Hi havia una gentada. Ells no havien preparat cap pancarta ni duien xiulets. Un noi repartia adhesius amb la consigna principal de la convocatòria. Se'ls van enganxar a la samarreta. Ja eren les cinc en punt quan van aparèixer la Marta i la Susanna.

—i, hola! —Era la Susanna, que els havia vist d'uns metres enllà i s'hi reunia. També duia el «NO A LA DICTADURA DEMOCRÀTICA» enganxat. No semblava que la preocupés gaire que la pega li pogués fer malbé el jersei de marca—. Uf, quin munt de gent! Si us hem vist per casualitat...! 

—Hola, com va això? —A la Txell, encara que ja havien quedat que elles també hi anirien, se li feia un pèl rar trobar-se amb aquella fefa amb talons al mig de la plaça Imperial Tarraco.

—No heu vist el Pere i els altres? És que també havíem quedat amb ells, aquí. No sabíem que seria tan difícil trobar-se... 

—No, no els hem vist... Qui més ha vingut? —es va interessar l'Arnau. 

-Doncs, al final, nosaltres dues, el Pere, la Gemma, la Carme, el Jordi, la Maria i la Vero. Mmm..., no sé si em deixo ningú...—va explicar-los la Susanna. 

Una xiuladissa ensordidora va ser el senyal perquè la mani comencés. Encara van haver d'estar-se aturats ben bé un parell de minuts, de tanta gent que hi havia davant seu. Algunes persones duien tapadores; altres, cassoles i culleres de fusta; d'altres, botzines. La qüestió era fer soroll, cridar l'atenció. Ells es van haver d'acontentar de picar de mans. Havien d'anar Rambla Nova amunt, tocar ferro (com en diuen els tarragonins d'arribar fins al balcó del Mediterrani, al capdamunt de la Rambla, des d'on hi ha una vista fabulosa del mar), girar a l'esquerra, passar per la Rambla Vella i aturar-se a la plaça de la Font, davant l'Ajuntament. Els responsables de la manifestació havien demanat tots els permisos i podien allargar-se fins a les set. Els balcons es van omplir de curiosos.

De la legalitat de la manifestació, no n'hi havia cap dubte. Ho corroboraven les desenes de cotxes de la guàrdia urbana que havien tallat l'accés als vehicles a totes les vies per les quals havien de passar. La Rambla Vella, juntament amb la plaça Imperial Tàrraco, són dos dels punts més transitats de la ciutat. En menys de trenta segons ja s'havien format retencions. Alguns automobilistes eren a temps d'agafar algun carrer travesser, però d'altres quedaven atrapats. La majoria s'ho prenia amb paciència. Fins i tot, en una de les travesseres de la Rambla, un conductor va fer sonar, amb el clàxon, el ritme d'una conegudíssima samba. Altres cotxes el van imitar. Això de manifestar-se, encara que motiu ben seriós, podia ser d'allò més divertit. 

Al final del recorregut, van seure a terra. Alguns representants dels estudiants van pujar les escales de l'entrada i amb un megàfon van llegir manifestos contra el govern i els polítics «que es venen per interessos econòmics». Van cridar a favor de la pau i van demanar un minut de silenci per totes les persones que havien donat la vida per defensar els més desvalguts. Aquell acte simbòlic serviria per posar punt final a aquella manifestació. Passats els seixanta segons, els líders juvenils els van agrair la presència i els van demanar la col·laboració per a properes reivindicacions.

Ja estava, ja s'havia acabat. La gent s'anava aixecant. Alguns ja marxaven, d'altres encara xerraven, en rotllanes, quedaven per anar a prendre alguna cosa. Ells comentaven la jugada. Tornava a haver-hi soroll: la gent parlant, el trànsit que s'activava després que la guàrdia urbana obrís el pas als automòbils. En diversos grups, encara es feien repicadisses de cassoles i es cridaven consignes per la llibertat. Era normal que tot s'anés diluint a poc a poc,

Potser per això els van sobtar i espantar tant, al mateix temps, les sirenes de la policia. Si haguessin sortit set minuts abans pel carreró de vianants, estretíssim, que uneix la plaça de la Font i la Rambla Vella, ho haurien vist començar tot. Al cap del carrer, la guàrdia urbana acabava de treure les tanques i donava per reobert el trànsit. El primer cotxe de la filera, que havia estat aturat ben bé quinze minuts, no va resistir-se a foragitar les persones que caminaven pel mig de la calçada, que encara no s'havien incorporat, després de la manifestació, a les voreres. Impacient, cabrejat, va tocar el claxon insistentment, segurament fastiguejat que, si ell s'havia hagut d'esperar rere les tanques quan aquelles persones havien pres els carrers per a les seves bajanades, ara no fossin capaces d’apartar-se de pressa.

I la mort em parlava, 2006