Textos Unitat Didàctica 3. GUERRA CIVIL I REVOLUCIÓ (1936-1939)

«(no me gusta) la unanimidad sacerdotal, clerical, de los comunistas. Siempre he sido de izquierda y no me iba a hacer de derechas porque no me gustaban los clérigos comunistas, entonces me hice trotskista. Lo que pasa que luego, cuando estuve entre los trotskistas, tampoco me gustaba la unanimidad clerical de los trotskistas, y terminé siendo anarquista [...]. Ya en España encontré muchos anarquistas y empecé a dejar de ser anarquista. La unanimidad me jode muchísimo.»

Roberto Bolaño

(Leonardo Tarifeño: La Nación (19 de septiembre de 2009). Bolaño la construcción de un mito. Consultado el 22 de mayo de 2012.)

(https://es.wikipedia.org/wiki/Roberto_Bola%C3%B1o)

Gernika 80, la nit de la lluna vermella

ANTONI BATISTA | DIARI ARA 11/03/2017

Iñaki de Arzanegi (1923-2013) i Pablo Izagirre (1927-2011) eren dos nens el dia 26 d’abril del 1937, quan van ser testimonis molt directes del bombardeig de Gernika, del qual aquesta primavera commemorarem el vuitantè aniversari.

Quan el govern basc els va homenatjar, ara fa vint anys, els vaig entrevistar, i conservo els seus testimonis enregistrats. La veu de l’Iñaki tremolava en relatar el paisatge després de tres hores d’atacs indiscriminats: 1.200 morts, centenars de ferits greus amb el dolor intens de cremades i metralla.

“No oblidaré mai aquella nit. Era un dia de lluna plena. I la lluna es veia vermella, vermella, vermella, vermella de la resplendor. Potser des d’un altre lloc no es veia, però des d’aquí es veia vermella, vermella, vermella”.

De Arzanegi era un noi espavilat de 14 anys. Era amb els observadors situats a la muntanya, per fer senyals amb banderetes quan arribaven els avions. Pablo Izagirre tenia 10 anys i feia d’escolà a la parròquia de Santa Maria. Ell i el sagristà van pujar al campanar, per tenir contacte visual amb els de la muntanya, i quan els senyals alertaven, ells tocaven les campanes per tal que tothom cuités cap als refugis.

A les tres de la tarda va fer una primera ràtzia un avió que ja coneixien i anomenaven “l’Alcahuete”. Mitja hora després, van arribar dos avions més, que a més a més de bombardejar metrallaven la gent: molta gent, perquè era dia de mercat i al poble s’hi concentraven veïns de tota la comarca Busturialdea-Urdaibai i de la Durangaldea.

Izagirre i De Arzanegi evocaven el terror amb aquesta paraula. Les bombes incendiàries que va deixar caure una esquadrilla d’una vintena de Junker i Heinkel, foc i fum, les corredisses, els crits d’angoixa... I les cares dels pilots, que volaven baixos, a 200 metres a tot estirar; gairebé els veien passar pel seu costat. L’Iñaki i el Pablo encara van tornar a veure els nazis de prop, i també recordaven l’episodi amb una barreja de por i fàstic.

Tres mesos després del bombardeig, la legió Còndor va fer una excursió morbosa a veure els efectes de la seva devastació. Van arribar en dos autocars, amb els uniformes de la Luftwaffe. Un capità espanyol els feia d’intèrpret. Va etzibar als nois, que se’ls miraven perplexos: “ Mirad, majetes, estos fueron los que os bombardearon. Pero nada de decir que esto lo ha bombardeado Franco o que han sido estos, si no, vais a la jaula”.

Fins i tot els mateixos criminals de guerra franquistes volien tapar la massacre contra la població civil. Aquells dos nens, testimonis excepcionals d’una concatenació de seqüències terribles, van veure també com la propaganda feixista filmava un noticiari fictici per atribuir la destrucció als republicans. L’Iñaki tenia present una càmera de cine rodant plans d’actors disfressats de milicians que llançaven bidons de benzina i d’oli i els encenien.

