Cinta Mulet i Grau (ÀRAB)

Cinta Mulet (Horta de Sant Joan, 1958) viu a cavall de Tarragona i Horta de Sant Joan. Va començar publicant unes narracions a Cavall Fort, però la seva tendència natural la condueix cap a la poesia. És autora dels reculls poètics La saviesa de l’ombra (Concurs de Poesia Martí i Pol del Barcelonès, 1999), Paraula de dona (Arola Editors, 2001), Poemes del sud (Arola Editors, 2004), Versets per a cantar a un poble (2004), Poemes, pomes i altres verins (Ajuntament de Tarragona, 2005). També ha publicat el monòleg de poesia escènica Qui ha mort una poeta (Arola Editors, 2007). Aigua dolça (Arola Editors, 2007), recull de poesia infantil, amb imatges de Laura Gual. Continua amb Contrapunt i Amors d’aire & d’aigua (Emboscall, 2007) i Només un fil de llum blanca (Arola Editors, 2011), amb imatges d’Antoni Torrell. Els seus darrers treballs han estat A la llar de mi (Curbet. Edicions, 2015) i l’adaptació per a teatre escolar del Llibre de les Bèsties (Arola Edicions, 2015).

És coautora dels reculls Eròtiques i despentinades, Erato bajo la piel del deseo, o Poemes per a un món millor, entre altres. Ha fet incursions en el camp de la narrativa curta: “Una cobra africana” dintre de Galeria ebrenca i “L’ambigüitat de les fronteres” dintre de La Val de Zafán.

Llegir més...

Ha participat en moltes activitats literàries: Taca d’oli, Un tren de poesia, Festival de Sant Cugat, Jornades de traducció a Farrera, Setmana de poesia catalana a Pancevo (Sèrbia), Veus paral·leles 2015.

Ha estat responsable de l’organització d’actes d’homenatge a diversos autors (M. Mercè Marçal l’any de la seva mort, darrer homenatge en vida a Gerard Vergés, a Desideri Lombarte, a Espriu, entre d'altres).

Algunes de les seves poesies han estat traduïdes al castellà, al serbi i al finès. Altres han estat musicades per Jesús Fuster o les mallorquines M. del Mar Vanrell i Mònica López en l’espectacle Llum de llamp. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, treballava en la docència.

Es tracta d'una obra dilatada i amb molts camins per recórrer, no sempre plans. Així, Paraula de dona ⏤qualificat per Magí Sunyer com un llibre «que respon a les exigències de la bona poesia»⏤, constitueix un homenatge a M. Mercè Marçal, un tribut que, malgrat tenir les arrels en la infantesa, en els jocs de paraules infantils i en una àmplia gamma de l'amor, no té l'empremta marcada d'aquesta autora, sinó que es remunta cap al món personal de Mulet, una «veu pròpia» que ja Sunyer en aquest primer volum diagnostica. El detonant del llibre ⏤la descoberta de Marçal⏤ progressa aquí fins a transformar-se en un univers expressiu personal, constituït per un món d’imatges, moviments i formes exclusius de la manera de dir de Mulet, encara que en la seva pròpia poètica res de tot això sigui evidenciat o valorat.

Es tracta d'una poeta que qüestiona la pròpia obra i reflexiona pregonament sobre els seus versos, que diuen la vida a partir d'un treball remarcable de transformació artística. Les paraules són el seu material constructiu, tot el seu bagatge ⏤l'herència pairal que agraeix als versos⏤, l'única base útil per a ultrapassar la realitat immediata, crear-ne una altra de substitutiva i superior que parteix d'aquesta primera festa de constatació; és el misteri de la creació que l'escriptora expressa amb diafanitat a la poètica confegida per a aquesta recerca: «M'agraden molt les paraules per la força de crear una nova realitat de la realitat, són unes artistes de per si, unes grans manipuladores». En la mateixa declaració teòrica la poeta ha escrit: «tota la força continguda l'aboco a la poesia, ella sóc jo». I és que la ficció poètica de Mulet, la seva literatura, sembla substituir la vida i la seva veu lírica té un caràcter propi, una personalitat única. Mulet no ficcionalitza a partir de la retòrica, sinó que, arrossegada pel torrent del viure quotidià, arriba a la creació pura, a la poesia sorgida de l'estat de gràcia i només possible amb les paraules que s'ha endut d'Horta, les úniques que poden donar sentit complet al seu poema. La riquesa verbal de Mulet i la seva capacitat per a concretar les emocions —els patiments i els goigs⏤ amb el mot ple que convé en cada cas són els carreus que fonamenten la seva poesia, enganyosament explícita i sempre més escultòrica que pictòrica.

