10. Rubí contemporani: el segle XX
10.1. Demografia
El 1900 Rubí tenia 4.400 habitants. Era una vila relativament petita dins del context de la comarca de la què només aplegava el 5% de la població. Al llarg de la primera dècada de segle, la difícil situació econòmica obliga a emigrar la població jove; aquesta situació canviarà a la dècada següent amb el redreçament agrícola i l’increment de la demanda industrial.. També influí decisivament l’arribada del ferrocarril el 1918. El cens de 1920 mostra com la població augmenta per sobre del seu creixement vegetatiu, increment encara més evident el 1930 (un 50% des del 1900).
La crisi econòmica, la guerra civil i l’exili fan que l’any 1940 la població sigui inferior a la de 1930 en més de 500 habitants, no recuperant-se fins gairebé el 1950. Serà a partir del 1960 quan la població de Rubí comença a créixer espectacularment. En només 5 anys (1960-65) s’incrementa en un 50% i en 15 anys es quadruplica.
Rubí al llarg del segle té un creixement inferior a la mitjana comarcal, només superant aquesta al final del període. Les persones que arribaven a Rubí els anys 70 procedien en una proporció molt elevada de la província de Barcelona, tot i que llur origen sovint no era català. Venien a la cerca d’un habitatge que es podia adquirir en molts millors condicions. Tot i així, al llarg de la dècada dels 50 i principis dels 60 el problema fonamental és la manca d’habitatges, atès que ni la iniciativa pública ni la privada invertien en aquest sector. A Rubí, com a la resta de nuclis industrials catalans, es va estendre el barraquisme. Els voltants de la riera eren plens de construccions que famílies sense habitatges s’havien anat construint amb l’aprovació explícita o implícita de l’Ajuntament.
La riuada de setembre de 1962 es va endur centenars de vides i totes aquelles barraques i casetes que va trobar als seu pas. És aleshores quan es pren la primera iniciativa pública de construcció d’habitatges. El 1964 es fa lliurament dels 540 pisos del Grup “Veinticinco de Septiembre”. El 1968 es finalitzaven 1.224 habitatges nous. A partir de l’any següent i fins el 1974 arribaren quasi 9.000 immigrants, en bona part a la cerca d’un habitatge, atrets per una sèrie de serveis: Les Torres, Can Fatjó, Rubí 2000, etc. que en realitat no existien, car es construïa caòticament amb manca absoluta d’infrastructures.
ACTIVITATS
1. Completa les dades del quadre de l’evolució demogràfica amb les aportacions dels censos de les dècades dels 80 i 90.
Fes un gràfic de barres que reflecteixi aquestes dades demogràfiques.
Elabora un quadre amb l’evolució de la població rubinenca segons els seu origen des de 1931.
10.2. Economia 1900-1975: de vila agrícola a ciutat industrial
L’agricultura
A l’inici del s. XX Rubí va patir una gran misèria. Ho indica l’evolució de la seva població: el 1900 hi havia 4.400 habitants, 10 anys més tard només si sumaven 29 persones més. En aquest context es produí una forta emigració cap a Amèrica.
En aquella època Rubí vivia fonamentalment de l’agricultura que ocupava el 75% de la seva població activa. La propietat de la terra estava molt concentrada. L’1,8% dels propietaris pagaven el 36% de la contribució rústega. Aquest no eren els únics grans propietaris doncs el camp rubinenc estava en bona mesura a mans de persones no residents a la vila, de tal manera que 42 contribuents havien de pagar més que els 378 contribuents veïns del poble.
A Rubí, no obstant, com a la resta de Catalunya, el conreu de la terra es feia per mitjà l’arrendament i les explotacions resultants no eren de gran extensió. En la primera meitat de segle la viticultura serà l’activitat econòmica bàsica. Tres quartes parts de la superfície conreada es dedicava exclusivament a la vinya. Així, la creació d’un celler cooperatiu va ser un avenç essencial, tot i que no es fundà fins el 1921, aplegant quasi la meitat dels colliters de vi de la localitat. Però, és a partir d’aquells anys que el conreu minva, doncs el monoconreu existent provoca una sobreproducció que limitava l’increment del preu del vi. Així, es començà a arrencar vinya per plantar-hi fruiters. A més la vinya necessitava molta mà d’obra durant tot l’any, al contrari dels cereals que també es començaren a estendre per la raó contrària, a més de ser fàcilment mecanitzables.
Als anys 40 la població dedicada a l’agricultura encara és important: la dura postguerra revaloritza els productes del camp. Als inicis dels 50 la situació comença a canviar, la indústria inicia la seva normalització i adquireix nova puixança. S’inicia el corrent imparable de gent de l’agricultura cap el sector secundari. A Rubí, la riuada del 1962 accelera aquest procés al destruir molts dels conreus que encara hi restaven. Les primeres fàbriques importants s’havien creat a la darrera dècada del XIX i a començaments del XX.
