Embedded Files
روزي غواش إي بيا (ليس ماسييس دي سان ميكيل، بانييرس ديل بينيديس، 1969) تقول إنها تكتب منذ أن تعلمت الكتابة، لأنها كانت تحب الكلمات والأصوات التي تصدرها، والخط الجميل. لهذا درست فقه اللغة الكتلانية، ثم تابعت دراستها في الدكتوراه في مجال اللغات السردية بجامعة روفيرا إي فيرجيلي.
تقيم في مدينة طراغونة، وتعمل أستاذة للغة والأدب الكتلاني في معهد طراغونة. كتبت الرواية والمقالة والرأي والنقد الأدبي، لكن كان اهتمامها الأكبر بالشعر. كما شاركت في مشاريع فنية متعددة مع مبدعين من مجالات أخرى مثل التصوير والرسم والموسيقى.
اقرأ المزيد..
بدأت مسيرتها الأدبية بنشر قصة "هل تعرفين من هي كاميّ كلوديل؟" ضمن كتاب "عصير الليمون" لمجموعة سيسكا لافيل (1996). فازت مناصفة بجائزة ميكيل مارتي إي بول في رودا دي تير (1998) عن عملها "صداقة الحجارة"، والذي نُشر في العام التالي. كما حصلت على الجائزة الثالثة في جائزة جوان دوك في جونيدا عام 1999 عن عملها "زنابق البحر"، الذي نُشر لاحقا في مجموعة "نبضات" عام 2020. خلال هذه الفترة، كانت تكتب مراجعات أدبية في صحيفتي "أفوي" و"إل بونت".
تشمل مسيرتها الشعرية منذ عام 2000 الأعمال التالية: مجموعة من خمس قصائد بعنوان "جوزيب كانياس، العودة من المكسيك" في مجلة جيرونا (2002)، "ممتلئة بك" (2003)، "أرض الذكرى" (2005) مع لوحات ماريا تيريسا بالتاسار، "أوراق الغار" (2009)، "شاطئ بلاتجا يارغا" و"ستأتي الليلة" (2015) والتي تضم قصائد من "ممتلئة بك" ولوحات خوان ديسكالز، وأخيرا "طريق الطواحين" (2019) مع رسومات مائية لكاميلا بيريز سالفا.
في عام 2007 كتبت، بتكليف، كتاب السرد "كامبريلس، مساحات للهدوء"، مصحوبا بصور رافائيل لوبيث-مونّي، وتمت ترجمته إلى الإنجليزية والإسبانية.
في صيف عام 2018، قدّمت عرضا شعريا بعنوان "زمن الكروم" في أماكن مختلفة مثل دير فاللبونا دي ليس مونجيس، قلعة رودونيا، وقاعة كومبراتيفا في يورينس ديل بينيديس، حيث ألقت روزي غواش مجموعة من قصائدها بينما قام بيبي روفيروزا (الملحن وعازف الغيتار من فرقة لاكس أند بوستو) بمرافقتها موسيقيا.
تدور دراساتها النقدية حول أعمال الكاتبة ماريا أنجلس أنغْلادا، ومن أبرزها: "ماريا أنجلس أنغْلادا: الشعر هو أحد الملاذات الصغيرة للحرية التي ما زالت لدينا"، في مجلة كتالونيا (عدد 149، مارس 2000)؛ "شاعرية ماريا أنجلس أنغْلادا" في مجلة "سيرا دور" (مايو 2000)؛ و"القلب: ذريعة شعرية في شعر ماريا أنجلس أنغْلادا"، ضمن أعمال الندوة الدولية الثانية عشرة للغة والأدب الكتلاني (مايو 2003).
وصفت روزي غواش شعرها بأنه تحدٍّ لـ "التعبير عن أقصى ما يمكن بأقل قدر ممكن من الكلمات"، قائلة: "إذا استطعت أن أقولها في سطرين، فلماذا أكتب صفحتين؟ بل، وبشكل أعمق، الأمر لا يتعلق بالكلام بل بالإحساس".
أشارت كل من يويزا جولياه ومونسيرات كوريتجيه إلى مركزية الطبيعة في شعر روزي غواش. من جهتها، أوضحت جولياه أن روزي غواش اختارت أن تؤسس عملها على الطبيعة، تلك التقاليد الطويلة والمتجددة التي مرت بأصوات وجغرافيات وأزمنة مختلفة، من بليك إلى هولدرلين، وهي مركزية أيضا في التقليد الشعري الكتلاني، الذي يتميّز بعلاقة جدلية معقدة بين الذات وتمثيل عناصر الطبيعة، في سياق البحث عن الحقيقة والأخلاق والهوية. أما كوريتجيه، فقد شددت على القيمة الرمزية للطبيعة عند غواش، التي تتجلى من خلال نظرتها المتأملة للمشهد الطبيعي. سواء من البينيديس أو من طراغونة، ومن خلال حب الأرض، والجذور العائلية، والذاكرة أو الحاضر، تواصل الكاتبة بناء عالم شعري وإنساني، يمكن للقراء أن يتتبعوا رموزه وأماكنه كي يجدوا، مثلها، ذاتهم من جديد عبر الأدب.
