Al llarg del s. XIX Rubí fa un salt qualitatiu, passa de ser una economia bàsicament d’autosubsistència per començar a produir pels mercats locals i comarcals; apareixent a la dècada dels 30 la primera fàbrica tèxtil , tot i que l’agricultura continua essent la principal font d’ingressos de les famílies rubinenques. La vinya continua expandint-se gràcies als contractes de rabassa morta

1800-1824: la vinya

El balança demogràfic del XVIII és més aviat minso. Rubí comptava amb 327 habitants el 1718, xifra que arriba a 345 tan sols, el 1787; això és, un índex 105 mentre que al conjunt de la comarca és del 187,9. La causa fonamental són les crisis de subsistències.

No obstant ja a partir de 1787 es constata un creixement fort, tot i les guerres i catàstrofes. Això s’explica en primer lloc per una sostinguda taxa de natalitat (11,8%), complementada per la reducció de la taxa de mortalitat (6%). Sembla que també cal valorar el moviment immigratori de gent provinent de la mateixa comarca.

El 1824 la població de Rubí era de 994 habitants.

Rubí en el canvi de segle és un lloc petit molt poc diferenciat socialment i amb un molt petit grau de divisió social del treball.

La vinya és el conreu més important, tant en extensió (1.179 quarteres sobre 5.418 totals) com en valor-renda (58.962 rals sobre un total de 157.532). Li segueix el bosc, les terres ermes i ja a molta distància, les terres de sembradura. El regadiu té un pes econòmic molt escàs.

El conreu de la vinya presenta una puja consolidada mentre que el de cereals es manté o baixa. Les raons es troben en els preus, mentre el preu del blat baixa, el del vi puja un 40%. D’altra banda, la vinya és menys donada als anys dolents, és molt més difícil perdre una collita sencera de raïm que de blat.

Donada la petita grandària de les parcel·les de la majoria dels propietaris rubinencs, la vinya, afavorida per una conjuntura propícia, esdevingué l’única manera possible de fer rendibles llurs terres. També cal valorar la connexió econòmica amb Terrassa; sent aquesta qui dirigeix en part les iniciatives rubinenques, resulta clarament interessada en l’expansió de la vinya fins al gairebé monocultiu absolut, amb vistes a la comercialització vers el mercat barceloní.

Des de la dècada dels 80 del s. XVIII es forma al si de la comarca del Vallès Occidental una mena de subcomarca composada per Sabadell, Terrassa i Rubí. Cada població s’especialitza. Sabadell és la indústria nova, el tèxtil del cotó; Terrassa és la indústria antiga, el tèxtil de la llana; Rubí és l’agricultura comercial de nou tipus, la vinya que constitueix per a certs historiadors, el punt intermedi entre el món agrícola i el nou món urbà i industrial.

1825-1868: creixement

Rubí produeix fonamentalment vi i fusta per al mercat barceloní. Terrassa manté un cert control sobre les carreteres i transports comarcals, de manera que Rubí queda fortament lligat a aquesta ciutat i no té possibilitats de comunicació autònoma amb Barcelona.

El predomini de la vinya es confirma i ara esdevé aclaparant durant aquest període; de la mateixa manera que es dóna els descens del bosc i de les terres ermes. Les terres dedicades a la viticultura són progressivament millorades –acostuma a ser una condició del contracte de rabassa morta- i es donen cada vegada més facilitats per produir i comercialitzar el producte. D’aquí que es parli ja d’empresaris i obrers agrícoles en tots sentits, enterrant-se definitivament durant la primera meitat del s. XIX els vestigis legals i socials de l’antic món senyorial.