La indústria
A Rubí es va instal·lar aviat el vapor i els telers mecànics, fet que mogué als fabricants de Barcelona a crear fàbriques amb utillatge nou a la vila. Així, la casa Pich, una de les més acreditades en el ram de la sedera a tot l’estat; com la fàbrica de canyamàs del 1905 d’en Salses; la casa Serrat de teixits d’empesa. També, una fàbrica productora d’electricitat que coincidí amb la instal·lació d’aigua potable. Tot el 1897, any en que s’inaugurà la il·luminació elèctrica a Rubí, una de les primeres poblacions de Catalunya que la gaudia. A principis de segle funcionaven un total de sis establiments fabrils, dos dedicats a la pana, dos a la seda, un al teixit de fil i un al rentat de la llana. Donaven feina a 1.128 obrers.
Les indústries rubinenques patiren com les catalanes en general la pèrdua de les colònies, apareixent la sobreproducció i el conseqüent atur i emigració. Però, a partir del 1910 el nivell de vida de les zones agràries de l’estat millora i augmenta el consum de teixits.
Amb l’esclat de la Iª Guerra Mundial, Catalunya es transforma en un centre d’exportació de primer ordre aprofitant la neutralitat. Però, l’ocasió no es va aprofitar i els enormes beneficis es malbarataren en inversions sumptuoses, sense renovar l’utillatge, fet que causa l’enfonsament de la indústria al restablir-se la normalitat en els mercats europeus.
No obstant, aquesta crisi fou compensada a Rubí amb l’arribada del ferrocarril que comunicaria Barcelona amb Terrassa (1918). S’instal·laren noves indústries que van atreure important mà d’obra. L’ambient rural de la vila es va transformant.
La crisi dels anys trenta
A principis dels anys 30 hi havia 45 indústries i tallers on funcionaven 1.446 telers que donaven feina a 1.700 obrers. El 33% eren establiments tèxtils.
El 1934 esclatà a Rubí una crisi industrial lligada a la conjuntura política i social del moment. Tot i que la crisi mundial derivada del crac dels EUA del 1929 no afectà massa l’autàrquica industrialització autòctona; la conflictivitat social esdevingué molt elevada. La classe obrera es trobava desencisada del nou règim republicà que certament no havia donar resposta suficient a les enormes mancances socials de l’estat. Els sindicats pressionaven i les vagues eren constants. Rubí Industrial, l’empresa més important de la vila, suspengué el treball a mitjans d’any. Mesos després va tancar la Casa Serrat i d’altres indústries. La meitat del cens obrer es trobava a l’atur.
La guerra
Durant la guerra totes les empreses van ser socialitzades amb diferents formes de control i gestió. A Rubí les fàbriques van treballar sense interrupció malgrat que amb un ritme irregular atès el distint grau de subministrament de primeres matèries. Quan hi mancava el gènere l’Ajuntament proporcionava llana.
La col·lectivització al camp no va tenir gaire incidència a Rubí. Els pagesos preferien pagar una quantitat en producció –d’altra banda poc controlada- que no pas col·lectivitzar llurs terres. El bescanvi esdevingué habitual. Els obrers que no tenien hort van arribar a patir una manca real d’aliments: es va desenvolupar una forta especulació. Els darrers mesos de la guerra van ser molt durs; premonició angoixosa de la dècada dels 40: els més difícils de tot el segle.
La postguerra
El 1939 moltes indústries es trobaven en millor situació que no les havien deixat llurs propietaris el 1936, doncs les col·lectivitzacions significaren quan els treballadors tenien un coneixement profund del procés productiu, importants millores que es traduïen en augments de la producció.
Els anys 40 corresponen a una etapa d’acumulació per a la indústria tèxtil, recolzada en uns salaris molt baixos i en la venda assegurada en un mercat sense competència. La política econòmica es recolzava en “l’autarquia”: produir tot el necessari per tal de reduir al màxim la dependència de l’exterior. L’estat era el responsable de proveir de primeres matèries a totes les unitats de producció, mitjançant un sistema de “cupos” pretenia garantir el funcionament de les empreses. El sistema va resultar un fracàs absolut entre altres motius per la corrupció existent i la manca d’energia. Les dificultats per importar petroli van fer de l’electricitat una font essencial. El seu consum augmentà de tal manera que es van haver d’imposar talls de fluid a la tardor del 1944. Mesura que es perllongà fins entrada la dècada dels 50.
Van ser anys per a la majoria de rubinencs de profunda misèria. Els beneficis empresarials i especulatius creixien alhora que augmentava la pauperització de la població. El poder adquisitiu encara era el 1950 la meitat del d’abans d’iniciar-se la guerra. La subalimentació esdevingué crònica, provocant tota manera de malalties, algunes especialment impactants com la tuberculosi.
La liberalització econòmica
El juliol del 1951 es dóna un canvi de govern amb l’objectiu de fonamentar una certa liberalització en l’economia. A les portes d’un reconeixement internacional, el règim intensificà les relacions amb altres països. La renda nacional va créixer quasi un 50% del 1951 al 1957. S’engegà un Pla d’Estabilització amb ajut del FMI amb efectes molt ràpids: baixada de la inflació, increment d’intercanvis amb l’exterior. Espanya iniciava un creixement que a Europa ja era una realitat ja feia anys.