L'ARMADURA INVISIBLE
L'ARMADURA INVISIBLE
L'ARMADURA INVISIBLE
L'ARMADURA INVISIBLE
Em preguntes si conec aquest carrer.
La teva veu al telèfon sempre em transmet energia, alè vital.
Et dic que sí. Tu i el carrer. Una combinació de jeroglífic. Mentre silencio el que ve després, un com vols que no conegui aquest carrer, si tu sabessis... el meu preferit, tu dius coses que en aquell moment ja no segueixo. Com fer-te arribar sense temps tot el que m'és aquest carrer.
Avui hi dinarem, dius, si tu vols.
Hi ha coses que mai no podem dir. Com el presagi de la teva veu, avantsala de les cambres on m'aculls, o l'ànima d'un carrer conegut de sempre. D'abans d'anar-hi per primer cop. Quan va ser el primer cop. No hi ha record. Només sentiment de pertinença. D'on ve. Mai no desxifro d'on ve. Sempre que hi vaig procuro que no hi hagi cotxes, ni massa gent, hi ha hores propícies, moments tranquils en què les cases, totes immenses, s'obren, res- piren, amaguen rastres propers. No sé quin secret cap dins l'ombra d'aquest carrer que abraça un trajecte alliberador. Els records no recorden. Són. Una promesa fins al carrer Major.
Llegir més...
Ens hi trobarem a les tres, repeteixes. T'escolto. Sempre m'ofereixes espais de vida que voldria viure i que tu em regales sense saber. Petits espais de retrobament lluny del món, de sentit. Et diria, em dones la llum que m'identifica i l'aire que omple tot el meu cos. Et diria. Potser el sol als meus cabells mentre dinem, amb espais per a tants silencis. Potser només quan tu anomenes aquest sol i em demanes, si em molesta.
No tens gana? Vols una altra cosa?
Potser el traç i la certesa de la fugacitat dels dies. Jo hi arribaré molt abans de les tres, penso. A propòsit. Vull caminar una estona pel carrer. Tornar a resseguir el laberint que sempre s'estén damunt les pedres. Descansar en les invisibles veus. Perdudes, però no oblidades. Balconades i ferros forjats que interroguen cantonades. Ser en l'espai de la ciutat que apareix a les revistes de viatges i llibres de rutes. Indrets que adquireixen una altra dimensió dins del text perquè la distància els allibera. Ser dins d'aquesta distància que sempre salva. Salvada perquè em fas lliure, tu, en aquest espai. Caminar pel carrer que em converteix també en invisible veu.
Una nit una dama baixava descalça l'escala d'un pati interior. Els cabells trenats. No se sent ni un pas. Baixa a poc a poc els esglaons agafada a la barana. La foscor ha començat a deixar pas a les primeres clarícies, presagis de llum pressentida. La dama s'asseu. No fa res. Es allí. Sempre la veig. Imagino el soroll que fa la immensa porta en obrir-se. Només aquell soroll, i ella, a l'escala com una ploma atzarosa, atrapada al carrer perquè escolta els renills insistents d'un cavall. Em vaig posar a escriure del soroll de la immensa porta en obrir-se. Al terra hi havia una lluent armadura. Encara hi és.
Mentre camino buscant l'entrada de la casa m'envies un missatge. Et llegeixo al telèfon: "Faré una mica més tard. Ara no puc parlar". El lligam estret és més estret. Somric. Faré una mica més tard, dius. No sé què vol dir una mica més, una mica de tu, una mica del carrer, una mica del temps, quin temps?, que ja ens apropa. L'armadura és aquí, davant la dama que tampoc no pot parlar. Ha conegut el combat i ha entrat al jeroglífic.
Coneix bé el carrer.
La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona, 2002
RODONES IMPERFECTES
RODONES IMPERFECTES
RODONES IMPERFECTES
RODONES IMPERFECTES
queden vora l’aigua,
quan trepitges fort
la sorra humida.
Al voltant del peu,
de color més fosc,
s’hi forma una rodona
que desapareix,
quan treus el peu de terra.
Vivim entre rodones imperfectes,
al voltant dels nostres peus,
a vegades visibles i d’altres no.
Rodones que l’escuma de l’aigua,
en un ball d’anar i venir,
cobreix i esborra sense voler.
Platja Llarga, 2015
SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR
SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR
SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR
SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR
amb camins d’estiu a la sorra fina.
