Embedded Files
Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) és una escriptora tarragonina que ha treballat com a professora de llengua catalana i literatura a l’Institut Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat. Llicenciada en Psicologia i en Filosofia, ha col·laborat en el seminari Filosofia i Gènere de la UB investigant l’obra de Simone Weil, de qui ha traduït el recull d’articles Escrits sobre la guerra (1997). El 1994 publicà la novel·la Viatge d’anada. En poesia, ha publicat Enfilall (XXII Premi Comas i Maduell Ciutat de Tarragona,2002), Runa plena (2004), Nòmada (2009), Medusa (2013) i Cues de sargantana (2019). Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha fet recitals en grup i en solitari.
Llegir més...
De la poesia de l’autora, Olga Xirinacs n’ha dit: “Té el do de l'expressió en llibertat i de contenir les idees en la necessària condensació del vers. Cosa difícil en els poetes, la condensació de la paraula, però goig quan el joc literari permet expressar les idees amb els mots justos, precisos, sempre nous per la mateixa combinació de plenitud, bellesa i atenció al detall.”
En unes obres estructuralment ben pensades i travades, Ortega ha explorat registres i paisatges diversos. Ens ofereix resseguir a través dels poemes itineraris personals des d’un jo poètic que no imposa la seva veu, sinó que la comparteix amb els lectors; ens parla sovint des del desdoblament -en personatges de la mitologia clàssica o d’altres àmbits, des dels diferents jos de l’autora- del pas del temps, dels records que ens configuren, de l’existència. Artesana de les paraules, que domina i harmonitza amb la imaginació, ens fa sentir la força dels mots i el seu batec furiosament vital.
RAN DE MAR
RAN DE MAR
RAN DE MAR
RAN DE MAR
El meu poble fa olor d’escata de sorell,
té color de mel vella o d’avellana tendra,
i de la mar rep sempre la besada de plata.
El meu poble és encara la dona que estén roba
i s’aconsola amb cants i rondina i feineja
com una vella esquerpa, però amb cor de bolero.
He vist els darrers carros, els primers automòbils;
he vist com esborraven els conreus vora el riu.
Vora el riu creix ciment que s’alça contra els núvols,
engoleix els capvespres i encén fanals altius.
Bravateja el meu poble amb un vestit balder
de cosmopolitisme. És tan senzill ser ric
i modern si s’escau! Només cal renunciar
Llegir més...
a la matèria pròpia, vendre el ritme del cor
per un grapat de pressa que guiarà inclement
un rellotge de marca. Tanmateix, el meu poble
té el tacte vellutat de pols de llibres vells
i l’enyor d’un passat que de cop s’alça i crida
contra les veus que menen a un mimètic futur.
I jo, que he renunciat al vell provincianisme
fugint cap al més nou miratge del present,
em quedo amb el vespre d’una tardor plorosa
i amb el so de campanes que acompanya silent
els carrers empedrats on el temps es detura.
Em quedo amb l’argila de les velles façanes,
préssec assaonat, memòria engalanada
que se’n riu, dels nous temps, perquè miola un gat,
perquè la pluja torna i els coloms s’aixopluguen
a recer d’unes passes que pertorben debades
la marxa cadenciosa d’instants inabastables.
Perquè el temps es detura, a voltes, al meu poble.
Enfilall, 2002
REPRODUCCIÓ EN PEDRA DEL CAP DE MEDUSA
REPRODUCCIÓ EN PEDRA DEL CAP DE MEDUSA
REPRODUCCIÓ EN PEDRA DEL CAP DE MEDUSA
REPRODUCCIÓ EN PEDRA DEL CAP DE MEDUSA
La paraula va esculpir la pedra.
Continuo vetllant la ciutat destruïda
i retinc el secret de deus i demiürgs,
de l’horror silenciat,
del desvari sinistre dels herois.
He estat monstre, enemiga, victòria
saquejada, assassina abatuda. Però
la mort no és finir, és restar confinada
a la llinda del temps, forastera.
Llegir més...
Mireu-me sense por, només sóc màscara.
Els meus ulls no fereixen sinó en el mirall
on cadascú s’observa: soc mite i soc enigma.
Ara la pedra cisella les respostes.
Medusa, 2013
TATUIC
TATUIC
TATUIC
TATUIC
La ciutat capgirada als tolls d’aigua de pluja
sembla un mirall: senàçaf, sedànoclab. Tot llum
contra la nit, estrelles com fanals d’unes barques
que llisquen per la rada. Tot remor com de mar
adormida. Voldria capbussar-m’hi, abraçar
l’aigua amiga, dissoldre’m, ser la bombolla d’aire
que pobla un trajecte silenciós. Tot baf,
tot lleugeresa
com un somni sense somnis.
Llegir més...
M’hi veig mirant amunt, que miro avall, que soc
cos d’aigua, peix i ocell, sirena urbana,
i sento aquesta felicitat pertorbada
que només tenen les persones tristes.
Nòmada, 2009
Page updated
Google Sites
Report abuse