En aquella conjuntura moltes empreses s’instal·laren a Rubí atesa l’excel·lent situació respecte Barcelona i Terrassa. S’ha dit que la riuada de 1962 va ser un element clau en la determinació per part d’algunes empreses d’ubicar-se a la vila; però aquesta afirmació s’hauria de matisar donat que abans d’aquesta data ja hi havia un important creixement industrial. No obstant, és evident que la destrucció provocada per la riuada i les mesures administratives preses tot seguit, ajudaren tant la creació de nous establiments com l’arribada de milers de treballadors a la cerca d’un habitatge impossible en altres llocs.
El creixement
Les 45 indústries del 1933 es convertiren el 1964 en 152 i en 896 el 1972. Cal remarcar entre les grans, que creaven una important xarxa de més petites al voltant, la presència del capital estranger. Són fonamentals les indústries mecàniques, químiques i farmacèutiques.
També s’instal·laren una sèrie d’empreses provinents de Barcelona on el sòl havia assolit uns preus exorbitants.
L’increment de treballadors industrials és espectacular. L’any 1933 hi ha 1.700 obrers, el 1964 n’hi ha 6.000 i s’arriba als 14.000 el 1972. D’acord amb l’evolució global de la indústria catalana, Rubí passa d’una producció eminentment tèxtil a una altra molt diversificada, tot destacant la metal·lúrgia que arriba a aplegar més del 50% de la població activa industrial en empreses de dimensions més grans que la resta.
La conformació industrial de Rubí és no obstant, tardana, arriba a la seva màxima expansió a la fi dels anys 60 i començaments dels 70, just abans d’iniciar-se la crisi econòmica general.
La crisi dels anys 70
La crisi econòmica que viu l’economia capitalista a partir dels primers anys dels 70 té dues conseqüències bàsiques: inflació i atur. A Rubí es nota amb força quan l’empresa amb major nombre de treballadors, Josa, suspèn les hores extraordinàries l’estiu de 1974. Altres empreses auxiliars del sector automobilístic prenen la mateixa mida i la construcció es frena.
ACTIVITATS
1. Quan deixa de ser Rubí un poble eminentment agrícola per esdevenir una vila industrial?
2. Quan arriba el ferrocarril a Rubí? Explica el seu impacte sobre la dinàmica social i urbana de Rubí.
3. Quins són els canvis fonamentals de la indústria rubinenca els anys 60?
10 3. Política i societat
El Rubí de 1900
Rubí a principis del segle XX era una vila agrícola que vivia força al marge del que passava a la propera Barcelona. El districte de Terrassa del què formava part Rubí, era un bastió dels partits dinàstics. Alfons Sala es va presentar a nou de les deu eleccions a diputats el 1901-1920, sent elegit a totes elles. El 1901 es presentà com a candidat únic i a Rubí obtingué la totalitat dels 616 vots escrutats. De tota manera els salistes no tenien un gran suport entre els rubinencs, atesa l’existència d’un cert arrelament dels corrents republicans. Així, el 1903, Sala obtingué el 48% dels vots mentre el candidat republicà Josep Roca, director de “La Campana de Gràcia” aconseguia el 52%. Només la intervenció caciquil mantindria a Sala en el seu escó.
La Setmana Tràgica
No va tenir transcendència i només va arribar un edicte anunciant l’estat de guerra, no obstant els fets de la Setmana Tràgica perdurarien en el record i durant els anys següents, van ser diversos els acords de l’Ajuntament rubinenc en contra del manteniment de la guerra al Nord d’Àfrica.
L’Ajuntament es renovava cada dos anys. De principis de segle no es coneix amb precisió l’afiliació política dels candidats, però si alguna cosa de llur representativitat social. Es troben grans contribuents com Josep Borrell Oller i propietaris importants com Josep Casajuana Canals. Les eleccions de 1909 van ser les més conflictives, anomenant-se els càrrecs a la quarta votació.
Durant la primera dècada del XX la vida associaciativa rubinenca era intensa. Hi havia tres entitats que combinaven l’activitat política amb la recreativa. El 1887 es va fundar el Centre Democràtic Republicà que el 1906 tenia 578 socis; any en que la Cambra Agrícola Oficial, que agrupava sectors dretans lligats al salisme tenia 608 associats. L’Associació Joventut nacionalista, per últim, reunia 125 socis. Xifres doncs elevades: tothom (homes) pràcticament formava part d’alguna entitat.
El 1910 aparegué “La Vila de Rubí”, periòdic liberal.
De la Mancomunitat a la Dictadura (1914-1923)
Durant aquests anys va créixer a Rubí l’activitat política de forma notòria, d’acord amb el que passava al conjunt del país. L’Ajuntament va enviar una representació a la manifestació que a favor dels projecte de “Ley de Mancomunidades” es va celebrar a Barcelona el 24 d’octubre de 1913. També es manifestà en contra de la guerra del Marroc i va donar suport a l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i dies més tard, quan el govern la dissolgué violentament, acordà una enèrgica protesta.
L’Ajuntament es manifestà també a favor de l’autonomia catalana, que considerava havia d’afectar els ingressos i l’organització municipal. El consistori el formaven llavors set republicans, tres independents i dos nacionalistes. Aquests darrers es manifestaven mitjançant Saba Nova, el primer dels tres periòdics més importants que aparegueren fins la guerra civil. Aplegava un reduït grup de persones de classe mitja que tenien en comú l’afirmació catalana, malgrat que deslligada de la realitat social. Per Saba Nova l’enemic dels obrers era l’estat centralista i no pas els patrons catalans.