Cinta Mulet ha teoritzat sobre la seva poètica i n'ha donat notícies en entrevistes, en breus assaigs i en la seva poesia mateixa. La seva actitud com a poeta és iniciàtica gairebé sempre, ateses les ambigüitats, inseguretats i intents de definició que constitueixen la seva voluntat lírica, en constant replantejament. Així, declara el seu objectiu de comprendre i explicar-se el món a través de l'eina intel·ligible i meravellosa [...] que és la paraula», alhora que s'entén a ella mateixa com una poeta abocada a l'anàlisi de la pròpia interioritat: «practicar la introspecció, reescriure l'anàlisi interior i exorcitzar els mals que et remouen per dins».

Al mateix temps, demana a la poesia la connexió lúcida amb el món, per tal que n'esdevingui un element actiu que en forneixi els sentits:« La poesia serveix i molt, i m'agradaria saber servir. El que passa fora et fa sentir i prendre posició, la poesia és una eina útil en un món utilitari i utilitarista i encara ho hauria de ser més.». I fa una confessió anàloga en uns versos de Paraula de dona (2001): «Quan busco, el sentit, i me’n vaig al fons d'un poema, perquè no sé on més anar».

La creació literària condicionà la biografia mateixa de Mulet, que, finalment ⏤i amb ironia que sap aplicar-se a si mateixa⏤ veu en l'escriptura, també, un reflex de la feblesa humana: «Aquest era l'altre engany en què vivia atrapada: la idealització de la literatura i la idea d'escriure ⏤dalt d'una penya⏤. Sabia que si no marxava d'allà [Horta de Sant Joan], la força d'aquella inèrcia existent m'ho impediria i tot quedaria en una il·lusió sense realitzar, així que vaig fer el cor fort: ara em trobo que la literatura i els escriptors som una colla de comediants entestats en una cursa per produir i ser famosos». Tot amb tot, i malgrat els errors i les mancances que comporta la dedicació literària, Cinta Mulet és una de les escriptores que ha manifestat més clarament la seva dependència vital de literatura: «Totes les temporades que he escrit, obviant el meu voltant, he sigut molt feliç i sempre temo que se'n vagi de mi la força i la capacitat a fer-ho, perquè sé que no depèn del tot de mi: hi ha vegades que no puc encara que vulgui». Al mateix temps, s'ha declarat rebel davant la normativa lingüística excessiva, vigilant i, en conseqüència, eixorca: «Quan escric no em mana ningú, ni les normes que m'importen poc. [...] Les normes representen els poders fàctics i per escriure crec que s'han d'oblidar; si no, t'impedeixen dir. Coaccionen l'espontaneïtat i tota la bellesa que comporta l'expressió sincera i neta». I, com a darrera conclusió, deixa una idea que presideix tota la seva obra :« L'autèntica llengua és la dels meus pares. [...] Quan escric, de vegades, aflueixen unes paraules que estaven amagades en un racó de mi i que ni era conscient d'elles i és molt divertit. Em vaig criar sola i a casa em tenien a ratlla, no em deixaven anar massa pel carrer i crec que quan escric continuo aquell joc solitari». L'herència dels mots va acompanyada de la de les idees i els valors que incorpora a la seva poesia, procedents de les arrels familiars: «Soc filla del món rural i crec que a ell li dec la possible riquesa que jo pugui portar i possiblement transmetre, no ho sé. Em sembla que d’allí van sortir els millors aprenentatges i la força per a viure i suportar. Qui em van donar les destreses per a sobreviure i em van ensenyar la veritat que ells es creien van ser els de casa, inclosos els iaios, a qui recordo amb molta estimació i tristesa perquè tots els vaig perdre aviat, com una desfilada». Aquesta materialitat i força terrals de la veu poètica de Mulet són de vegades excessives, tant en la utilització de determinats mots ⏤sorprenents en l'espai que ocupen— com en la insistència obsessiva de temes, paraules, imatges i sons que s'exasperen fins a la distorsió musical i conceptual: la lletjor volguda i reblerta de significació.

