Amb l’anterior pràctica del control de la direcció de l’embarcació ajustant la força que fan les veles (major i/o floc), s’’ha entès que la diferència de posició entre el centre vèlic i el centre de deriva fa que l’embarcació sigui tova (amb tendència a arribar) o ardent (amb tendència a orsar). Quan el centre vèlic està més a popa que el centre de deriva l’embarcació és ardent i viceversa.

Normalment els petits desequilibris solen induir a embarcacions ardents i es pot corregir obrint la vela major ja que s’aconsegueix avançar el centre vèlic, a més de disminuir la força que exerceix el vent sobre aquest, en el cas que les veles flamegin una mica. Però també podem aconseguir equilibrar la direcció ajustant el centre de deriva amb mecanismes diversos.

Es resumeix el centre vèlic com el punt mig de tota la força que fa el vent sobre la superfície de les veles, el centre de deriva, és el punt mig de totes les forces antideriva que produeix tota l’obra viva de l’embarcació, és a dir tot el que està submergit. L’orsa és l’element que més evita la deriva, per tant podem imaginar que el centre de deriva normalment està situat en un punt proper a l’orsa.

Modificant la ubicació del pes per l’eix proa-popa estem augmentant l’obra viva a la zona de popa (si ens situem més a la popa o apopem), per tant, retrassem el centre de deriva i a la inversa, si ens situem més cap a la proa (emproem), estem avançant el centre de deriva. Al quadre podrem veure els efectes dels canvis de posició de la tripulació.

És molt important saber que l’escora lateral (o contraescora) també té una gran influència en l’equilibri de la direcció. Per la forma del casc submergit i els diferents equilibris de les forces que actuen a les veles (sustentació) i a la mateixa obra viva, sabem que quan escorem l’embarcació, ajudem a que tingui més tendència a orsar i en canvi, quan contraescorem, té més tendència a arribar.