2. Observació del context

La didàctica és una disciplina d'acció i, en conseqüència, reclama d'uns actors concrets, d'un espai i d'un temps determinats. La programació sempre serà una declaració d'intencions necessària que s'haurà de modificar, reconstruir a cada sessió, en funció del que vagi succeint. Quan algun coordinador s'obsessiona per complir les programacions està menystenint la professionalitat i la capacitat d'observació dels docents. De totes maneres, hi ha molts aspectes que es poden preveure i que, per tant, val la pena tenir en compte.

a. És convenient informar-se sobre el tipus d'alumnat que predomina en les classes. La nostra administració classifica el centre segons el nivell de complexitat (A/B/C, i crec que hi ha subnivells). Cal tenir previst que, en funció del nivell, hi poden haver més dificultats per assolir unes determinades competències. Tanmateix, procuro no oblidar mai que el meu objectiu és l'excel·lència, no limitar-me a allò que és bàsic. Després del partit, ja veurem què passa, però no m'agrada jugar a l'empat.

Això sí, cal tenir present tot l'alumnat i, per tant, conèixer la nomenclatura i els recursos que s'expliciten en el Decret d'inclusió educativa també resulta útil.

b. Sigui quina sigui la nostra llengua d'ensenyament, necessitem saber quina és la llengua familiar majoritària de l'alumnat. La llengua catalana (i la castellana) se solen plantejar com a primeres llengües i en molts casos no ho són per a una bona part de l'alumnat. Aquesta advertència ens ha de fer activar accions compensatòries en àmbits com el lèxic, la llengua oral, la cultura general i els referents comuns que, en una situació de normalitat, vindrien de casa.

c. Cal saber si hi ha previst l'ús de materials curriculars concrets. En el cas que n'hi hagi, el més segur és que estiguin programats. La programació que elabora l'editorial és un servei, no un decret, per la qual cosa cal adaptar els materials a les nostres necessitats i no a l'inrevés. Enlloc diu que no es puguin saltar activitats, unitats senceres, barrejar-les, canviar-ne l'ordre. Es pot fer tot mentre s'informi convenientment l'alumnat i es tingui un pla propi ben rumiat. Personalment, soc conegut per saltar-me l'ordre dels meus propis materials.

Cal tenir en compte que les famílies fan una gran despesa en llibres de text i, per tant, per distants que siguin de la nostra idea, sempre en podrem extreure fragments interessants. Recordeu que el currículum segur que justifica qualsevol d'aquestes decisions, sempre que el tinguem present.

d. Cada centre té una cultura escolar i unes dinàmiques que s'han de considerar per no navegar massa.

Algunes d'aquestes dinàmiques poden ser pròpies del nostre àmbit (un pla de lectura, un ús de la Biblioteca concret, unes pautes d'expressió escrita...) i cal incorporar-les a la programació atorgant-los un temps raonable. El mateix succeeix amb les dates assenyalades (Sant Jordi, el dia de les Llengües...). Si el centre les celebra, no ens poden agafar amb els pixats al ventre, que cada any se celebren el mateix dia!

D'altres poden ser transversals (el treball per projectes interdisciplinars, l'educació per la pau) i també poden donar molt de joc. Afegir-se a projectes col·lectius sempre és un punt a favor. [Aprofito per comentar que en els exemples de supòsits pràctics dirigits al concurs d'oposicions, aquestes remissions als plans de centre hi són presents]

Un element concret que ens pot afectar directament és, per exemple, la participació en projectes digitals concrets, com poden ser portafolis digitals, entorns personals d'aprenentatge...

A vegades, la cultura escolar no és tan brillant. Per exemple, cal saber quin poder tenim per exigir certes coses a l'alumnat. Hi ha centres que respecten la professionalitat dels docents i les qualificacions que posa. D'altres solen menystenir-los i requalificar-los en juntes d'avaluació ben curioses. Cal conèixer què passa, sobretot, per no fer el ridícul davant l'alumnat. Amb tot, soc ferm defensor de posar a cadascú la qualificació que es mereix, és l'única manera de respectar-lo (en Pep Guardiola sempre ho deia).

e. Finalment, cal mirar per la finestra. Sempre recordaré que el meu primer centre era a Arenys de Mar i amb prou feines sabia res de l'Espriu (demano disculpes). Un personatge local em va abordar pel carrer, em va dur a casa seva i em va cantar les quaranta: "Com és que no feu la ruta de l'Espriu?". Mai li estaré prou agraït. Cada localitat és una font inesgotable de referents: un escriptor, una ruta literària, un diari, un espai cultural, una tradició, una problemàtica... Portar-la a l'aula ens donarà un element de contextualització molt enriquidor. Dels projectes que estic més satisfet és d'aquells que he aconseguit interactuar amb el context. Fa gairebé 12 anys que vaig obrir el bloc Carrers de Premià per posar les descripcions de carrers que havien fet els alumnes de l'institut. També vàrem inventar el Llegendari apòcrif de Premià de Mar.

I tot això, on ho posarem, en la programació?

Per mi, n'hi hauria prou a tenir-ho en compte en les unitats concretes, però també es pot concretar amb un parell de paràgrafs en la introducció de la programació. De fet, si algun dia em miro programacions, allò que fa que les valori és justament aquests elements originals que acosten les intencions docents al context. Recordeu que la majoria de classes de llengua i literatura són molt repetitives si no hi posem ganes, il·lusió i imaginació.

Encara que només tracti aquests temes de manera transversal, us deixo la presentació que faig servir el primer dia en el curs de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Algunes definicions us poden servir:

Autoria: Joan Marc Ramos

Actualitzat 18/10/20