L’homenatge als supervivents de Gernika va tenir lloc el 1987. El govern basc va fer un seguit d’actes arran del seixantè aniversari del bombardeig. Va ser especialment colpidora l’ofrena floral al cementiri. Aquells dos nens que ja passaven dels setanta anys obrien un seguici carregat d’emoció, mentre les campanes tocaven a morts, aquell repicar profund, lentament compassat. Portaven flors amics dels bascos d’aquí i d’allà, amics solidaris de temps difícils. Josep Benet representava Catalunya.

Hi va haver conferències i simposis i la conclusió analítica era doble. Una, de particular: van voler atacar els bascos a la ciutat simbòlica en la qual els reis castellans literalment s’humiliaven sota el roure ancestral, jurant fidelitat als furs. Una segona, d’universal, la que havia ressaltat The Times (28/04/1937). El periodista George Lowther Steer va ser a Gernika dues hores després del raid i en va escriure una esfereïdora crònica. Remarcava que el bombardeig contra una població civil no tenia precedents en la història.

Després de Gernika, els nazis van bombardejar Barcelona i altres ciutats, i van delmar Varsòvia i Londres. Lamentablement, però, els que lluitaven contra ells en nom de la democràcia també van atacar poblacions civils: van trinxar Hamburg, Tòquio... i Dresden, que amb més de 20.000 víctimes va quedar com a memorial d’aquell pervers tot s’hi val, monument als cínics “danys col·laterals”, a la teoria de justificar el mal per evitar el pitjor. Picasso va pintar Gernika i Xostakóvitx va posar música a Dresden.

Després, Hiroshima i Nagasaki. L’espiral de la violència contra els innocents ha estat una constant fins ara mateix. L’informe anual d’Amnistia Internacional, que tot just s’acaba de fer públic, és un escandall de víctimes civils. Descriu “atrocitats massives”, des de Síria fins a les Filipines, passant pels atacs amb armes químiques a Darfur i pel drama humà dels refugiats que ha convertit el Mediterrani en una immensa fossa comuna. La lluna vermella és cada nit entre nosaltres.

ELS FETS DE MAIG DE 1937 SEGONS TROTSKY: UN UCRONISME

En España, los acontecimientos de mayo tuvieron lugar, no des­pués de cuatro meses, sino después de seis años de revolución. Las masas de todo el país habían hecho una gigantesca experiencia. Hacía mucho que habían perdido las ilusiones de 1931, así como las ilusiones recalentadas del Frente Popular. Habían demostrado en numerosas ocasiones, en todas las regiones del país, que estaban dispuestas a llegar hasta el final. Si el proletariado de Cataluña se hubiera apoderado del poder en mayo de 1937, hubiera encontrado el apoyo de toda España. La reacción burguesa-estalinista no hubiera encontrado ni siquiera dos regimientos para aplastar a los obreros catalanes. En el territorio ocupado por Franco, no sólo los obre­ros sino incluso los campesinos, se hubieran colocado del lado de los obreros de la Cataluña proletaria, hubieran aislado al ejército fascista, introduciendo en él una irresistible disgregación. En tales condiciones, es dudoso que algún gobierno extranjero se hubiera arriesgado a lanzar sus regimientos sobre el ardiente suelo de Es­paña. La intervención hubiera sido materialmente imposible, o por lo menos peligrosa. Evidentemente, en toda insurrección existe un elemento imprevisto y arriesgado, pera todo el curso ulterior de los acontecimientos ha demostrado que, incluso en caso de derrota, la situación del proletariado español hubiera sido incomparable­mente mas favorable que la actual, sin tener en cuenta que el partido revolucionario habría asegurado su porvenir para siempre.

L. Trotsky. La revolución española (1930-1939). Diario Público, 2011, 256 p. Pgs, 184-185.

Ori­gen de la guerra civil

Las clases mismas estaban internamente divididas. La porción mas adelantada del proletariado formaba dos bandos irreconciliables. La Unión General de Trabajadores (UGT), inspirada y dirigida por el Partido Socialista (PSOE), se dis­tinguía por su moderación, su disciplina, su concepto de la responsabilidad. Colaboraba en los organismos oficiales (in­cluso durante la dictadura de Primo de Rivera), aceptaba la legislación social. La organización rival, Confederación Na­cional del Trabajo (CNT), abrigaba en su sena a la Federación Anarquista Ibérica (FAI), rehusaba toda participación en los asuntos políticos, repudiaba la legislación social, sus miem­bros no votaban en las elecciones, practicaba la violencia, el sabotaje, la huelga revolucionaria. Las luchas entre la UGT y la CNT eran durísimas, a veces sangrientas. Por su parte, la clase media, en que el republicanismo liberal reclutaba los mas de sus adeptos, también se dividía en bandos, por dos mo­tivos: el religioso y el social. Muchos veían con horror todo in­tento de laicismo del Estado. A otros, cualquier concesión a las reivindicaciones del proletariado les infundía miedo, como un comienzo de revolución. En realidad, esta discordia in­terna de la clase media y, en general, de la burguesía es el ori­gen de la guerra civil.

