7. La guerra a tres bandes: ideologies en lluita
Ja s’ha vist com l'alçament militar organitzat per la dreta ha triomfat només en una part de l'Estat, a la resta de l'Estat la situació esdevé revolucionaria, ja que els treballadors, després d'esclafar als colpistes i els falangistes, han dut a terme un procés revolucionari en la que els governs (de la República i a Catalunya de la Generalitat) poc tenen a fer, almenys inicialment. Mentre les previsions colpistes eren d'un cop d'Estat que durés uns deu dies de seguida es veu que no serà així, el poble, els milicians i la resta de l'exèrcit fidel a la República esperen resoldre la crisi en pocs mesos, ja que els insurrectes controlen només un terç del territori i tenien el principal exèrcit aïllat a l'Àfrica sense el suport de l'aviació ni de la marina. Ningú no sabia el paper que Hitler i Mussolini jugarien en aquesta guerra que comença. Malauradament cap dels pronòstics va encertar. La cruel guerra enfrontà al poble durant tres llargs anys. Els motius de perquè es va allargar tant el conflicte i dels desigual ajuts que els diferents bàndols van rebre els veiem tot seguit, en aquest apartat i en el següent.
Els Rebels
Són anomenats feixistes, i posteriorment franquistes (ells s'autodefiniran com los nacionales). Els alçats no tenen suport popular, la gent no va sortir en massa als carrers a recolzar-los en la lluita del 19 de juliol, però tenien en canvi el suport de la majoria de partits polítics de dreta, sobre tot de la Falange, —de qui adopten el simbolisme, els himnes i els uniformes típicament feixistes— i també dels carlins i els monàrquics. La família real a l'exili recolza els colpistes convençuda de que finalment es reinstaurarà la monarquia. El tron ha de ser pel fill d'Alfons XIII, Juan de Borbón. Però els rebels compten sobretot amb el suport econòmic de l'alta burgesia: banquers i empresaris que es decanten ràpidament pel bàndol que representava una oposició frontal a les reclamacions dels treballadors. Entre ells hi ha gent de tot l'estat com l'empresari i polític català Francesc Cambó o el banquer Juan March. Com a mostra d'oposició a la República utilitzen una bandera diferent, vermella i groga —la que encara s'utilitza, després de modificar l'escut—, mentre que la republicana és la tricolor: vermella, groga i violeta.
Un altre sector que recolza als colpistes és l'Església Catòlica. Des del principi de la República és una gran enemiga del nou règim polític per la seva política: la llibertat de cultes, el divorci, i sobretot, la pèrdua de les grans ajudes econòmiques de l'Estat faran que la institució religiosa s'aboqui frenèticament amb els feixistes —tal i com va passar amb Hitler i Mussolini— I anunciïn que Franco es "Caudillo por la gracia de Dios". La guerra serà ara una creuada contra el comunisme representat per tots els republicans. I Franco tindrà el suport i el reconeixement del mateix Papa. Aquí cal destacar que la crema d'imatges i d'edificis religiosos feta en la revolució del 19 de juliol va donar a l'Església la justificació que necessitava. Els capellans morts en zona republicana, fins i tot els que feien de tiradors des dels campanars, van ser considerats màrtirs religiosos, i avui en dia, estant sent beatificats i en vies de canonització.
Malgrat tot el recolzament més important dels rebels no el tingueren de l'interior sinó de l'exterior, tal i com veurem en l'apartat següent: La decisiva posició internacional durant el conflicte.
Els republicans
No representen, un conjunt unitari sinó molt dispers i en algun moment durament enfrontat.
Aquesta és, probablement, una de les causes que més va afavorir als rebels.
Els revolucionaris són el sector que va lluitar als carrers
amb els guàrdies d'assalt i que, el 19 de juliol, va fer la
revolució per instaurar una nova societat.
Són els anarquistes (CNT i FAI), el comunistes revolucionaris (POUM) i els sectors més socialistes que socialdemòcrates (l'esquerra dins del PSOE i la UGT). Per a ells l'objectiu és fer una revolució que alliberi a la societat del capitalisme. Per assolir-ho cal derrotar al feixisme dels colpistes. Per aquest sector no és important defensar una República burgesa que perpetua la seva situació i la dels seus fills, encara que en millors condicions, sinó fer una revolució i instaurar una nova societat revolucionaria de treballadors. Per assolir això cal imposar-se als conservadors alçats, però també cal controlar els mitjans de producció.
El republicans no revolucionaris representen als sectors més moderats de la República, volen mantenir el sistema polític i social tal i com estava abans de l'alçament militar del juliol. No estan d’acord amb els colpistes però tampoc són partidaris del procés revolucionari del moment.
Es troben els sectors socialdemòcrates més moderats (els sectors menys progressistes dins PSOE i UGT), els nacionalistes catalans i bascos d'esquerra i dreta (ERC i UDC, i PNV) i els comunistes estalinistes (PCE i el recentment creat PSUC —juliol de 1936—). Dins d'aquest sectors hi ha refugiada a la petita burgesia, la menestralia, els professionals liberals, i, evidentment treballadors i treballadores que comparteixen aquestes ideologies.
Aquestes dues opcions conviuen durant els primers mesos de la guerra forçats per el curs dels esdeveniments i en molts casos per la por o la incapacitat d'actuar, ja que el poder real després del 19 de juliol era dels treballadors i no de les institucions. Però progressivament les necessitats i, sobretot, la voluntat política de l'estranger eliminaran una de les dues opcions.