Escriure versos amb l’aigua salada.
I núvols primers amb olor de pins.
I els nens que riuen amb tanta alegria
pel desig de trobar crancs a les roques.
Encara temps per dir el secret d’un mar
que atura el temps sobre pedres romanes.
Els lliris de mar estimen les dunes.
Platja Llarga, 2015
NAUFRAGI
NAUFRAGI
NAUFRAGI
NAUFRAGI
Seiem damunt d’una barca.
Mirem aquell punt llunyà que gairebé no existeix.
Parlem entre molts silencis.
Minva la llum.
Dius que necessites sempre fer coses
mentre jo m’omplo els peus de sorra.
M’adono que visc un instant que he esperat molt de temps.
Ho sé perquè ara és aquí.
L’engruna quieta del misteri damunt del vespre.
La teva companyia.
Una suavitat desconeguda.
Un moment que es queda aquí.
Lliris de mar, 2000
LA PLATJA
LA PLATJA
LA PLATJA
LA PLATJA
Lliris de mar també s’esfullen a la sorra.
La blancor innocent dels pètals taca el blau cel,
omple de llum un camí atzarós de petjades,
que el vent de la nit esborra amb dits trenats.
Lliris de mar, 2000
PLATJA LLARGA
PLATJA LLARGA
PLATJA LLARGA
PLATJA LLARGA
La mirada busca el bosc,
quan tens la platja davant.
Soroll de gent a la sorra
i un blau intens al fons.
En una línia protegida.
Blau de llum d’ànima,
d’un vol de pau,
del migdia de tarda.
Un blau de llum
més enllà del soroll,
dels plats,
veus barrejades,
coberts a taula,
Para-sols d’estiu,
colors de calor,
juliol que comença.
El Bosc de la Marquesa,
després de la Platja Llarga,
és una línia protegida
que ja m’identifica.
Imagino sal al cos.
Encara estem dinant.
Platja Llarga, 2015
SEC A LES ROQUES
SEC A LES ROQUES
SEC A LES ROQUES
SEC A LES ROQUES
D’esquena al bosc,
i el mar davant.
Com que és d’hora,
hi ha encara poca gent
a la Punta de la Creueta.
Els núvols comencen a créixer
i deixen la platja coberta d’ombres,
que es desplacen.
I els grisos es fan blaus,
i els blaus una mica verds,
i l’aire és cada cop més fresc.
El sol s’amaga.
La mirada abasta el punt més alt,
allí on la ciutat és una línia
abans de les muntanyes.
Sec a les roques davant de mar.
El bosc respira. La ciutat dorm.
Platja Llarga, 2015
LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA
LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA
LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA
LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA
i es gira davant la muralla de pedres gastades.
Mira el plànol.
Ell, més enrere, fotografia l’escena.
El cel s’ha fet més blau amb la minsa pluja.
El mar dibuixa l’atzar de les hores quietes.
Són els colors de les paraules perdudes,
amb tots els records, que queden allí.
Els trobes sempre esculpits a la muralla,
com un segell d’expert picapedrer.
Ara la dona mira a la càmera.
Amaga el plànol. Somriu. Tot queda allí.
Platja Llarga, 2015
LABERINT
LABERINT
LABERINT
LABERINT
Com que no trobarem la llum,
haurem de perseguir la veu.
Iniciarem el joc de les paraules
I un altre univers
vindrà per dir-nos qui som.
Voltarem els carrers antics
i ens tornarem a perdre.
L’aigua última,
escolada entre les pedres,
ens recordarà l’olor de pluja.
I ens tornarem a mullar
si no desem els nostres noms
al calaix secret del claustre.
L’amistat de les pedres, 1999
CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR
CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR
CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR
CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR
a la ciutat de llum vívida i transparent.
Un balcó ple de geranis de vermell cridaner
en un carrer amagat als ulls del dia a dia.
Un gat que s’esmuny esfereït entre cortines
dins el portal on juga cantant una nena.
Cridòria de dones i un viatger solitari
que es treu el barret a l’ombra del balcó.
Calor de migdia i soroll de trànsit llunyà.
I tots els coloms que criden la veu de l’estiu.
Plaça dels Àngels, carrer de la Destral,
i un cel que al vespre no enfosqueix mai.
Platja Llarga, 2015
AL PORT
AL PORT
AL PORT
AL PORT
La barca plena de diumenges
on navegàvem és a fons.
Joan Vinyoli
La pluja
mulla somnis
de viatges.
Una esgarrifança
humida
ens traspassa el cos.
Sense brúixola,
sense nord,
recorrem el dic
i el diumenge,
I oblidem qui som.
per què continuem,
quin rumb ens guia.
L’amistat de les pedres, 1999
REFERÈNCIES
REFERÈNCIES
Llegir més...
Page updated
Google Sites
Report abuse