El desembre de 1921 va aparèixer el primer número d’Endavant, òrgan dels “Pomells de Joventut”, entitat catòlica en la que el rector Guardiet volcà totes les seves energies. Eren profundament nacionalistes, però amb una visió de la pàtria molt conservadora i absolutament confessional.
Al Centre Democràtic Republicà (CDR) es pensava radicalment diferent. El seu setmanari La Lluita (1922) s’allunyava del nacionalisme de Saba Nova i es posicionava contra La Lliga i a favor de l’autonomia municipal. També combatia contra les creences religioses que transmetia Endavant.
Les eleccions municipals d’abril de 1922 va ser força més controvertides i va haver candidatures molt diverses: independents, nacionalistes, republicans, un regionalista i un comunista. Joan Monmany va ser nomenat batlle, representava el sector benestant que dominava la Cambra Agrícola i que estava estretament vinculat a Alfons Sala. Aquest a les eleccions a corts de 1919 tot i mantenir l’acta de diputat, va ser derrotat a Rubí per l’autonomista Palet i Barva que el va doblar en vots. A les eleccions de 1920 es repetí la mateixa situació i el 1922 Sala anuncià la seva retirada de la política. S’excusava en que en contra de la seva opinió no es demanaven responsabilitats pel desastre d’Annual. La Lluita el criticà perquè en el seu moment no havia fet res contra “l’Annual barceloní”: la repressió contra l’obrerisme amb el declarat estat de guerra de 1919 a 1922.
A principis de 1923 era assassinat el dirigent cenetista Salvador Seguí, el “noi del sucre”. Les vagues s’estengueren per Barcelona i a Rubí, també s’aturaren gairebé totes les fàbriques i alguns oficis. Per callar la contestació social totes les forces conservadores, inclosa la Lliga, recolzaran el cop d’estat del general Primo de Rivera. Així, els seguidors d’en Sala van recobrar el protagonisme polític.
Rubí durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
Arreu del cop del 13 de setembre de 1923, tot els ajuntaments van ser destituïts i substituïts per altres nomenats pel govern militar. El maig de 1924 es dissolgué la CNT, clausurant els locals del Sindicat Únic de Rubí el mes següent. Havien estat dissoltes les corporacions provincials i Alfons Sala va assumir la presidència de la Mancomunitat fins el març de 1925 en que va ser suprimida.
Es va establir la censura, però aquesta no va afectar igual a totes les publicacions. Saba Nova evità els temes conflictius. Endavant accentuà els temes religiosos. La Lluita es va publicar pocs mesos, fou sancionada per ser crítica vers l’Ajuntament i la Redacció va decidir suspendre’n la publicació.
Durant el 1929 ja es parlava a la premsa de les diferents opcions polítiques. A partir de la caiguda i exili de Primo de Rivera –gener-febrer de 1930- s’accelerà el procés de descomposició no solament de la dictadura, sinó àdhuc de la mateixa monarquia.
El 1930 les forces polítiques i sindicats es reorganitzaren ràpidament. Els nacionalistes es desmarquen clarament de l’actuació de la Lliga i formen una nova organització, el Partit Catalanista Republicà. Saba Nova li dóna suport. Tot i que jugava un paper secundari entre la Lliga i ERC. Els sectors catòlics, sota el lideratge del Dr. Guardiet refermaren llur posició a la vila.
Els darrers mesos de l’any van ser de forta tensió. Els partits republicans demanaren el recolzament de la CNT per enderrocar la monarquia i aquesta convocà una vaga general amb un ampli ressò. Al mes següent, després del fracàs de la sublevació de Jaca es declara una nova vaga. El dies 16 i 17 de gener de 1931 l’aturada a Rubí fou absoluta. El 18 la gent torna a la feina. No s’havia produït cap incident, però a la tarda del mateix dia, la vila era pressa militarment i proclamat l’estat de guerra. Es van produir escorcolls i detingueren a dues persones. Aquella actuació de les forces de l’ordre públic va causar molt malestar, al darrera es veia la mà dels cacics rubinencs.
ACTIVITATS
A qui representava Alfons Sala? Informat i elabora una breu biografia política del personatge.
Fes un breu informe sobre l’obra de la Mancomunitat.
Què va passar a Annual? Per què es critica fent analogia amb l’Annual barceloní? Informat i redacta sobre l’època dels pistolerisme de la patronal: “quan mataven pels carrers”. Què és la “llei de fugues”?
Rubí republicà (1931-1936)
El mes d’abril de 1931 es van convocar eleccions municipals. A Rubí es van presentar tres candidatures: la republicana del CDR, “l’administrativa” formada per la gent de la Cambra Agrícola i la “catalanista” amb el suport de la parròquia. El CDR es va fer amb la majoria.
Les candidatures republicanes van triomfar a totes les grans ciutats i Francesc Macià proclamà la República Catalana. A Rubí quan la ràdio escampà la notícia, la gent es concentrà a la plaça de la Vila i després dels parlaments i de que el sometent lliurés les armes, una gran manifestació recorregué el poble. A l’endemà es declarà festa nacional.
