1. Conèixer és estimar la meva ciutat

Rubí és una ciutat i no un poble

La majoria de la població del món, llevat encara de l’africana, viu en ciutats o nuclis de població que es poden considerar urbans. Per contrast amb la dispersió de les àrees rurals, normalment es defineix la ciutat com aglomeració de població. Hi ha diversos criteris a l’hora d’establir el nombre d’habitants que ha de tenir una població per ser considerada com a ciutat. A Espanya es qualifiquen de ciutats els nuclis de més de 10.000 persones. De tota manera, Rubí seria considerada també ciutat als dos extrems: als països nòrdics d’Europa on 250 habitants ja formen una ciutat, o al Japó on han de ser més de 30.000. Aquesta diversitat de criteris fa que sigui convenient afegir altres factors com la densitat de població o el tipus d’activitats que es realitzen en una localitat concreta.

Des de quan és Rubí una ciutat?

Fins a mitjans segle XX, la ciutat era una conseqüència de la Revolució Industrial i de l’augment de població que es va produir paral·lelament a aquest fenomen. Actualment, però, la ciutat es caracteritza per un predomini de les activitats terciàries o de serveis. No obstant, el cas de Rubí no és del tot ni una cosa ni l’altra. No serà fins la dècada dels seixanta d’aquest segle que la ciutat deixarà de ser un poble per constituir-se en ciutat; arribant hores d’ara a ser ja una de les més poblades de Catalunya i el que es més significatiu: davant la migradesa del creixement demogràfic del conjunt del país, Rubí creix i creix molt. I els dos motius fonamentals que han determinat la seva condició de ciutat han estat la seva pertinença a la connurbació de Barcelona i al predomini del sector industrial, que encara manté un pes essencial en l’economia i raó de ser de Rubí, a diferència de moltes altres ciutats catalanes. A les quals, el turisme o la terciarització dels serveis, han desplaçat llur inicial vocació manufacturera.

Rubí ciutat sense passat

Aquest creixement de Rubí és potser el fet més rellevant de la seva contemporaneïtat i el que obliga als seus habitants a un exercici constant de ciutadania; és a dir, d’un vetllar per la seva qualitat, per l’harmonització dels seus elements, per reivindicar la seva posició davant del conjunt de poblacions de la seva comarca i del país sencer.

Una de les primeres sensacions que té el viatger quan s’entreté intentant copsar la dinàmica de la ciutat, és la poca rellevància que té espacialment el casc antic de la ciutat respecte el conjunt. En efecte, la zona de l’església de Sant Pere i la urbanització del voltant és gairebé insubstancial respecte l’espai que ocupen els barris i polígons de relativa recent construcció. Rubí és una ciutat, en aquest sentit, sense passat. Cosa que, ben mirat, fa més atractiu el repte de les seves ciutadanes i ciutadans actuals. A aquests més que a qualsevol altres, molt més hereus d’un passat, se’ls atribuirà tota la grandesa del futur de la ciutat. Però, també totes les misèries. Cal veure sinó com és de vigent la denuncia de tots els excessos del desarrollismo franquista i alguna de les seves tràgiques conseqüències com la rierada del 1962.