3. De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya
Els sectors nacionalistes catalans (encapçalats per ERC) i bascos (PNV) pretenen una nova forma de govern descentralitzada que la resta de l'estat no compren ni accepta.
A Catalunya la victòria a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 va donar a ERC, dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys, un gran protagonisme. Es van succeir les declaracions dels dos líders i Macià proclama la República catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica (tal i com es pot llegir íntegrament en el text 1). I forma un govern on hi havia representades la majoria de forces polítiques catalanes de centre i d'esquerra.
Les propostes federalistes i sobiranistes de Macià no van ser acceptades pel govern de la naixent República de l'Estat espanyol, que va oferir com a contrapartida un estatut d'autonomia. La República Catalana va durar quatre dies, fins el 18 d'abril. La forma proposta d'autogovern serà la Generalitat de Catalunya (nom de la institució medieval catalana) i tindria un règim provisional fins l'aprovació definitiva de l'estatut per les Corts de l'Estat espanyol. Amb la Generalitat la cultura catalana torna a revifar amb força. En destaca l'ensenyament del català a l'escola, fins ara il·legal.
S'elabora l'Estatut de Núria en la línia federalista exposada per Macià, que el poble aprova en un referèndum l'agost de 1931 (74,9% de vots a favor, 0,5% de vots en contra o nuls, i un 24,6% d'abstenció). Però l'Estatut de Núria no és aprovat a les Corts de l'Estat espanyol perquè la Constitució que la República espanyola és unitària i no federalista, i no reconeix el dret d'autodeterminació. Cal doncs fer una nova proposta que satisfaci a les parts.
El tema de l'Estatut de Catalunya aixeca discussions llargues, tenses i fins hi tot basades en l'insult. Finalment tothom es posicionat a favor o en contra. L'Estatut queda en via morta.
L'intent de cop d'Estat de Sanjurjo (10 d'agost de 1932) va fer veure a la República la seva feblesa, i per assegurar-se el necessari recolzament dels diputats catalans l'Estatut és aprovat el 9 de setembre de 1932.
L'Estatut aprovat a les Corts poc té a veure amb el de Núria aprovat pel 75% dels ciutadans de Catalunya. Catalunya esdevé una regió autònoma i no un Estat autònom, i per tant la capacitat de decisió de la Generalitat no serà tant gran com s'esperava.
El pas següent serà que el poble voti al Parlament de Catalunya. ERC obté la majoria absoluta i la Lliga Regionalista serà el principal partit de l'oposició. Francesc Macià és el President de la Generalitat (abans ho era en funcions) i Lluís Companys el del Parlament de Catalunya.
Partits polítics durant la 2ª República a Catalunya
Durant la IIa República, i tal i com passa avui en dia, el nombre de partits polítics que es presenten en les eleccions és molt elevat. Tot seguit hi ha una relació dels més importants en aquell període històric.
1. ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Com ja s’ha vist era la principal opció política catalana. D'ideologia esquerrana, republicana i nacionalista catalana. Els seus líders més destacats eren Francesc Macià i Lluís Companys. Tots dos van esdevenir Presidents de la Generalitat.
2. Partit Nacionalista Català. Partit independentista, és a dir, que pretén la segregació de Catalunya de l'Estat espanyol.
3. USC (Unió Socialista de Catalunya). Era la Federació catalana del PSOE. Era per tant un partit d’esquerres socialdemòcrata.
4. POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Aquest Partit és fundarà al 1935 per Andreu Nin (Esquerra Comunista) i Joaquim Maurin (Bloc Obrer Camperol). Partit d'esquerres era d'orientació comunista en la línia revolucionària oposada a l’estalinisme.
5. PSUC (Partit dels Socialistes Unificats de Catalunya). Creat al 1936 posterior a l'esclat del conflicte armat. Fusió de la USC, Partit Català Proletari i PCC (Partit Comunista Català) de caràcter stalinista. Referent del PCE a Catalunya.
6. UDC (Unió Democràtica de Catalunya). Partit democratacristià de caràcter conservador.
7. Lliga Regionalista. El segon partit al Parlament Català. De dretes, conservador, catòlic i amb un nacionalisme català molt moderat. Sense intencions republicanes doncs defenia el regionalisme de Catalunya. Es seu líder més destacat seria Francesc Cambó, que ja havia estat ministre amb Alfons XIII.
8. Acció Popular Catalana. Partit de dretes, catòlic i nacionalista espanyol. Vinculat a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de José María Gil-Robles.
9. Falange Española. Partit d'extrema dreta creat per José Antonio Primo de Rivera, entre d'altres. Té una ideologia similar a la dels feixistes italians de Mussolini o els nazis de Hitler. Proposa un sindicalisme vertical en lloc del de classes i el seu principal ideal és: tot per l'Espanya més tradicional. Per tant cal eliminar tot allò que se li oposi: partits d'esquerres, sindicats de classe, partits nacionalistes no espanyolistes (com els catalans, bascos o gallecs), idiomes i cultures que no siguin la castellana, opcions religioses diferents a la de l'Església Catòlica, o tendències sexuals que no siguin les convencionals heterosexuals: els homosexuals també seran perseguits. El seu símbol es la junta de bous i les fletxes tret de l'escut dels Reis Catòlics, que representen la unió dels dos regnes (Castellà i Lleó amb Catalunya i Aragó) i de les seves armes. A Catalunya, com a la resta de l'Estat, va tenir poc ressò.
Els treballadors i els sindicats
La legislació elaborada durant la República beneficia clarament als treballadors, és a dir, aquells que treballin ho faran en millors condicions. El problema el tindran doncs aquells que no ho puguin fer. L'augment de l'atur, tant a les fàbriques com a les ciutats, provocat tant per la voluntat del empresaris com per la delicada situació internacional té conseqüències nefastes per als treballadors. Al no existir cap mena de subsidi (ni d'atur, ni d'ajuda social) les famílies sense feina no reben cap ingrés econòmic, la situació esdevé desesperada per a moltes famílies treballadores. Les vagues i la conflictivitat social es dispara arribant a la violència. Al camp no seran contractats aquells que estiguin afiliats a la CNT o a la UGT.
L’anarquisme català
En el moviment obrer català predomina l'anarquisme com ideologia i la central sindical anarquista CNT, que vertebra el moviment. A nivell estatal els anarquistes són igualment importants ja que la CNT té l'any 1930 més de 1.200.000 afiliats. És, per tant, la primera força sindical de la IIa República.
Els anarquistes no son partidaris de l'organització obrera en partits polítics (perquè consideren el sistema democràtic parlamentari com un sistema burgès que es perpetua, i per tant no durà a terme la revolució social que ells pretenen). L’organització de la CNT és dedica bàsicament a temes laborals. Dins de la CNT, el nucli més radical compost per Frederica Montseny i Bonaventura Durruti, entre d'altres, crea una entitat dedicada a aspectes més ideològics, serà la FAI (Federació Anarquista Ibèrica).
Pel que fa a la República la seva actitud és crítica, però d'acceptació. Com anarquistes son més partidaris d'una revolució que d'una república, però accepten la IIa República com una opció millor que l'anterior. En qualsevol cas, tenen molt clar la gran força que tenen i volen que el nou règim polític els tingui en compte, com ho demostra el text 2.
Entre els sindicats de caràcter marxista, minoritaris a Catalunya, destaca la UGT que tindrà més èxit a d'altres parts de l'Estat que a terres catalanes. La UGT serà la segona força sindical de l'Estat i al 1936 arribarà al milió d'afiliats.
A nivell rural dins de Catalunya també es troba la Unió de Rabassaires, un sindicat vinculat a ERC.