Passada l’eufòria inicial, els enfrontaments es van anar endurint. Saba Nova va donar suport a les eleccions a Corts de mesos després a la candidatura “Acció Catalana Republicana”, sense cap èxit i es queixava dels suport obrer a ERC. Endavant es va anar decantant cap una posició hostil a la República, adherint-se clarament a la Lliga i aixecant el fantasma de la persecució religiosa quan encara no s’havia pres cap mesura laicista. A aquelles eleccions va guanyar clarament ERC amb 1.188 vots, contra els 201 de la Lliga. A l’agost es va votar l’Estatut de Núria, dels 1.935 electors, 1.529 el votaren
afirmativament, un en contra i dos en blanc.
La CNT va créixer espectacularment i endegà una campanya de vagues seguides àmpliament. El sector faista va prendre el control de l’organització i la dreta alarmava parlant de desordre social.
Els entrebancs que va haver de superar l’Estatut a Madrid van ser seguits atentament per la població; paral·lelament les llibertats públiques feien arribar a la vida associativa rubinenca al seu màxim esplendor, amb un nombre màxim de socis a les entitats i la creació de biblioteques. La vida política fou intensa i les polèmiques constants. El Dr. Guardiet hi va tenir un paper destacat.
El novembre de 1932 se celebraren eleccions al Parlament català tornant a guanyar ERC, però no tan àmpliament com en comicis anteriors. Un anys després es convocaren eleccions generals, amb una campanya molt dura. ERC tornà a vèncer. La Lliga arribà al seu sostre electoral i més tenint en compte que a nivell estatal la dreta guanyà. El gener del 1934 unes noves eleccions municipals confirmaren l’esquerra. Fou nomenat batlle Pere Aguilera i els regidors eren del CDR.
Amb la victòria dretana del 33 (“bienni negre”) l’ambient polític es va anar crispant i a l’octubre del 34 com a reacció a l’entrada de la dreta de la CEDA al govern, esclatà la revolució d’Astúries i Lluís Companys proclamà la República Catalana dins la República Federal Espanyola el 6 d’octubre. A Rubí l’Ajuntament va fer la mateixa proclama i s’hissà la bandera d’Estat Català. Seguint les ordres del govern central, l’exèrcit intervingué ocupant el Palau de la Generalitat. A Rubí la vaga continuà estenent-se al camp. El dia 9 un bon nombre de mossos d’esquadra van realitzar escorcolls a les entitats i organitzacions esquerranes, apallissant molts de llurs dirigents. Dies més tard un tinent de la guàrdia civil es presentà a l’Ajuntament amb l’ordre de dissoldre el consistori i nomenar un alcalde-gestor. El novembre van ser detinguts bona part dels regidors d’esquerra i membres de la CNT. El CDR suspengué la publicació de La Lluita.
El 1936 van ser convocades noves eleccions generals. La Lluita demanava el vot pel Front d’Esquerres. També ho va fer significativament Saba Nova: els nacionalistes sense estar ideològicament a l’esquerra eren conscients del perill que representava la dreta parafeixista per l’autonomia catalana.
Les eleccions les guanyà a tot l’estat l’esquerra. A Rubí es van ampliar les diferències respecte les consultes anteriors.
Rubí durant la Guerra Civil (1936-1939)
El 17 de juliol de 1936 els rumors d’aixecament militar al Marroc i Canàries es van fer insistents. Aquella nit a Rubí, militants de la CNT i del POUM controlaren les entrades i sortides del poble. Confirmada la insurrecció van ser ocupats els telèfons i es controlaren les trucades. S’havia iniciat una llarga guerra civil.
A Catalunya les institucions van ser desbordades per les organitzacions populars. Arreu es formaren els Comitès de Milícies Antifeixistes; a Rubí el mateix dia 19. Entre les primeres mesures va estar la lluita contra la violència individual, amb resolucions estretament relacionades amb l’assassinat del Dr. Guardiet, Josep Grau i Antoni Moliner els primers dies d’agost. Actes que es donaren a gran nombre de poblacions contra persones i institucions dretanes, considerats identificats amb els sollevats.
El consistori es va augmentar amb l’entrada de membres de la CNT-FAI i del POUM. Però, tanmateix les tensions no van faltar. ERC i el PSUC (inexistent a Rubí, representat per la UGT) consideraven prioritari guanyar la guerra; per la CNT i el POUM la guerra era només una part del procés revolucionari que s’havia endegat.
El 1937 es va començar a notar la manca de proveïments. El Consell Municipal aprovà per això la creació d’una Cooperativa general de Consum o Distribució. Quant a Sanitat, les tres farmàcies del poble es van municipalitzar, començant a funcionar un laboratori. Àdhuc arribava gent de Barcelona i altres localitats a buscar fórmules, a l’ensems els preus de les medecines van baixar considerablement.
Els exèrcits de Franco amb el recolzament nazi-feixista avançaren sobre unes terres i poblacions exhaustes. En la primera setmana de gener de 1939, quan la guerra ja estava perduda per la República, la Lluita encara intentava encoratjar la població assegurant que aquella era la darrera ofensiva franquista.
