2. El proletariat de principis de segle XX
Les condicions de vida són molt dures per a la classe treballadora: llargues jornades laborals d'entre 13 i 15 hores per un salari amb el que no es pot sortir de la misèria, menys sou per a les dones i encara menys per als nens, que des de petits han de treballar en unes condicions força precàries, al llindar de la sobreexplotació.
La gent destina la major part del seu salari, el 60%, al menjar en una dieta basada en pa, llegums, patates i de vegades peix salat, bacallà o arengada, només molt de tant en tant un petit tros de carn de porc. El vi va ser una droga barata que tancava la dura jornada laboral, fins a 1/2 litre per àpat.
L'habitatge a principis de segle XX és sovint una habitació rellogada en la que s'instal·la tota la família a causa de l'elevat preu del lloguer a Barcelona. Les condicions higièniques recomanables no s'acompleixen en molts casos. Aproximadament la meitat dels nadons moriran abans de complir els cinc anys.
A més, cal afegir la inexistència de subsidis, ajuts socials (atur, viduïtat, malalties...), vacances anuals. Per altra banda els treballadors se senten indefensos davant la possibilitat que els acomiadi l'empresari, o capitalista, atès que el dret a associació obrera –mitjançant sindicats de classe- manta de vegades o està mal vist per aquest o directament propicia la seva prohibició per part del govern de torn.
Davant de tanta misèria, les organitzacions de treballadors prenen diferents formes:
D'una banda, apareix l'opció de crear partits polítics de treballadors per assolir el poder electoralment o amb un procés revolucionari;
Per altra banda, les reivindicacions laborals exigeixen una altra forma d'organització: la sindical. Els sindicats de classe són organitzacions de treballadors que lluiten per aconseguir millores laborals, salarials, etc. de la patronal;
Altres organitzacions de treballadors son les mútues de treballadors, la seva funció és ajudar al treballador o a la seva família en cas de malaltia, invalidesa o mort, ja que l'administració no té cap mena de subsidi; i
També es troben associacions com les unions corals o cors, com els d'Anselm Clavé, destinades a accions més lúdiques, i en molts casos lligats al socialisme. Els casinos també son espais de trobada de la menestralia o petita burgesia liberal. Els ateneus populars o ateneus obrers o cases del poble, seran espais de trobada i debat polític sovint de caràcter anarquista. És en el marc d'aquestes associacions que els treballadors decideixen crear les seves pròpies escoles. Finançades pels treballadors,i per tant no dependran de l'Estat. És en aquestes escoles on els ideals més progressistes troben l'espai ideal per a una nova pedagogia: la racional i laica. Les aules seran utilitzades pels nens de dia i pels pares de nit, apareix la Formació de Persones Adultes. La necessitat de progressar laboralment i personal està en l’educació. Cal recordar que en aquests moments les taxes d'analfabetisme són elevadíssimes comparades amb l’Europa industrialitzada.
De tot es pot concloure que els treballadors prenen consciència de la seva incapacitat individual per fer front a les adverses condicions socials i a les imposicions dels empresaris (els capitalistes de les empreses). Per reivindicar més sou, jornades laborals més curtes i millors condicions de treball han d'actuar col·lectivament. Un dels mitjans de reivindicació serà la vaga. El fet de que els treballadors deixin de treballar (i també de cobrar) implica que l'empresari deixa de tenir beneficis. Diferents vagues es produiran en aquests període. En alguns casos s'arriba a la vaga general, és a dir, la vaga de tots els treballadors d'una població o d'un territori en tots els sectors de producció. Els sectors anarquistes, molt arrelats a Catalunya, estan convençuts que a través d'una vaga general s'arribarà a la revolució social que ells desitgen.
