7. La crisi econòmica (1972-1975)
Als anys 70 del segle XX es produirà una pujada del preu del petroli que afectarà a tot el món capitalista, aquest fenomen es coneixerà com “la crisi del petroli”. Els efectes d’aquest encariment del combustible afectaran també a l’Estat espanyol: es produirà una pujada dels preus, que va provocar una caiguda dels consum, i també una baixada del turisme, una nova forma d’ingrés de divises que cada cop prendrà més importància en l’economia espanyola. Aquest factors provocaran una crisi econòmica i moltes indústries s’ensorraran.
Els efectes socials de la crisis augmentaran la pressió social contra el règim i començaran a sorgir mobilitzacions populars reclamant drets que la dictadura feixista els nega. Les vagues i manifestacions es succeeixen i són durament reprimides per la policia. També entra en escena el grup terrorista GRAPO que, com ETA, mantindrà la seva activitat durant tota la dictadura. L’atemptat més important d’ETA va ser el que va realitzar el 20 de desembre de 1973 contra l’almirall Carrero Blanco, en aquells moments president del govern i probablement l’home que perllongaria el règim totalitari de Franco després de la mort del dictador. El successor de Carrero Blanco serà Aris Navarro.
La política totalitària del règim continua amb més execucions de presumptes terroristes que són sentenciats amb judicis que són una excusa per legitimitzar l’assassinat. El rebuig que es generarà a nivell internacional serà molt important. La darrera sentencia a mort executada de la dictadura serà un jove anarquista de 25 anys: Salvador Puig Antich, l’any 1974.
La mort del dictador
L’any següent el dia 20 de novembre les emissores de radio i TVE (l’única televisió en aquells moments) emeten el comunicat d’Arias Navarro que amb llàgrimes als ulls anuncia “españoles, Franco ha muerto”, es declara el dol a tot l’Estat i hi ha molts dubtes, alegries, esperances, plors i por, segons la realitat de cadascun.
El ministre i secretari general del Movimiento Adolfo Suárez és l’encarregat de dur a terme la transició del règim totalitari de Franco a una democràcia capitalista a l’estil de les del món occidental. El règim al que es vol arribar és una monarquia democràtica i parlamentària. Franco abans de morir ja havia assegurat que pel que feia a la seva successió “todo está atado y bien atado” i certament així era.
El darrer règim polític legítim havia estat la IIª República, però aquesta forma de govern era del tot refusada pels franquistes i dirigents del Movimiento, l’opció proposada per Franco va ser la que es va dur a terme: una monarquia. La dinastia escollida era la borbònica però el rei havia de ser l’hereu del darrer monarca Alfons XIII, que és Juan de Borbón. Però, Franco ja l’havia descartat feia anys tot i que s’havia manifestat durant la guerra civil favorable als rebels, el aleshores príncep va encapçalar un manifest contrari al dictador (1945). Finalment el dictador i l’aspirant al tron van arribar a un acord: el fill de Juan seria el proper rei d’Espanya sempre que el caudillo el pogués preparar per al govern. D’aquesta manera Juan Carlos de Borbón i Borbón estarà educat, modelat i controlat pel tirà per arribar a ser el proper rei.
El 22 de novembre de 1975, dos dies després de morir Franco, el príncep Juan Carlos es convertirà en Juan Carlos I rei d’Espanya, tal i com el dictador tenia decidit.
El canvi de règim no va ser però un camí senzill, quaranta anys de dictadura i una guerra anterior no són el millor substrat per l’entesa social. A més no està del tot clar cap a on vol dur el nou rei el seu reialme, i quins poders encara conserven els militars i el Movimiento.
Una descolonització vergonyant
A nivell de colònies territorials Guinea recentment independitzada passa a ser el que actualment coneixem com Guinea Equatorial. L’any 1975 poc abans de la mort del dictador l’Estat espanyol abandona el Sàhara Occidental deixant que el Marroc l’ocupi, després de la Marcha verde on 200.000 marroquins creuen la frontera en direcció al territori saharaui. La població autòctona, el poble saharaui, que aspira a la seva independència passa a dependre ara d’un altre règim totalitari, el del monarca marroquí Hassan II. El poble saharaui espera un referèndum per decidir sobre la seva autodeterminació, que l’ONU i el Marroc paralitzen des de fa més de 20 anys. (Actualment les negociacions entre els EUA i l’actual rei del Marroc, Mohamed II, pels possibles jaciments de petroli del territori, encara apunten més cap la decisió d’anular el projecte d’un referèndum: el Sàhara Occidental està cada cop més a prop de ser una part més del Marroc).