Manuel Azaña. Causas de la guerra de España. Diario Público, 2011. 142 pgs. Pg. 12.

HISTÒRIA

Els mapes dels primers dies de Guerra Civil revelen com va ser el xoc de forces hora a hora

El primer atles de l'Alzamiento

A Barcelona, en un dia, es va decidir el fracàs de la insurrecció militar franquista. Un atles d'Edicions Dau recull minut a minut com van ser els tres dies de juliol que acabarien en una guerra sanguinària.

SÍLVIA MARIMON BARCELONA | Diari Ara, 29/12/2011

" La suerte me ha sido adversa y he caído prisionero. Si queréis evitar derramamientos de sangre, quedáis desligados del compromiso que teníais conmigo ". Amb aquestes paraules, expressades davant d'un micròfon, el general Manuel Goded Llopis, líder de la insurrecció a Barcelona, es dirigia, la tarda del 19 de juliol, als rebels. Amb menys de 12 hores els militars que volien enderrocar la República havien estat vençuts pels homes fidels al president català, Lluís Companys. "A Barcelona el cop va fracassar perquè es van subministrar armes al poble i perquè els guàrdies d'assalt, els carrabiners, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil es van mantenir fidels a la República", explica l'historiador Víctor Hurtado, autor de l' Atlas de la Guerra Civil Española. La sublevación (Edicions Dau).

En aquest atles, que acaba de sortir publicat, pràcticament no hi ha text. Són els mapes els que descriuen, minut a minut, el que va passar a les principals ciutats espanyoles entre el 17 i el 22 de juliol del 1936: "És un llibre insòlit, inèdit; evidentment ja hi ha mapes de la Guerra Civil a Barcelona, Madrid, Oviedo i Vigo, però no existeix cap obra en què tots aquests mapes tinguin un tractament uniforme", emfatitza Hurtado.

Un resum visual

L'historiador defensa la capacitat de síntesi de la cartografia: "En un mapa es pot explicar el mateix que en deu pàgines de text, i és hipnòtic, amb un cop d'ull entens tot el que passa". Als diferents mapes es pot observar amb detall la disposició de les tropes, les barricades, les milícies i l'ús d'armament dia a dia, hora a hora, carrer per carrer.

Atlas de la Guerra Civil Espanyola. La sublevación és el primer d'una col·lecció que vol abastar tots els capítols de la Guerra Civil. El seguiran, entre d'altres, les Brigades Internacionals, la guerra de columnes, la guerra submarina i el bloqueig de costes o les principals batalles (Jarama, Belchite, Ebre...) .

En el cas de Barcelona, la cronologia es limita a un sol dia, el 19 de juliol del 1936, i l'acció es concentra sobretot a la façana marítima de la ciutat, on hi havia la majoria de dependències militars. A més, el port oferia un fàcil accés als centres neuràlgics de la capital catalana, entre els quals l'Ajuntament i la Generalitat. Va ser a prop dels molls on van caure les bombes el matí del 19 de juliol i també va ser per mar que va arribar, a les 12.30 h del migida, el general Manuel Goded Llopis.

"Hem escollit aquelles ciutats en què els enfrontaments van ser més importants", precisa Hurtado. Recorrent les pàgines de l'atles es poden conèixer els detalls del xoc de forces d'una vintena de ciutats: els primers moviments de l'exèrcit a Melilla, el cop del sanguinari Queipo de Llano a Sevilla, l'èxit de la insurrecció d'Oviedo gràcies a un engany que va enviar les columnes de miners fora de la ciutat, la falta d'iniciativa dels insurrectes a Madrid o el descontrol dels militars rebels a Sant Sebastià.