6. Els plans de desenvolupament econòmic (1958-1972)
Els tecnòcrates del poder promouen un pla econòmic que millori i dinamitzi l’economia estatal. L’objectiu és el canvi d’una economia autàrquica —d’autoconsum— a una economia liberal pròpia dels d’Estats capitalistes. Cal promoure inversions de capital tant nacional com internacional a les empreses privades. Cal començar d’una forma decidida la industrialització, que arriba de forma molt tardana a molts punt de l’Estat (cal recordar que la industrialització només es dóna a algunes zones com Catalunya, Biscaia, Madrid, València... la resta del territori és bàsicament agrícola). A nivell internacional és viu un període de creixement i bonança econòmica sense precedents, i això arribarà a incidir en l’economia de l’Estat espanyol.
Impulsada per aquesta política es veu un important creixement en els sectors metal·lúrgic, químic i de serveis (banca, construcció i una nova font d’ingressos: el turisme —l’any 1961 7,5 milions, l’any 1970 més de 24 milions—). Poc a poc comença la mecanització del camp amb el que s’augmenta la producció i es pot començar a produir pel comerç exterior.
El desenvolupament industrial és produeix sovint en les inversions estrangeres que veuen en l’Estat espanyol un país molt beneficiós: la mà d’obra és molt barata i les reivindicacions laborals pràcticament nul·les per la política repressiva del règim franquista.
La tecnologia i la maquinaria que originen aquests creixements prové de l’estranger, els països capitalistes tenen en l’Estat espanyol un nou mercat i aquest a canvi té la tecnologia que de forma autònoma no pot generar per l’estancament econòmic, tecnològic i intel·lectual en el que ha viscut des de 1939.
Però dins del creixement econòmic cal destacar el gran paper que van tenir les divises que els gaire bé 2.000.000 d’emigrants envien periòdicament als seus familiars. La misèria dels anys anteriors potència una onada migratòria causada no per motius ideològics, com en els anys quaranta, sinó per la necessitat econòmica. Aquests emigrants van sobretot a França i Alemanya a realitzar les feines que els francesos i alemanys no volen realitzar: servei domèstic, peons industrials i de la construcció, etc.
La industrialització d’aquest període a les ciutats i la seva perifèria provocarà, als any 60, un altre onada migratòria, aquest cop interna. Les peonades pròpies de les zones agrícoles perden la seva feina per la mecanització del camp. La manca de perspectives de futur els farà deixar la seva casa i emigrar. Sovint és gent amb poca o cap formació laboral que no fos l’agrícola, la majoria analfabets. Uns 4.000.000 de ciutadans arriben a Barcelona, Madrid, València, Bilbo... des de diferents punts de l’Estat buscant feina a les fàbriques de les ciutats i perifèries.
Aquesta emigració interna està promoguda per els empresaris i membres del Movimiento que van veure una gran font d’ingressos:
D’una banda són mà d’obra barata fàcilment controlable a l’estar prohibides les associacions obreres i sindicats,
I per altra banda necessiten un habitatge. Sovint els mateixos empresaris que els han portat del poble on vivien per contractar-los a les seves fàbriques, també els venen o lloguen el pis on aniran a viure.
Són barris nous, però massificats i sense planificació, construïts amb materials de la pitjor qualitat. Les famílies treballadores viuen en un mateix barri, treballen a les mateixes fàbriques i no coneixen a la població on ara viuen, ni tampoc a la seva cultura, cultura que sovint es desenvolupa al marge de la llei (com és el cas de les cultures catalana, basca...). El concepte d’integració no és tingut en compte, i per aquest motiu sorgiran problemes de segregació que avui encara perduren. Per desgràcia això donarà lloc a que molta gent es senti desarrelada i no se senti ni d’aquí ni d’allà.
En molts casos els immigrants arriben i l’única opció que els queda es construir-se una barraca amb fustes, llaunes, alguna totxana i sostre d’uralita... es crearan aglomeracions sense aigua ni llum ni clavegueram: és el barraquisme. De barraquisme n’hi ha a tot l’Estat, a Barcelona el hi ha als camps de barraques del Somorrostro, al camp de la Bota, etc.
L’onada migratòria es reduirà substancialment al 1970 amb la crisi del petroli.
L’any 1960, Espanyal i Portugal eren els països més pobres d’Europa. A finals dels 60 l’Estat espanyol deixaria de ser un país subdesenvolupat. El lleu augment dels recursos econòmics dels anys setanta donarà lloc a la compra de bens de consum: frigorífics elèctrics, rentadores, televisors i l’automòbil, apareix el Seat 600. La gent deixa progressivament de passar fam per començar a tenir un mínim poder adquisitiu que destinen a comprar uns productes totalment nous que els ajuden en el dia a dia o en el lleure. També es popularitza la compra a terminis “Lléveselo hoy y páguelo en cómodos plazos”.
El 1970 apareix l’educació bàsica obligatòria i gratuïta fins els 14 anys. L’analfabetisme afecta a l’11% de la població.