La postguerra (1939-1949)
A primera hora de la tarda del 25 de gener de 1939 els primer soldats de Franco arribaven a Rubí, produint-se saquejos, escorcolls i vexacions de tota mena. Amb l’ocupació definitiva de Catalunya, molt rubinencs partiren cap a l’exili. Començava la repressió.
Va haver 5 rubinencs entre els 139 veïns del Vallès Occidental executats pels franquistes, obrers, pagesos, membres de la CNT i d’ERC. La repressió afectaria però, a molta més gent. Les presons esdevingueren insuficients i les condemnes a mort planaren sobre milers d’individus. Totes les empreses públiques i privades, els col·legis professionals, etc. van ser “depurats” per apartar-ne tots aquells sospitosos de “rojos separatistas” o no “adictos” al “Movimiento Nacional”. A l’Ajuntament se sancionà el 64% dels funcionaris, dels quals més de la meitat foren cessats definitivament. A la majoria de les empreses van ser acomiadats tots aquells que havien participat als comitès d’empresa o de control. Els nous llocs de treball havien de ser ocupats per persones que justifiquessin documentalment i absoluta llur adhesió. El 80% dels llocs es reservaren a excombatents, excautius, mutilats, etc.
La caiguda del nivell de vida va ser brutal. Els salaris pujaven lentament i els preus començaren una escalada incontenible. El racionament cobria només una mínima part de les necessitats. El 1950 els poder adquisitiu dels sou tot just sobrepassava el 50% del que tenien el 1936.
Els catalans de Franco
A Rubí a finals de 1939 hi havia 239 afiliats a Falange. Hi predominaven els propietaris agrícoles, industrials i comerciants. Els nous càrrecs municipals serien nomenats per l’exèrcit d’ocupació entre persones destacades de la dreta local (monàrquics antirepublicans). Fou batlle l’industrial Miquel Casanovas, exregidor del cacic terrassenc Sala.
Tres eren les peces claus de la repressió a tots els pobles: els informes de l’alcalde, els del cap de la Falange i els de la guàrdia civil. A vegades s’hi afegia una quarta, els del rector.
Entre 1939 i 1941 hi hagueren fortes tensions al sí de la corporació municipal. El 42 ocupà finalment l’alcaldia fins 1949 el falangista Luis Iglesias, amb unes comissions gestores formades per propietaris agrícoles i comerciants. Iglesias, de tarannà autoritari, quasi militar, es va enemistar amb molts sectors de la població, inclosa l’església; el seu suport es va anar reduint, limitant-se al final al nucli d’excombatents.
Els anys cinquanta
L’elecció de Josep Fortino per a l’alcaldia de Rubí i de Miquel Rufé per dirigir la Falange indiquen que des del govern civil es volgué esborrar la imatge de l’etapa Iglesias. Ambdós eren persones conegudes, vinculats a l’Acció catòlica i de tarannà més moderat: es posà fi a les denúncies polítiques i la repressió més arbitrària; es fundà el setmanari Rubricata. Es tolerà la represa de certes activitats culturals i s’introduí tímidament el català: poesies a Rubricata i a representacions teatrals.
La pressió catòlica es notà aquests anys amb força: grans processons, predicacions públiques, violents articles contra els protestants, contra els enterraments civils, etc. Església i poders públics s’ocupaven activament de la moralitat: la roba femenina, el ball, el cinema i fins i tot el turisme seran preocupacions constants.
Malgrat tot, es dóna una certa represa de l’activitat cultural. El 1949 es crea a Rubí el Centre Excursionista i a l’any següent es reorganitzen diverses seccions de la Cooperativa la Rubinenca (clausurada des de 1949 a 1955). Es crea l’Associació Local de Pessebristes. El 1952 es reorganitza l’Esbart Dansaire. El teatre ocupa un lloc destacat seguint una llarga tradició. També, a mitjans de dècada, s’inicien sessions de cine-fòrum.
El balanç d’aquesta etapa és força pobre. Al final només resta la Biblioteca Popular (1953), la reforma del mercat (1957) i les obres a algunes places i carrers. Malauradament, més significatiu és el balanç dels dèficits, com el problema creixent de l’habitatge. Rubí passa de 6.953 a 9.907 habitants al llarg de la dècada, un creixement d’un 42,48%. Manquen escoles públiques i les que hi ha es troben en una situació lamentable. No hi ha cap centre d’atenció sanitària. L’Escardivol i Can Fatjó creixen a base de barraques.
El setembre de 1958 un greu accident va commoure la vila: l’explosió de la caldera de la fàbrica Viloca i Batlle que produí 10 morts.
La riuada de 1962: un abans i un després
Fortino deixaria l’alcaldia a Rufé el març de 1962: seria l’únic canvi fet amb normalitat i sense conflictes de tot el franquisme.
La nit del 25 de setembre de 1962 després d’una violenta tempesta que arribà a la màxima intensitat passades les nou del vespre, l’aigua de la riera arrasà el barri de l’Escardivol i la part baixa de Can Fatjó, afectant també greument cases, fàbriques i camps del seu voltant al llarg de tot el terme municipal. No obstant, el balanç més esfereïdor fou el de víctimes mortals: 351. Les destruccions materials van ser molt elevades tanmateix: camps, fàbriques, ponts, escorxador, piscina municipal etc.
