Ana Maria

1.     On vas néixer?

Vaig néixer a Cartagena, Múrcia.

2.     Quants germans i germanes tens?

Tinc una germana més petita.

3. Quantes persones sou a la teva família?

En som tres: els meus dos fills i jo.

4. Com va ser la teva vida de petita?

Els records que tinc són molt feliços. Vivia a un poble molt petit, de camp. La casa on vivia estava a dos carrers de la casa de la meva àvia i el meu avi. Tot consistia en anar a l’escola, estar amb les amigues, la bicicleta, la pilota… Estava molt de temps al carrer jugant. Vaig ser molt feliç.

5. On vius?

A la Guixa. És un lloc per viure tranquil. Hi ha una farmàcia i un forn. Si vols vida social, no és el teu lloc.

6. Què t’agrada fer en el teu temps lliure?

No tinc gaire temps lliure, però el poc que tinc el dedico a estar amb els meus fills. Anem a menjar fora i també ens agrada anar a passejar per la platja. Una altra cosa que m’agrada és la música. En resum, ens agrada passar temps junts i aprofitar el poc temps que tenim.

7. Quantes llengües parles?

Ui, ben poques! El castellà que és la meva llengua materna i el català, que el parlo d’aquella manera. El vaig aprendre quan vaig venir a viure a Vic, als 20 anys.

8. Què has estudiat i durant quants anys?

Vaig estudiar l’EGB i després un administratiu, que no vaig acabar perquè no m’agradava. Després vaig fer un curs d’auxiliar de geriatria i ajuda a domicili. Això em va permetre treballar a una residència de gent gran, però només fent suplències. Vaig venir als 20 anys a Vic amb el meu marit, vam tenir els nostres fills i treballava a un supermercat. Sempre tenia la il·lusió de tornar al món sanitari. En un moment donat vaig quedar a l’atur i vaig fer un curs de sociosanitari del SOC, i gràcies a les pràctiques ja m’hi vaig quedar a treballar a la residència actual. Més tard vaig venir al CFA Montseny a acabar la secundària, que ja era l’ESO (GES) i després vaig cursar un grau mitjà a l’IES Vic d’auxiliar d’infermeria. La combinació de la feina i estudis et deixa sense temps, sense vida, pràcticament!

10. A què et dediques?

Treballo a una residència de gent gran, associada a l’Hospital de la Santa Creu. Però no només hi ha gent gran. El servei es va ampliar i actualment també atenem persones procedents de Sant Tomàs, amb diversitats i qüestions de salut mental, i també gent més jove que necessita atenció i ajuda a causa d’algun accident, malaltia… 

11. Quants anys fa que treballes? Quan vas començar amb aquesta feina? Com la veus?

Ja fa gairebé 7 anys que treballo a la residència Nadal. És una feina molt maca. Ha d’agradar-te la feina i ha d’agradar-te cuidar. Has de tenir molta paciència i molta empatia. Està mal valorada, com la sanitat en general. Les residències estem lluitant  perquè canvien una mica les condicions laborals, que són força diferents de si treballes al sistema públic.

12. I per què no treballes a la sanitat pública, si té millors condicions?

La meva idea és fer-ho, però ara mateix les meves circumstàncies personals no m’ho permeten. Segurament serà més endavant.

13. Per què vas decidir fer aquesta feina i no una altra?

No és una feina que econòmicament estigui molt ben valorada. La vaig triar perquè m’agrada cuidar la gent, m’agrada ser-hi, estar present en moments de dificultat. Soc feliç així. És molt gratificant.

Per mi és una feina vocacional. M’agrada estar amb la gent, cuidar-la, acompanyar-la en moments de dificultat, passar temps amb elles i ells, fer-los la vida una mica més fàcil…

14. En el futur jo faré d’auxiliar. La teva feina és fàcil o difícil?

Hi ha dies de tot. Hi ha dies molt fàcils, tranquils, que no passa gairebé res. Però hi ha altres dies on passen moltes coses: la gent malalta, un et necessita aquí, l’altre allà… a la planta som 3 auxiliars per 40 persones. I de vegades has de córrer molt. També són importants les companyes, la bona relació i que us ajudeu.