Escriptores tarragonines. Col·lecció Atenea. Tarragona,:Arola Editors, 2010.

PLAÇA DEL REI

PUNT I A PART

AVUI ÉS LA MAR TOVA LA QUE PERVIU...

PENSAR O DIR LA MAR

GAVINES BLANQUES

REFERÈNCIES

PLAÇA DEL REI

Plaça del Rei

PLAÇA DEL REI

Plaça del Rei o també meva, plaça on he viscut i visc. Plaça, plaça entre les places, triada.

Hi passen vianants diaris, són premsa de pàgina oberta on hi llegeixen les pedres. Sí, ara llegeixen les pedres. Ulls serens d'aquelles, adverses a la carn i al moviment, les pedres; veus de pedra, silencis que no sempre arriben, magnànima plaça de duresa, palmell obert de pensaments que volen. Amagatall de tantes coses que voldríem saber i veure, ocultes. Plaça de grandeses, grandesa de nom sense nom propi.

Ells passen, miren, ignoren, s'interessen, fotografien... Talaia de fonaments d'un poble, habitacle de prínceps, mandarins romans; intueixen rovell de l'ou de la llei que prem el cervell dels pobres. Hi passen moments a cel obert, ignorant la justícia: injustícies, com ara, tolerades d'altres segles, si no ━com es construeix una plaça de museus i esglésies?

Llegir més...

Hi dorm el cel, hi plana, s'hi albira poder de rei antic, i això a la gent agrada. Augustos se senten els crits, encara, que abans aclamava la ignorància, i ara, se m'acut una ninota de llana i roba, se m'acut la vella història. Quaresma de ronya, comptada a penques.

Van i vénen ━ara s'hi venen cafès i gelats━, la gent, embadocats, fitant alçats, torres i esglésies. La pau de la plaça la fan les esglésies. Matins de gent n'omplen les seves primaveres, per veure la, estar-s'hi, nodrir-se de pedra, de pau d'església, de silenci de museus, i lluminària de cel blau sobre els clatells i esquenes.

No hi ha sangonera de cotxes. I sí que hi ha rius, venga rius que corren de nens i motxilles. Quasi cada matí, espeteguen peus de quitxalla sobre xumet romà que regalimen les escletxes noves, sota el sol poderós que hi campa des d'hores primerenques.

Espai de rics, cap de ramal segur, des d'on s'estirava la vella Tarraco. En aquest recinte de fermesa, segur que els pobres no hi entraven, ara hi dormen, hi dinen, al restaurant d'unes escales; també hi entra el mar, sord bramul del bou humitejant les fines- tres, i hi bufa el vent de mestral, a les tardes.

Entre l'obscuritat dels segles va ser plaça major de la vila antiga, del Quarter de Natzaret, per la propera església de Santa Maria. Va dir-se després plaça del Castell o del Rei, perquè donava emplaçament al Castell, traça urbana de privilegis i deixalleria humana, cambra de reis de pedra tosca, quarter, presó. Museu ara. Ara, conreada finca de mausoleades formes. Fou medieval símbol i encara ho és. Ho serà. Sempre. Aljub de soldats, posició de guerra, torre de guaita, far de resplendors cristianes.

Hi abocà esforços Robert d'Aguiló, i els reis d'Aragó n'aixecaren noves torres, per consolidar el poder i reblir-se d'alçàries versus altes senyories eclesiàstiques. Castell del Rei, Castell del pa triarca, afanys de cabdills traduïts en pedra.

Plaça del Rei, mite assaltat pels camperols oprimits, com sempre.

Reconstruïts i malversats pels segles, Plaça i Castell, pels pensaments, per les opinions d'aquells que fan i desfan a desgrat, o no, dels que voten o no voten, dels que hi veuen o voregen la història, com l'herba, per la voravia incerta, però marcada pels altres.

Era Carrer del Castell del Rei, quan més que plaça, l'embalum de parets en feien una diagonal traçada. Però la fesonomia, que ara contemplem, amb la idea implícita que ens manlleva el concepte plaça, la comença a adquirir arran de la voladura per part dels francesos en què el monument esdevingué minvat per la meitat, i arran de la sotragada a què res hi deuen les pedres, el nou espai vingué a denominar-se com el que era, Plaça Nova.