Es va donar immediatament un ampli moviment de solidaritat i una gran mobilització de la població, a l’endemà, diumenge, hi ha a Rubí més de 5.000 voluntaris, permetent reorganitzar la vida a la vila. Tot contrasta amb la ineficàcia dels aparells de l’estat, especialment el govern civil.
Ja des d’un primer hi ha un seguit de veus clamant contra la imprevisió que ha fet possible la tragèdia. Serra d’Or descarta tot argument atribuïble a la “fatalitat” o a la “mala sort”. Un examen seriós demostra que tot era perfectament previsible, que la caiguda d’un fort aiguat havia de convertir forçosament en víctimes aquells que es veieren obligats a viure en habitatges construïts als marges i algunes vegades gairebé als llits dels rius, rieres i rambles. La mateixa revista denunciava tanmateix la negligència de l’Ajuntament que no havia redactat un pla d’ordenació, quan des de 1956 la Comissió Provincial d’Urbanisme li havia demanat.
Durant els dies posteriors a la riuada, un seguit d’incidents culminaren a la destitució de l’alcalde Rufé. Després d’unes setmanes d’interinatge ocupà el càrrec Manuel Murillo, començarà una altra etapa negra de predomini de les més ràncies institucions franquistes.
També amb ocasió del desastre visitaren Rubí per primera vegada Franco –amb un desplegament policial mai vist- i els aleshores prínceps Juan Carlos i Sofía.
PER SABER-NE MÉS: ves al vídeo LA MEMÒRIA DEL FANG de TV3 emès el 26 d'octubre de 2002
TV3 25 anys - 26/09/2002
La memòria del fang
Especial informatiu amb motiu dels 40 anys de les riuades o inundacions de setembre de 1962 al Vallès Occidental. La catàstrofe natural més important dels últims 200 anys a Catalunya, amb prop d'un miler de víctimes, entre desapareguts i morts. S'expliquen els diferents fets meteorològics i el fet social que va permetre que molts immigrants acabats d'arribar construissin les seves cases al mig de les rieres.
El Rubí del creixement i l’especulació (1962-1975)
Als anys 60 augmentarà el nivell de vida, però amb llarguíssimes jornades de treball, hores extraordinàries, pluriocupació; ja que els sous es mantenen baixos. Aquesta situació durà un cert consumisme que dóna més rellevància al fet de tenir televisor o un utilitari a disposar de places escolars o una bona assistència sanitària. A Rubí aquest creixement és perceptible a partir de 1962 sense un pla conjunt i ignorant les necessitats de la població, d’una manera salvatge i afavorint els especuladors.. El resultat són condicions de vida degradades, blocs de pisos en urbanitzacions caòtiques, en carrers intransitables, sense asfaltar ni enllumenat; sense serveis socials ni zones verdes, amb problemes de manca d’aigua, places escolars, assistència sanitària, etc. El 1975 encara només hi havien a Rubí tres grups escolars públics; mentre s’havien estès centres privats, alguns instal·lats en pisos en molt deficients condicions, utilitzant com a patis d’esbarjo places públiques.
Durant els 70 continuarà el gran creixement urbà, construint-se noves barriades i ampliant-se altres: Les Torres –amb la destrucció de la masia de Can Cabanyes-, Can Fatjó, Rubí 2000, Can Oriol... A la caòtica situació la ciutadania respon com pot mitjançant les accions de les associacions de veïns que, amb una notable capacitat mobilitzadora, comptaran amb la presència activa de militants de l’oposició antifranquista.
Els seixanta van començar amb una liberalització econòmica que no es va traduir mai en política. Per això, l’oposició al règim creix a través de grups polítics clandestins, nous sindicats com Comissions Obreres, reivindicacions veïnals i lluites estudiantils. Tanmateix es dóna una represa cultural de la qual es representativa la Nova Cançó. Durant els setanta, l’oposició està més que consolidada: a les eleccions sindicals de 1975 les candidatures propiciades per CCOO assoleixen una gran victòria. D’altra banda comença a fer-se sentir la crisi econòmica de caire internacional, agreujada aquí per les debilitats estructurals del seu model de creixement.
Paral·lelament al creixement d’un moviment cultural crític, augmentava la conflictivitat laboral a Rubí, a partir d’un moviment obrer que deixava sentir amb força la seva veu. Significatiu va ser el conflicte de l’empresa Josa a finals de 1971. L’actitud repressiva dels patrons acomiadant uns treballadors, desencadenà una vaga de solidaritat. Josa respongué amb el tancament de la fàbrica, agreujant el conflicte. La violenta actuació de la guàrdia civil contra una pacífica manifestació de treballadors portà el punt més àlgid.
Amb motiu de la negociació de convenis col·lectius es van donar també conflictes el 1973 a Josa i a Hispamotor, aconseguint-se importants millores salarials, reduccions de jornada i d’altres millores socials.
La transició democràtica (1975-1982)
A la mort del dictador, els punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia esdevingueren tanmateix objectius d’amplis sectors de la població de Rubí, mitjançant grans manifestacions populars, declaracions públiques, recollides de signatures, etc.
