitat, he estudiat francès, formacions relacionades amb la feina… Bé, sempre en formació, perquè no s’atrotini el cervell.

No, he continuat fent les mateixes activitats que ja feia, però amb més temps.

No gaire. La meva alimentació és igual: planxa i molta verdura. Una cosa sí que he fet: m’he apuntat a la piscina per nedar. Acostumo a anar-hi, tot i que de vegades em fa mandra. No he estat mai un perfil gaire esportista, i ara tampoc no he canviat gaire de costums.

Sí, el que passa que les coses dolentes t’ensenyen a reaccionar davant de problemes. Me n'han passat de grosses i de no tan grosses, com a tothom, i de totes se n'aprèn. Us en conto una on ho vaig passar molt malament: la meva filla petita va néixer amb una cardiopatia i la van operar amb 5 dies de vida. Per sort tot va sortir bé, i actualment continua sent la mimada de la família! Bé, al final s’obliden les coses dolentes. Recordem més les coses que ens fan feliços.

Només una. Abans no era com ara. Abans entraves a un lloc a treballar i t’hi quedaves. Vaig treballar 40 anys a Correus (quan encara es deia “Telègrafs”!), i hi vaig desenvolupar diferents feines, entre aquestes, vaig ser directora de l’oficina de Vic i també vaig fer auditories, per comprovar que diverses de les oficines de Correus funcionaven bé.

De les feines que vaig fer a Correus, el que més m’agradava era fer auditories. Sempre m’ha agradat estar en contacte amb la gent. I Correus també m’ha donat això: tractar amb la gent de fora i també amb la gent de dins.

Al principi sembla que te’n vas de vacances, però veus que no s'acaben mai, aquestes vacances! Em vaig jubilar als 60 anys, encara jove, estava bé a nivell de salut, em trobava amb ganes i energia. Entre 6 mesos i un any després em vaig activar a fer coses.

Bé, em sentia bé. També és veritat que  moltes vegades, després de passar molt de temps preparant les classes, que costa molt, si no s’hi donava gaire importància o les persones s’ho prenien a la fresca… no m’agradava gaire. Sempre he insistit a les persones que venien als cursos perquè aprofitessin tot el possible: cursos, formacions… n’hi ha moltes de franc. Cal aprofitar-ho!

Ho he viscut com un intercanvi. Jo tinc el temps i la gent té la necessitat. És veritat que de vegades he estat una mica cansada, però també m’he sentit molt feliç en rebre agraïment.

Quina pregunta més difícil! Potser relativitzar les coses que passen a la vida, no pensar que s’acaba el món si passa alguna cosa dolenta. Tinc un exemple molt recent d’una persona jove que va decidir suïcidar-se després que l’acomiadessin de la feina. M’ha impactat molt aquesta vivència i m’hauria agradat parlar amb aquesta persona i dir-li que el món no s’acaba, que potser era una porta, un nou camí que s’obre, una possibilitat. En fi… Sí, diria que he après a relativitzar. Com diu la dita, “quan una porta es tanca, s’obre una finestra”.

Li diria moltes coses, potser faria coses que no vaig fer, com fer un Erasmus, que llavors no existia. Però penso que aquesta pregunta no la respondré. El passat, passat està. Ja no hi podem fer res. El que ja ha passat, fora.

La gent jove pensa que la gent gran som tontos: que no sabem fer res, sobretot en informàtica, telèfons… Que tenim tants problemes! I jo penso que això no depèn de l’edat, sinó que depèn de les habilitats de cadascú. L’experiència ajuda molt a la vida, dona una visió més gran. Tothom hem sigut joves, tothom som adults i tothom ens fem grans. Així que pensin el que vulguin, què hi farem. Per a mi és un gust escoltar les persones grans, sàvies, amb coneixements i experiència. Cadascú aporta en funció de la vida que ha tingut i l’edat que té. Diria que la vellesa és una bona etapa de la vida.

Cada vegada el veig menys important. Si comparo la situació d’ara amb la d’abans o, fins i tot, crec que en les vostres cultures, actualment s’ha perdut molt de respecte. És molt fàcil escoltar paraules com “¡viejo!”, amb menyspreu. Potser respectes el teu avi, però no el col·lectiu. És una llàstima: es perd la memòria històrica, les experiències, les savieses…

No m’agrada donar consells perquè cadascú és cadascú i viu la vida diferent. Potser diria viu la vida i aprecia el que tens en cada moment, sigui el que sigui: si tens quinze dies de vacances, aprofita aquests quinze dies i no t'amarguis pensant si és poc, si has de tornar a treballar… Mai estem contents amb el que tenim, sempre pensem en més, a tenir més. Mai no acabem de treure profit de les coses perquè sempre pensem en allò que no tenim o no està passant.

Per exemple, un consell que sempre els deia a les meves filles era que estudiessin allò que els agradava, que no pensessin si tenia sortides laborals o no, perquè cal fer les coses que t’agraden.

En fi, el major consell és disfrutar el moment i apreciar molt allò que tens. Jo encara no ho he après del tot, però sí que aprecio molt allò que tinc, molt!

Jo tinc la sort que he treballat a l’administració pública durant 40 anys. Hi ha masclisme, com a tot arreu, però per sort no l’he sentit directament: cobres el mateix que un home, he pogut canviar de càrrec dins la feina… Tot i que de vegades triaven un home, sí… però directament no l’he sentit. Actituds amb algun company en concret, sí, però a nivell general, com que era un servei públic, no ho he notat, la veritat. 

Tot té el seu moment: abans de jove hi ha més marxa, i ara estic més tranquil·la. La jubilació és fantàstica, la veritat. Ara bé, quan estudiava, també m’agradava molt el moment! Miro de gaudir dels anys que encara tinc per davant en bon estat de salut. 

Ui, m’ho passava bomba! Era l'època post-hippie, un moment de moltes llibertats, fumar… i Vic era molt marxós: bars, amb molta gent jove fent moltes coses pertot arreu. A Barcelona anava molt a cine en versió original i a concerts. Jo era molt lliure. De nit anava sola i no havia tingut por mai, no m’ha passat mai res, tant que diuen ara! Els anys 70 i 80 va ser una època molt i molt maca. M’encantaria tornar a veure-la per un foradet!

Sí, m’agrada molt estar amb persones i he estat molt bé. Ara bé, m’heu disseccionat amb tantes preguntes, hahaha!