Altres polítics, d'aquests que passen, amb poca oportunitat i desventurada batalla, van buscar-li noms alternatius, amb concordança amb el cenacle on ells combregaven, però no van quallar, Plaça de la Llibertat quedà esmorteit com la mateixa República, i s'hi sobreposà l'arrelament antic que pesava amb més força.

Així, des de llavors i des d'ara, en aquest angle del sud-est de la muralla antiga, s'erigeix amb tota la magnificència que donen els anys i la reialesa, l'única torre que defugi la pólvora, constituint encara un dels extrems virtuals del virtual Fòrum, torre bessona de la de l'antiga Audiència. Carreus de noms i estratègies, antigalles que de nit, amb la llum ambarina i nova, trasllueixen, també sota la humitat de l'aire, o dels dies que humiteja la benèvola pluja.

━Luxe de plaça que recrees els ulls d'ara, i la història passada. Conclave de reis i clerecia. Plaça d'esglésies sòbries, sòbries per ser esglésies, i tocs de campana a les mateixes hores, missatges que t'arriben o no se senten.

A punta de dia, ja hi veus dones que pugen les escales, les de la Trinitat, església activa. Enfront, i muda, la campana de Natzaret, es diria amb mutisme de savi que veu i calla; jutja, arrogant, des del mig, i des de la pregona alçària.

El carrer de Santa Anna, a prop del Castell del Rei i també dels Assaonadors, s'aboca a la plaça amb l'Església de la Santíssima Trinitat, repetit convent d'ordres diverses, Agustinians i Trinitaris; església bregada, presenciant, comissada, canvis i més canvis, credos del mateix Déu que encara guarda. Més avall, encara, en el munt dels segles que perdem de vista, la Jueria en feien Escola i Sinagoga, assajaven, com d'altres, d'aprendre i pregar en la mateixa parcel·la. Jueus a dintre la Plaça Major, a l'alberg del Rei, cuitada benaurança defugint la fúria de prelats i arquebisbes.

━Trinitat, advoques els darrers frares.

No menys atzarós, ha estat el discurs de l'altra Església que conforma la Plaça, Natzaret, de paret esgrafiada amb l'Eccehomo al cor de la porta, ha conegut colors d'hàbits i moltes cares; atzarós destí aquest últim: romandre tancada. Natzaret, viva església semblant morta. Reneix cada any, després d'intensa letargia, un mes abans de Setmana Santa. Artífexs: els seglars, llecs sense barba; són els nous espardenyers i esparters portant la batuta d'aquell enzim romàntic. Bell moment en néixer, homes gremials, acompanyant els misteris, la gent a la mort, als patíbuls, enterradors de cadàvers, voluntaris d'altres temps que encara en queden, Església tancada, plena de Passos Sants esperant les processons llargues. Homes que passegen Déu mort pels carrers, morts de cames. Homes romàntics, sacs de fe amb vestes negres.

I em cal, encara, parlar d'arquebisbes, Antoni Agustí i Juan de Terés, no per la seva santedat que ignoro, sinó pel seu mecenatge, clergues vius al frec renaixentista que tocaven les campanes, que van emparar, amb el seu saber llarg o minvat, encertat per aleshores, el rang de la nova era que advenia, el salt del pergamí al paper ja era fet, ara, la gambada anava entre màquines. No, Tarragona no va quedar òrfena entre l'espessor dels segles, primerenca en aquesta nova indústria que difonia el coneixement dels homes, la impremta.

Els cristians, homes destres, també barrejaren saber i culte des de bon principi, a la seu arquebisbal, installaren unes premses, també a la Casa de Natzaret, i amb aquestes màquines s'hi avingueren noms de vells estampers compromesos, repartits en els segles, Felipe Mey, Felipe Roberto, Joseph Barber, noms ocults també farceixen aquesta ninota nostra, de llana i roba, la vella que història.

Aquesta sinagoga cristiana de Natzaret, veié néixer el segon volum del Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha del llicenciat Avellaneda. I cent anys després, la Vida y hechos del Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha.

Bastir les dades de literatura?, abasta la literatura les dades?

