Tatuic

Quants segles, quantes vicissituds! Tantes cultures, l’una hereva de l’anterior. La ciutat en transformació sense acabar de néixer ni morir mai o sempre naixent i morint en el trànsit de generacions. La ciutat esdevé el mirall on ens reflectim els que hi habitem. 

Isabel Ortega canta la ciutat tot jugant amb els mots i l’altra banda del mirall: l’aigua, el somni,  la mort de la vida o la vida de la mort. “Tatuic” pertany a l’obra Nòmada (2009), en concret a la secció central, que reprèn el títol general, i se situa entre ”La fugida d’Hèstia” i “L’exili”, un itinerari proposat des del personatge femení. L’autora tria la deessa grega custòdia del foc i de la llar, perquè ”no és protagonista de cap història, és gairebé invisible. Potser representa la mateixa invisibilitat a què ha estat sotmesa la dona durant segles”. Li interessa “expressar sentiments i emocions d’algú que se sent en un món que no li pertoca o que li és estrany; podia ser jo mateixa.”

“Tatuic”: CIUTAT a l’inrevés, projectada en el mirall, en els tolls. SENÀÇAF (façanes) i SEDÀNOCLAB (balconades). En la nit plena de llum, neta després de la pluja, amorosa com la mar, vivim la fatiga de la nòmada, que desitja fugir de la lluita, i sentim la felicitat, el somni dels sense somnis, el desig de passar a l’altra banda del mirall.