9. Població i territori
Factors del canvi demogràfic a Catalunya
· Descens de la natalitat
El 1974 tenia encara una taxa de natalitat superior al 20 o/oo, però el 1986 havia baixat al 9,8 o/oo i ha quedat estabilitzada durant els any següents en poc més del 9 o/oo. Ha estat un descens ràpid i més gran que el de la mitjana espanyola, que malgrat haver baixat també, es manté entre el 12 i el 13 o/oo.Evidentment, aquest descens va relacionat amb la disminució de la taxa de fecunditat, que es d’1,2 fills per dona, clarament insuficient per mantenir la població actual de Catalunya, de tal manera que es tem que hi hagi una minva global del conjunt d’habitants del país si no creixen les taxes de natalitat i fecunditat.
· Baixa la immigració
La crisi dels anys 70 i 80 va comportar un alentiment de la immigració procedent d’Espanya. En el quinquenni 1971-76 va ser encara de 244.394 persones; però els 1976-80 va baixar a 35.450. El 1981-86 el saldo migratori es negatiu: 112.985 persones van marxar de Catalunya, la majoria antics immigrants ja jubilats o a l’atur, que preferien tornar als llocs d’origen.
· Comença una nova immigració
Malgrat l’anterior, els darrers anys ha començat un altre flux immigratori, difícil de comptabilitzar, procedent del Marroc especialment; però també amb un nombre significatiu de gent procedent d’altres llocs de l’Àfrica sahariana i subsahariana, d’Hispanoamèrica, d’Àsia. També cal avaluar la procedent de països rics de la UE, Japó, EUA... (càrrecs empresarials, estudiants, pensionistes...) i dels antics països de l’est europeu després de l’ensulsiada de l’URSS (1989-1991).
· Taxa de mortalitat i esperança de vida
La taxa de mortalitat es baixa, 8,1 o/oo a Catalunya, malgrat tendeixi a augmentar com a resultat de l’envelliment de la població. En el vessant positiu cal ressaltar l’augment de l’esperança de vida. El 1975 era de 74,3 anys. Vint anys més tard havia pujat a 78,5. Tot plegat provoca un creixement continuat de la gent de més de 60 anys que se situa al voltant d’1/5 del total; per això, amb una població envellida cal esperar un augment de la mortalitat: un element més a afegir al fenomen de pèrdua del nombre global d’habitants de Catalunya. Amb tot el bo i dolent, l’actual model demogràfic català és el d’un país industrialitzat.
Distribució de la població
Zones
No ha variat a Catalunya pràcticament des del s. XVIII, amb 3 zones ben diferenciades:
a) costanera i prelitoral (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Vallès Occidental): acumula quasi el 70% de la població catalana, sobre una superfície de només el 7,7% del territori, això dóna densitats molt altes, del voltant de 1.000 habitants/km2;
b) altres comarques del litoral i prelitoral: 38,7% del territori, 23% dels catalans, densitats entre 100 a 150 hbs./km2; i
c) comarques de l’interior: 54% de la superfície de Catalunya, només el 8,5% de la seva població, i densitats molt baixes (llevat el Segrià i l’Urgell).
Grau d’urbanització a l’alça.
És el cas de la ciutat de la ciutat de Barcelona amb 1.515.000 habitants. S’ha creat una gran conurbació/àrea metropolitana (L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, etc.) que aplega 3 milions de persones: la meitat de la població catalana. També cal valorar la formació de la macroàrea barcelonina amb eixos que abastarien les ciutats de Vilanova i la Geltrú-Sitges, Manresa, Sant Celoni-Granollers i Mataró. Entre 1960 i 1990, s’ha reforçat el creixement de la població urbana, paral·lel a la minva de la rural. El 1991 el 49% de la població residia en municipis de més de 100.000 h., mentre solament el 6,20% ho feia en municipis de caràcter rural.
L’ordenació del territori
Comarques
És del 1987 quan el Parlament de Catalunya promulga la divisió administrativa del país en 38 comarques, (creant l’any següent 3 més, Pla de l’Estany, el Pla de l’Urgell i l’Alta Ribagorça) seguint l’estructura del 1936, amb criteri fonamentalment econòmic: l’àrea d’influència dels mercats. No obstant, en l’actualitat les possibilitats de transport i de comunicació invaliden aquest criteri. També cal valorar que amb aquesta ordenació es volia pal·liar la problemàtica Barcelona-resta de Catalunya, amb la descentralització de la concentració de poders que es pretenia al crear els consells comarcals. La majoria dels quals gestionen els pressupostos de competències cedides per la Generalitat, com la de residus o algunes responsabilitats mediambientals.
El llast del passat: les províncies
Però l’escàs poder efectiu d’aquests consells i el fet que el govern central hagi mantingut l’estructura administrativa de les 4 províncies, han impedit aconseguir resultats eficaços. Perquè l’equilibri territorial fos realment efectiu, caldria una àmplia dispersió de les activitats econòmiques i dels serveis. Ara per ara això es veu dificultat per la manca de població de les comarques de l’interior de Catalunya.