No volia saciar l'avidesa del curiós, ni malversar la literatura envers la pudenta informació. Potser la mediocritat d'aquell que és dominat més que dominant, fa parir documents híbrids, mig literaris, mig logístics, sense gust de res, a mig camí de tot.

El que sé és que m'hi quedo, entre impressions imperfectes, vivint el migdia al repic de l'àngelus que mai reso, que em fa pensar en altres àngelus; vella cofrare, em resigno en aquest pis de guaita, des d'on, d'esquitllèbit, veig la plaça.

A l'estació perduda hi jeuen vells arquitectes, vidents encara, miren amb ulls sense terra, tu jeus oberta, emplaçant esglésies. Morta de museus, presoneres tenebres encara en la memòria envellida dels papers i algun vell, sobrevivent de cera.

Estació perduda on hi para el sol cada matí, en llevar-se l'alba. Albada de borratxos i gent de l'hampa, de l'hampa soc jo en aquesta plaça, reial destí de monjos, frares d'antuvi que també hi jeuen.

Una nit hi cantava aquell gitano, mort d'amor, de perdre l'amada, les pedres ressonaven en plors, era la nit destra en veus clares, i jo sense veure't plaça, ni a tu, ni a ell, aquell gitano, negre com jo, a l'empara de l'alba, us escoltava. Volent-te veure plaça només de gairell, el nas al regalim de la llum groga. Plaça morta, els vianants no t'hi deixen l'ànima, només el rebuf de dues respirades i sense espera, passen i passen.

Una plaça, com jo mateixa, on, a dies, m'hi crec reina; a dies, servent albatros del vent sobre l'aigua.

La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona, Llibreria La Capona, 2002

Vull pujar en aquell terrat,

en el meu barri de gitanos,

gleva de pell morena

on les guitarres fan escacs i sardanes.

La veu del gitano plora

sobre la pedra que travessa:

amors trencats en la branca,

pugen els plors com els arbres.

Crida, com un boig, a un cel desert d'estrelles.

-Y ella no me quiere! ¿Por qué

no me quiere, si yo aún la quiero?

El gitano, partit per la tenebra,

arrenca la força al mar i a la terra

perquè ella el senti o s'encenguin

aquelles parets en flames:

fugen les flors de la Lluna, en sentir-lo,

i comença el combat de llances;

creix la mort i les punxes,

i s'esgarra en crits, l'aire.

Mentre dorm el veïnat,

aquell gitano enclava els gemecs

com cimals a les campanes

i, encara

a cada tarda que toquen,

s'omple la plaça de pendons negres.

Aquells senyals saben,

fora d'hores i de llums que callen,

que allí, va plorar d'amor, un home,

ara que ningú en plora, i de pena:

aquella nit blanca de pell morena.

Cinta Mulet, Només un fil de llum blanca, Arola Editors.

PUNT I A PART

Poetes era com un envàs que intuïa que amagava molta força, la força que jo buscava en aquell llavors tan esvaït. Hi ha coses que se saben. També sabia que Tarragona era el meu lloc i que els dies em portarien gent i, entre la gent, ja trobaria. Així els dies es convertiren en aventura i la tria en exercici de llibertat. Tres escaletes de pedra com una frontera per a mi, amb el traspeu tremolós que m'estirava cap endins. I, una volta a dins, què hi faria, jo, avesada al poc bar i allò no era ni bar.

Diferent i bell i ple de velles cadires i butaques com unes que havia llençat de l'habitació dels meus pares. M'hagués arrencat els cabells del cap idiota que vaig ser! No saber veure el que aquells dos homes havien vist. Aquell aparent combinat de diferències lligat tot per la corda difícil de la completa harmonia. Quin disseny clavat d'irregularitats! A mi, de poble, poc polida en urbanitats, em va encantar. També em va encantar l'habilitat en el tracte d'aquells desconeguts amb els patètics temorosos, insegurs com jo, sempre convençuda de fer el ridícul. Per què es devia dir Poetes… Se'm va començar a omplir el cap de fum, quan me'n van començar a informar, que si recitals, que si M. Aurèlia Capmany, que si peixos grossos... Aquelles rústegues parets de la saleta de dalt... Mmm... si en poguessin parlar, I tot se'm feia il·lusori i desitjable i impossible. Havia arribat massa tard!

Punt i a part, Homenatge a Antoni Torrell. 2020