De l’alou al feu

A partir del s. XI es dóna l’enriquiment i engrandiment de les possessions dels grans propietaris tant laics com eclesiàstics. Això es fa a base del petit alou. Aquest engrandiment es donà mitjançant donacions, permutes o compres. També cal constatar la conversió de la terra pública en propietat privada a través dels veguers.

Al llarg de la primera meitat del s. XI es dóna la progressiva degradació de relacions entre els veguers i el comte, inici del procés de feudalització. L’afebliment de l’autoritat comtal amb Berenguer Ramon I propiciarà la revolta dels nobles envers aquest. Aviat s’iniciarà la usurpació de béns i drets públics per part de l’aristocràcia, naixerà el feu privat; la justícia pública perdrà la seva competència i els acords es prendran entre els mateixos aristòcrates. S’estableixen les “convenientae”, acords o pactes on la jurisdicció pública no intervindrà i ambdues parts s’obligaran a complir acords per mitjà de lligams personals de fidelitat (contractes feudo-vassallàtics). A Rubí es troba un exemple amb la convinença que establiren Ramon Seniofred i Bernat Amat el 1049.

Dins d’aquest nou clima feudal els qui més reben són els camperols; la situació es normalitzarà quan el propi Ramon Berenguer I es convertirà en senyor feudal, consideri a la resta de la societat com a vassalls seus, reconeixi les apropiacions i canvis socials efectuats i les pròpies possessions del comte (les antigues terres públiques) es converteixin en feus. Catalunya serà doncs un estat feudal vers el 1060 amb noves regles socials (els Usatges) que codificaran les violències i legitimaran el nou règim social (feudal) creat sobre una base de relacions de dependència conformant una estructura vertical de la societat.

Vers els pagesos de remença

Amb el feudalisme als estrats superiors es troben els grans llinatges (senyors laics i eclesiàstics), els feudataris; després els castlans i cavallers o petita noblesa. A sota els serfs, que han deixat de ser aloers i que en els s. XIII esdevindran pagesos de remença. Sotmesos a càrregues i exaccions.

Cada cop hi hauran més tinences (arrendaments) en detriment dels alous; el mas (“manso”) serà la unitat d’explotació, sotmesa a càrregues banals. Al respecte es conserva el testament de Ramon Seniofred (1080), feudatari del castell de Rubí, on llegà alous, molins i masos, explicitant que són béns de camperols que els tenen perquè ell els hi ha arrendat. Més endavant les tinences es faran més feixugues i els pagesos estaran gairebé enservilitzats i seran alienats juntament amb la terra.

Segles XI-XIII

La influència i els pes del monestir de Sant Cugat és ben palès a tota la comarca. Ja en la confirmació de béns i possessions d’aquest feta el 1120 pel Papa Calixte II s’esmenten els molins i les aigües que es troben en el terme del castell de Rubí. El monestir tindrà sobretot propietats que cedeix en règim de tinences.

A part del monestir es troba també la Catedral de Barcelona amb propietats al terme. Com també la parròquia de Sant Pere té propietats com a receptora de donacions.

Respecte a les possessions del castell, aquest imposa càrregues o tributs com a feu que és.

De pagesos amb plena propietat es troben pocs. Aquests sovint també tenen tinences o honors d’altres senyors. Quan al testament es farà molt esment de la indivisió de l’ heretat.

Resumint, la propietat es concentrava en els senyors eclesiàstics o laics i en alguns pagesos acomodats –com els de la masia Xercavins-. Aquesta propietat es cedia en la seva major part com a tinença pagesa amb censos, tant amb espècie com en diner. La unitat de treball gira entorn la masia. Continuant la tònica del període anterior hi ha una extensió de conreus i, per tant, un augment de la productivitat.