15. Fas domicilis?

Sí, cada tarda en tinc. Les tasques són diverses: passejar amb la persona, dutxar-la… fer-li companyia en general. El temps que es dedica a cada persona és diferent: alguns 1 hora, altres 20 minuts perquè només necessiten medicació i acompanyar al llit…

El cap de setmana és el més complicat per a mi: de matí treballo a la residència i a la tarda vaig a quatre domicilis amb persones que necessiten molt d’acompanyament perquè no es poden moure. Sort de les grues, les màquines, etc., perquè és més fàcil.

16. Quines són les dificultats de la teva feina?

En primer lloc, que de vegades has de córrer. En segon lloc, que tot i que hi ha màquines que ajuden, al final acabes tenint dolor d’esquena, de mans… has de cuidar-te o en poc temps estàs feta caldo. Has de cuidar les postures, cuidar-te, fer els moviments pertinents, aixecar el llit quan fas cures o higiene…

Finalment, també cal tenir en compte que has d’estar molt centrada emocionalment per fer front a les situacions.

17. Què sent una auxiliar quan ajuda una persona malalta?

És vocacional. Esculls la feina perquè t’agrada. Et sents molt bé ajudant. És que és el que m’agrada. Els petits detalls que succeeixen en el dia a dia alegren les persones que són dins la residència i també les que hi treballem. Allà dins qualsevol cosa fa les persones felices! És una cosa que des de fora no ho apreciem tant.

18. Què has de tenir com a persona per poder cuidar d’una altra persona?

Principalment, empatia. Respecte cap a les persones, sobretot a la gent gran, que tenim molt mal costum d’infantilitzar, de tractar-los com a infants. És diferent donar carinyo de tractar com nens!

En una residència també és important  ser ordenada, es valora molt.

19. Tens algun conflicte/problema amb les persones que cuides?

No, conflictes com a tal, no. De vegades sí que hi ha situacions amb gent que no saps molt bé com controlar, per les malalties que tenen, etc: crits, nervis… Situacions difícils que no sempre saps afrontar. El que és important és l’experiència, a mesura que vas coneixent les persones i les necessitats que tenen, pots gestionar millor allò que pugui passar.

20. Em pots donar algun consell per fer aquesta feina?

Sigues tu mateixa. Si t‘agrada cuidar, sortirà de tu i ho faràs molt bé. És una feina dura i t’ha d’agradar. Sigues tu mateixa, encara que hi hagi dies complicats, estats de nervis… Pensa que tu has de continuar cuidant bé, per molt complicada que sigui la situació. Paciència i control de la situació.

21. En cas d’emergència, pots salvar una vida?

Quan estudies auxiliar d’infermeria et prepares. Aprens primers auxilis i saps com reaccionar en cada situació. He viscut algunes situacions, per exemple ennuegaments amb el menjar, en què hem aplicat les maniobres i  sí, hem salvat la vida. També a persones inconscients. A la feina també tenim la metgessa, la infermera… però els primers moments són claus i hem de saber com actuar.

22. Què t’agrada de les persones grans?

És igual si és gran o no. En general a mi m'agrada cuidar les persones, grans, joves, en última etapa de vida, o simplement amb dificultats per vestir-se i fer accions quotidianes. Les persones grans en concret em produeixen tendresa. Hi ha gent gran que ha estudiat: professora, secretària, metge… han tingut una vida completa, amb fills, treball… i arriba un moment que oblida tot el que ha estat abans: vida, fills… i això m’afecta molt. 

23. Quina relació hi ha entre la teva feina i el feminisme?

Mira, bona pregunta. Ara estem molt revolucionades les dones a la feina. Estem en lluita per aconseguir millores. La majoria de les que hi treballem som dones. Només hi ha dos homes auxiliars. El meu àmbit està molt poc valorat. Les dones que hi treballem, que som majoria, ens preguntem si estaria més valorat i millor pagat si fos una feina amb més homes.