La nova situació es va viure amb intensitat: sortiren a la llum partits polítics d’oposició, mentre altres sectors ideològics s’organitzaven a corre-cuita. També els sindicats, tan els tradicionals com els sorgits durant el franquisme assoleixen un creixent protagonisme. Es constitueix l’Assemblea Democràtica de Rubí amb una àmplia representativitat social.
Les primeres eleccions de juny de 1977 bandejaren totalment les forces identificades amb el franquisme. A les primeres eleccions municipals de 1979 comunistes –que assoleixen una majoria relativa, més endavant absoluta, no deixaran mai l’alcaldia- socialistes i nacionalistes aconsegueixen 20 dels 21 escons del nou Ajuntament democràtic.
ddenda
A les envistes de 2005, només assenyalar el triomf a les eleccions municipals de l’any passat del Partit dels Socialistes de Catalunya que reflecteix una aposta del poble per opcions socialdemòcrates i un cert cansament vers l’opció indiscutida fins ara: primer el PSUC i ara ICV-V-EUA. Tot i no reflectir l’acord PSC-PSOE – ERC – ICV-V-EUA que des de fa anys es dóna al Senat i des de les darreres autonòmiques, governa Catalunya. Allò que registra d’essencial la ciutat en els darrers anys és el següent:
Unes troballes arqueològiques en les obres de construcció de l'autopista Rubí-Terrassa confirmen que l'home ja vivia al Vallès, a prop de Rubí, fa uns 300.000 anys. Aquest jaciment a l'aire lliure ha estat excavat pels arqueòlegs de la Universitat de Barcelona J.M.Prats i R.Sala. 15/07/1990.
L'autopista de peatge entre Terrassa i Rubí obre el pas cap a l'eix del túnel de Vallvidrera. Vuit quilòmetres ompleten l'Eix del Llobregat pel Vallès Occidental.
12/09/1991.
S'inaugura la nova estació de Rubí dels Ferrocarrils de la Generalitat.
14/09/1993.
Aprovada la construcció d'una planta integral de residus urbans a Rubí.
La Junta de Residus del Departament de Medi Ambient adjudica el projecte de construcció del primer centre de tractament integral de residus urbans de Catalunya. El projecte aprovat és el presentat per les empreses FCC i TMA per un import de 2.400 milions de ptes. El parc ha d'entrar en funcionament l'any 2000. 16/10/1998.
"El Punt" treu al carrer una nova edició diària del diari centrada a la població de Rubí.02/10/1999.
El rector de la Universitat Oberta de Catalunya, Gabriel Ferraté, signa amb l'alcalde de Rubí, Eduard Pallejà, un conveni pel qual entra en funcionament a l'edifici Rubí Desenvolupament un centre de la UOC, el primer centre universitari del municipi
10/03/2000.
Trasllat del festival U-Zona Reggae a Rubí. Comença a Rubí una nova edició del festival de música U-Zona Reggae, que aquest any ha deixat la tradicional seu a Torelló amb l'objectiu de millorar l'espai i les comunicacions. La vuitena edició del festival tindrà 27 grups i espera una assistència de prop de 20.000 persones. 27/07/2000.
Surt a la venda el primer número d'"El 9 Punt", diari que neix de la fusió entre "El 9 Nou" del Vallès i "El Punt". L'edició anirà a càrrec de l'empresa Premsa del Vallès Occidental SL, constituïda a mitjan setembre. El diari serà l'únic d'àmbit comarcal i local del Vallès Occidental i tindrà quatre redaccions a Sabadell, Terrassa, Rubí i Sant Cugat. 30/09/2001.
60 entitats i organismes catalans, entre els quals hi ha 51 ajuntaments, signen a Rubí una declaració en què s'exigeixen millores en el subministrament elèctric. La "declaració de Rubí" —signada en aquest municipi, on es va produir l'accident més important que va causar els talls de subministramennt del passat mes de desembre- defensa que la multa que la Generalitat va imposar ahir a FECSA-ENDESA ha de revertir en els municipis més afectats pels talls. L'objectiu de la declaració és vetllar per una millora del servei elèctric. 20/02/2002
ACTIVITATS
1. Anota i fes un breu comentari les forces polítiques dominants del Rubí republicà.2.
2. Esbrina com es van fer les col·lectivitzacions al camp i a la indústria a Rubí durant la Guerra Civil.
3. Quin pes específic tenia la Falange a Rubí abans de la Guerra Civil? I immediatament després? I el carlisme?
4. Fes un informe sobre les conseqüències de la riuada de 1962. Cerca documentació gràfica del abans i després del desastre. Com va afectar altres indrets de la comarca?
5. Enumera les principals forces d’oposició al franquisme.
6. Documentat sobre els grans dèficits del Rubí dels anys 60-70, cerca informes a la premsa i reivindicacions veïnals, mira d’aconseguir fotografies, fes mapes i ordena tot en un informe.
7. Busca els resultats a Rubí de les diferents eleccions generals, autonòmiques, europees i locals, ordenal’s per opcions polítiques, nombre i percentatge de vots i anota els noms dels personatges més representatius d’aquests anys.
8. Mots encreuats: majúscules sense accent.
A
