TEXTOS UNITAT DIDÀCTICA 3. QUAN ÉS RUBÍ

APUNT SOBRE LES INUNDACIONS DE SETEMBRE

Josep M. Espinàs

Vínt-i-cinc de setembre, dimarts: inundacions a Catalunya. Immediata explosió de la premsa i la ràdio. Molts morts, molts anònims heroismes. Molts discursos. Més partidari de veure que de llegir, vaig arribar-me al Vallès.

Han passat mesos, d’aleshores ençà, i tot el que pot oblidar-se s'ha oblidat. Però hi ha coses que cal recordar.

De tota manera, serà útil de posar una mica d'ordre en aquest resum.

Les comarques inundades més greument foren el Vallès -sobretot l’occidental-, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Tres comarques molt riques, tant en l’agricultura com en la indústria Les rieres van endur-se, per tant, camps i fàbriques. I, a la ciutat de Terrassa, els automòbils que es trobaven al carrer. Rambla avall, l’aigua arribava a un nivell de gairebé dos metres i mig, a les Fonts ja passava dels quatre metres, i a Rubí, dels cinc metres i mig. Per això -i també per altres causes, és clar- a Rubí moriren cinc-centes persones, tant com a la resta de les zones inundades. Un miler de morts, set-centes cases totalment destruïdes, pèrdua de milers de milions de pessetes. Un desastre col·lectiu.

I, també, una experiència col·lectiva. Les inundacions ens han permès de comprovar que tenim, com a poble, unes elementals i profundes virtuts; i, alhora, que ens manquen uns recursos igualment elementals i indispensables. El caràcter excepcional de l’aiguat sembla justificar moltes absències i moltes inoperàncies; però precisament quan es produeix un fenomen d'aquesta mena, una crisi extraordinària, i gairebé només llavors, sabem adonar-nos de la deficient situació que admetem cada dia amb còmoda inconsciència.

Hem vist una colla de voluntaris lliurats a les tasques més dures: la troballa i l’enterrament dels morts, a pic i pala; la crema, després, del material de treball i de tot allò que hauria pogut atemptar contra la sanitat pública. Els escoltes catalans han fet un gran paper, i això que en diem el poble s'ha mogut admirablement. Però seria absurd de pensar que tot depèn de l’impuls generós dels voluntaris, de l’home que pel seu compte agafa un automòbil o puja en un camió i corre cap als indrets que necessiten ajuda. Perquè les dimensions ďaquests desastres i la complexitat de les ciutats i comarques afectades, amb serveis i problemes de tota mena, exigeix que l’adhesió fraternal dels ciutadans es vegi completada amb 1'auxi1i pràctic ďaquelles estructures i organitzacions que, gràcies al seu règim interior, poden aconseguir en un temps mínim una eficàcia màxima.

És a dir, és admirable que a la Catalunya dels nostres dies sobrevisqui un esperit de germanor, una consciència de comunitat que ningú no podrà negar; però entristeix, i irrita, que les inundacions ens demostrin que no tenim a la nostra disposició les forces públicament organitzades que podrien actuar amb rapidesa i sense reserves. Per això, la nit del 25 de setembre i els dies següents -fet menys justificable- els que volien fer alguna cosa de profit van topar amb l’obstacle de la informació deficient, la manca pla d’actuació, etc.

Costaria molt poc escriure una «bella pàgina» -que en aquesta ocasió seria justament dramàtica- sobre les inundacions del setembre. Però el passat ja és incorregible i irrecuperable, i el que ara cal que ens preocupi és el futur. Del passat cal recordar els errors i els abusos, per evitar-los d'ara endavant.

Primera idea que hem ďacceptar: les rieres han fet una funció que es repeteix i es repetirà periòdicament. La tomaran a fer ďaquí a uns quants mesos, 0 ďaquí a uns quants anys.

Segona idea que hem d’acceptar: gairebé totes les pèrdues humanes i materials no s'han produït per «trista casualitat», sinó, ben al contrari, per «trista lògica». Si els rius han fet la seva funció normal, alguns propietaris, arquitectes i ajuntaments no l'han feta en proposar, dirigir i autoritzar les edificacions tan acostades als rius i a les rieres, i sovint dins el llit i tot del previsible corrent d'aigua.

Catalunya ha progressat magníficament en molts aspectes. Les comarques pròximes a Barcelona s’han densificat a un ritme cada cop més seguit i s'ha desencadenat la guerra del pam quadrat. La inconsciència i la cobdicia s'han aliat en el mateix bàndol. I s’han construït cases barates per a gent barata en terrenys barats. Només ara ens hem preguntat per que aquells terrenys eren barats. Ara que tants immigrants han acabat de pagar-los a un preu tràgicament alt.

Confiem que aquesta impressionant, i emotiva, onada de responsabilitat general que es va estendre per la nostra terra -com una segona inundació, ara esperançadora- no quedarà aturada en els límits de l’almoina i de la caritat. De la caritat aplicada a consolar els dissortats. No n'hi ha prou.

La responsabilitat que ara cal estendre pertot arreu no pot esvanir-se amb l’aigua que s'ha perdut al mar o ha engolit la terra. Oblidem la paraula excepcional» i acceptem la responsabilitat normal que exigeix una societat que vol ser normal.

[Dins Llibre de Pany, 1962, Alcides, Barcelona, 1963, pp. 336-338.]

AADD. Antologia d’estudis històrics. Edicions 62, Barcelona, 1990. ISBN: 84-297-3136-9. 482 pp. Pp. 328-329.