Aixa

1. Parla’ns una mica de tu. On vas néixer, quants anys tens?

Tinc 28 anys i vaig néixer a Solsona. Actualment visc a Vic amb el meu company. Soc infermera de la Vall d’Hebron.

2. Com et desplaces a la feina? 

Comparteixo cotxe amb diferents companys i companyes de feina.

3. Com i quan vas descobrir que la medicina era la teva vocació?

Sempre m’ha agradat cuidar a la gent, per viure és necessari que et cuidin. A més a més, la meva tieta és infermera i sempre m’ha parlat de la feina. Ella ha estat la meva referent i una influència a l’hora d’acabar de decidir la meva professió. Des de la cura fem un món millor.

4. Va ser difícil estudiar infermeria? Quins requisits has de tenir?

Jo no vaig entrar a la universitat pública perquè la nota era molt alta, aleshores vaig plantejar anar a la universitat privada que té un cost molt elevat. Per poder-ho assumir vaig compaginar la carrera amb un treball de cambrera i vaig anar a viure amb els meus tiets al Vallès, fora de Solsona. La carrera em va agradar tant que no la vaig trobar gaire difícil, tot i que ho és!

5. On has treballat? A quin hospital has estat més a gust?

A l’Hospital de la Vall d'Hebron a urgències, a l’Hospital Clínic a planta, i puntualment a la Mútua de Terrassa. He treballat també al 061 d’atenció telefònica, i amb la vacunació sanitària durant la Covid-19. Prefereixo treballar en el sistema públic de salut, per tant, prefereixo la  Vall d’Hebron.

6. Com vas viure el temps de la pandèmia? 

Difícil. Vam transformar tota la zona d’urgències en zones per covid. Jo estava en la part destinada a la gent gran, que per les seves patologies no eren candidates per l'UCI, ja que no podrien suportar tractaments agressius com la intubació. Amb el temps m’he adonat de la gravetat de la situació que vam viure.

7. Quines aptituds has de tenir per treballar a urgències?

S’ha de saber mantenir la calma i prioritzar, tot i que actuem per acció-reacció. Urgències és un entorn molt hostil. A part de tenir ull clínic i aplicar bé les tècniques és molt important l’acompanyament emocional. Per això cal que els professionals sàpiguen fer la gestió emocional malgrat que la pressió assistencial faci que es deixi en segon terme. 

8. Quines experiències has viscut treballant amb persones amb drogodependències?

A la unitat de drogodependències hi treballo esporàdicament. Aquí les persones addictes fan tractaments, per exemple amb metadona, per deixar la droga. Hi ha diferents tipus de drogues, cal tenir en compte que l'alcohol és una droga acceptada.  Les drogodependències provoquen trastorns psiquiàtrics; això fa que a l’hospital hi hagi persones que es deixen ajudar i n'hi ha que no poden deixar-se ajudar perquè tenen alterada la percepció de la realitat. Aquí es viuen moments difícils; de vegades s’ha de fer una immobilització mecànica. 

9. Quina relació hi ha entre les professionals amb els pacients i les seves famílies?

Per poder atendre el pacient hi ha un munt de professionals treballant a l’hospital: des del celador, l’administratiu, auxiliars d’infermeria, personal de neteja, manteniment, personal de cuina… Tots aquests professionals són essencials per la bona atenció la persona malalta.

El personal d'infermeria i auxiliars d’infermeria, a urgències, compartim molts espais de treball i això facilita que entre nosaltres tinguem més proximitat i confiança. Altres professionals com metges i zeladors estan en altres espais que dificulten la interacció i la coneixença. De vegades, depèn de la persona, es crea una jerarquia professional, i  això fa que no hi hagi bona comunicació.

Amb els familiars i pacients, hi ha professionals que no els agrada que hi hagi la família, potser perquè estan cansats, no saben com gestionar la relació. A mi sí que m’agrada, perquè ajuden, avisen… i el malalt està més tranquil. 

10. Per què hi ha més infermeres que infermers?

Al llarg de la història les dones hem cuidat les persones. És el rol de la dona. Actualment, però, l’accés és tant masculí com femení, malgrat que quan vaig estudiar només un 10% eren homes; encara hi ha molta càrrega social del rol. 

11. Creus que s’està trencant la tendència que els metges són homes i les infermeres dones?

Sí, sobretot a medicina s’ha incrementat el nombre de dones. Però encara el percentatge d’homes en els alts càrrecs és més elevat.

12. Creus que els homes infermers desenvolupen la seva tasca amb la mateixa vocació i professionalitat que les dones?

Aquesta és una opinió personal. Un home que ha decidit estudiar infermeria és per algun motiu. Penso que les dones estem més vinculades amb la cura i per això tenim unes habilitats més desenvolupades. Els homes segons la situació que hagin viscut també poden haver treballat el rol de cuidador.  Veig una diferència de com es relacionen amb els pacients, tant metges com infermers: els falten recursos per gestionar la part emocional. Tot i això, hi ha homes que tenen molt treballada la cura i la gestió emocional.

13. Com gestiones la mort dels pacients?

Depèn dels pacients. A urgències, a diferència de planta, no comparteixes moltes hores amb els malalts. Però et trobes situacions que et fan de mirall: ets una persona humana i hi ha morts molt traumàtiques. És diferent que es mori una persona de 92 anys o una de la meva edat, perquè aquesta et fa de mirall: penses que a tu també et podria passar o també valores més el que tens a la vida.  Quan visc això sento una llàstima aquí dins (indica amb les mans juntes l’interior del pit). He hagut de treballar com acompanyo el pacient i família. 

Una amiga em va dir que quan senti aquest dolor hi posi llum, això fa que canviïs el pensament, i em va bé per oferir: aquella persona et té a tu en un moment de dol… és difícil, però si hi ha vida hi ha amor. La  mort és un procés que viurem i és una sort que et pugui acompanyar un professional. M’acomiado d’aquesta persona, faig un ritual  en silenci. Tinc un pensament per a ella. Si en el moment que mor no puc acomiadar-me’n, busco un espai per fer-ho un altre dia, així deixo marxar l’angoixa.

14. Quines aficions tens?

Al meu temps lliure practico l’escalada, la muntanya i l’alpinisme perquè m’ajuden a desconnectar. M’agrada la tranquil·litat de la muntanya, els espais oberts. La vida social també és important per tenir suport. Llegeixo bastant i fa poc que participo en un col·lectiu feminista, l’Ortiga, per fer créixer interessos sobre aquest tema.