En l’àmbit polític els partits polítics subsisteixen en la il·legalitat: en l’àmbit estatal, el PSOE serà el més destacat; però també trobem al PCE i el PSUC a Catalunya, que sobreviuen amb l’important recolzament de la URSS. Els llibres amb contingut polític són editats a França, a la URSS, Mèxic... després s’introdueixen clandestinament a l’Estat espanyol. També hi ha petites publicacions dels partits i organitzacions realitzades dins del territori espanyol. En el marc català a més del PSOE d’àmbit estatal, trobem el ja esmentat PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, UDC (Unió Democràtica de Catalunya), Estat Català... que inclouen a més de la seva opció política diferenciada l’opció nacionalista catalana. El 1969 es crea la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), que donarà lloc posteriorment a l’Assemblea de Catalunya (1971) els principals objectius eren: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia (recuperació de la llibertat perduda, amnistia general pels milers de persones encara empresonades i recuperació de l’Estatut d’autonomia perdut al 1939). A més dels partits existents apareixeran Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), entre d’altres.
Pel que fa als sindicats en aquest moment segueixen sobrevivint en la clandestinitat: la CNT que encara ha tingut molta força per la continuïtat de la ideologia anarquista tant dins l’Estat com a l’estranger, veu com al final dels quaranta les persecucions i execucions de membres per part del franquisme, propicien una crisi interna i una davallada de la confederació sindical; el sindicat socialista UGT, que rep el recolzament del PSOE i de la socialdemocràcia internacional només resisteix sense tenir espacial incidència; finalment els grups comunistes (PCE i PSUC) crearan el seu sindicat: Comissions Obreres l’any 1964. Aquest sindicat està lligat també al cristianisme en els seus orígens, de fet com no existia el dret a la reunió, els obrers van utilitzar esglésies, dirigides per capellans propers ideològicament, per fer les seves assemblees. D’aquesta manera ens trobem amb la paradoxa de comunistes cristians, col·lectiu que actualment encara perdura, juntament amb els tradicionals comunistes ateus. Comissions Obreres esdevindrà un sindicat molt fort i que creixerà espectacularment. Sobretot perquè va saber atreure en la seva òrbita a les persones que volien enfrontar-se al règim sense entrar en la ideologia llibertaria de la CNT que ara està en hores baixes.
Durant la dictadura hi ha el sindicat d’estudiants del règim: Sindicato Español Universitario (SEU) però aviat sorgiran altres sindicats com el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) que seran importants tot i ser il·legals. Un dels actes més coneguts serà la Caputxinada, l’assemblea constituent del SDEUB, on més de 500 delegats estudiantils i alguna personalitat destacada (Joan Oliver, Salvador Espriu, M. Aurèlia Capmany...) seran assetjats per la policia al convent dels caputxins de Sarrià.
L’existència de partits polítics i sindicats de classe no ha de fer oblidar que la repressió continua i segueix sent sagnant. Les penes de mort es mantenen el 20 d’abril de 1963 s’executa a Julián Grimau, el 17 d’agost dels mateix any a Francisco Granado i Joaquín Delgado.
L’any 1959 apareix l’organització ETA que s’autodefinirà com una entitat “revolucionaria, nacionalista basca i anticapitalista que utilitza la lluita armada per assolir els seus objectius polítics”. Les seves primeres activitats van ser atracaments a bancs i atemptats contra la Policia i Guarda Civil. El 1970 es produeix un consell de guerra contra 15 terroristes d’ETA acusats d’assassinar a un policia. El règim pretenia donar un càstig exemplar per mostrar la seva força, però l’afer va fer un gir radical al situar-se tota l’oposició unida contra la dictadura, fins i tot sectors de l’Església i, ja en l’àmbit internacional, governs d’altres estats, i manifestacions a l’estranger. La pressió que va començar a Euskadi i després a tot l’Estat s’escampa per arreu, el món sencer semblava estar contra Franco i els jutjats ja condemnats a mort eren els màrtirs de l’oposició. Finalment Franco va commutar les penes de mort.
Les reaccions contra el règim aniran sorgint cada cop des de més sectors entre ells l’Església, que sempre ha estat la més fidel aliada del règim. Veu com alguns dels seus membres, d’ideologia progressista, cedeixen llurs temples als treballadors per realitzar assemblees. També a determinades terres, com és el cas català, alguns membres comencen a reclamar petites concessions a les cultures autòctones.
La cultura catalana, perseguida com la resta de nacionalitats, també intenta sobreviure i manifestar-se, la desplegada de senyeres a actes importants (Montserrat en plena entronització de la Verge, al transbordador del port de Barcelona...) és una mostra molt visual, però no l’única; l’Institut d’Estudis Catalans es reorganitza a casa de l’arquitecte Puig i Cadafalch; l’edició de llibres en català falsificant la data (anterior al 1939) o el lloc d’edició, o editant-los a l’estranger. Un altre acte reivindicatiu va ser el de entonar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música en presencia de ministres franquistes.
El món de la música també s’enfronta a la repressió amb la Nova Cançó: la cançó de denuncia i de reivindicació: Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon, Serrat...
L’Església també evidencia el seu distanciament del règim, alguns capellans col·laboren obertament amb l’oposició i són empresonats. Un dels principals suports del règim comença a deixar de ser-ho.