7. El govern socialista (1982-1996)

La trajectòria política dels socialistes fins el 1996

A les eleccions de l’octubre del 1982, amb una abstenció de només el 20,1%, el PSOE va obtenir un triomf inqüestionable, amb el 48% dels vots emesos (10 milions), que li van atorgar la majoria absoluta al Congrés (202 diputats) i al Senat. El PSOE va tornar a guanyar a les tres eleccions generals següents, el 1986 i el 1989, també amb majoria absoluta (cada vegada més inferior), i el 1993, amb majoria relativa, per la qual cosa va haver d’arribar a acords parlamentaris amb els nacionalistes (CiU i PNB). A les eleccions del 1996 el PP el va superar per 360.000 vots, que donà al partit liderat per José Mª Aznar la majoria relativa.

L’hegemonia de què va gaudir el PSOE durant 13 any li va permetre desenvolupar una tasca legislativa important i consolidar fermament la democràcia. Però, alhora, no hi va haver prou elements de control per evitar o eradicar ràpidament qualsevol tipus d’irregularitat: des del 1990 van anar sortint als mitjans de comunicació casos de corrupció. A partir de llavors el PSOE va perdre el suport incondicional de la ciutadania.

Socialdemòcrates

El socialisme estatal espanyol i de retruc el de les distintes nacionalitats (partits federats) abandona a instàncies de Felipe González dos principis claus:

1) el marxisme, fet que converteix el partit en socialdemòcrata; és a dir, possibilista i reformista, no revolucionari; i

2) l’antimilitarisme, quan passa de l’eslògan “OTAN d’entrada no” a fer campanya a favor d’aquest pacte militar occidental capitalista, fet que implicarà els soldats espanyols en 3 guerres: Golf, Bòsnia i Kosovo.

Lligat a tot això, la classe obrera esclafada pel flagell de l’atur i el desencís respondrà amb la vaga general en un sol dia, però que de fet ha estat l’única del postfranquisme. El sindicat socialista, l’UGT i l’altre majoritari, CCOO, s’encararen al costat d’altres forces a un govern que no solament es deslliurava de tota tradició d’esquerres, ans el contrari semblava fer el joc a una dreta, teòricament a l’oposició i bàsicament a una dreta sociològica: l’alta burgesia encabida en les patronals i consells d’administració de tota mena d’empreses.

I sindicats

UGT i CCOO no obstant, manta de vegades s’han deixat dur per reivindicacions purament economicistes, mensystenint transformacions radicals d’una societat on la desigualtat econòmica du indefugiblement a la injustícia; massa sovint.

La política interior del govern socialista

L’equip inicial del govern socialista va comptar amb figures noves en la política espanyola; va tenir lloc un veritable canvi en la trajectòria de la transició. Entre les primeres actuacions hi va haver una devaluació de la pesseta un 8% i l’establiment de la jornada laboral de 40 hores.

En l’àmbit de l’educació van tenir rellevància la LRU (Llei de Reforma Universitària) que, sense canvis profunds, va permetre la democratització de la universitat i ampliar els pressupostos per a la investigació; la LODE (Llei Orgànica de Dret a l’Educació) i la LOGSE (Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu), que reformava l’ensenyament primari i mitjà i establia l’ensenyament secundari obligatori fins a 16 anys, pretenia rehabilitar la Formació Professional (Cicles Formatius) i programava l’educació d’adults.

Es van modificar les lleis d’enjudiciament criminal i del dret d’asil i del Codi Penal i es va fer una llei d’avortament.

La política econòmica

Davant la greu situació econòmica dels primers anys 80 (inflació i atur creixents, dèficit superior al 5% del PIB i un creixement inferior a l’1%) la primera fase de la política econòmica del govern va ser una operació de sanejament que va donar prioritat a la reducció de la inflació, però a costa de l’augment de la desocupació.

Més endavant es va fer una reconversió industrial que originà situacions socials greus, com el tancament dels alts forns de Sagunt (1987). S’albirava no obstant el canvi de ritme econòmic: el creixement es va situar al voltant del 5% anual i la inflació per sota del 6%, però l’atur continuava augmentant. La política de contenció salarial i de precarització del treball va fer que els grans sindicats, CCOO i UGT s’enfrontessin amb el govern i amb el PSOE, fet que va provocar una primera vaga general el 1988.