4. La revolució a la zona republicana
A la zona republicana després de vèncer als militars sollevats els treballadors s'adonen que són els amos de situació: en primer lloc estan fortament armats; i l'exèrcit que sempre els ha reprimit està derrotat; la major part dels capitalistes, que solen ser de dretes o d'extrema dreta, ha recolzat el cop d'estat, són per tant doblement enemics; i, finalment, les institucions (el Govern central i la Generalitat) no han estat capaces per si mateixes de controlar la insurrecció. Per primer cop la classe treballadora veu que la revolució és possible i està al seu abast. A Barcelona el 19 de juliol esdevé el dia de la revolució ja que els treballadors passaran a controlar directament els mitjans de producció mitjançant les col·lectivitzacions, on es substitueix la propietat privada per la propietat col·lectiva.
A les col·lectivitzacions els treballadors i treballadores participen directament en el control i la gestió de l'empresa. És a dir, els treballadors d'una empresa en concret decideixen en assemblea sobre com ha de funcionar la fàbrica, sense cap altre intromissió en el seu funcionament. Els empresaris que fins ara controlaven la fàbrica, perquè eren els propietaris i volien obtenir el màxim benefici o plus-vàlua, ja no hi són: han fugit, o s'han amagat o els han mort. Ara els beneficis es reparteixen entre tots els treballadors.
La novetat de les col·lectivitzacions radica en el control de l'empresa per part de tots els treballadors de la mateixa, sense delegar aquesta direcció en l'Estat o un partit polític —com havia passat a la URSS—. Aquesta característica diferencial l'hem de veure en la teoria política des de la que s'origina la revolució: si a la URSS la revolució es de tall comunista a Catalunya és sobre tot anarquista dirigida per la CNT i la FAI. Malgrat tot, comunistes revolucionaris com el POUM, també participen de les col·lectivitzacions. A Barcelona els serveis públics, el subministrament d'aigua, el telefònic, els mercats, les lleteries, els escorxadors... són gestionats per les organitzacions obreres després del 19 de juliol de 1936. Però aquests no són els únics canvis.
En aquesta febre revolucionaria alguns treballadors entren als bancs i cremen els diners sota la proclama: "ara ja no els necessitem". Les corbates i barrets també desapareixen de la indumentària ja que són símbols de la diferència de classes que la nova societat vol suprimir. Hotels de luxe com el Ritz de Barcelona són reconvertits en menjadors populars on els treballadors poden anar lliurement a menjar.
Com ha tots els processos armats sempre hi ha excessos, als polítics de dretes i empresaris se'ls deté i, de vegades se'ls dóna el paseo, com es deia en aquells moments a assassinar-los a qualsevol indret solitari. També a l'Església se li passa factura per la seva actitud ultraconservadora, els seus temples i convents són cremats —com ja havia passat a la Setmana Tràgica— i reconvertits en edificis per a altres usos, com hospitals o magatzems. Les campanes de les esglésies es fonen per fabricar material de guerra. Alguns capellans acusats de disparar contra els treballadors són afusellats. Les poblacions eliminen dels seus noms les referències religioses o monàrquiques, per exemple Sant Feliu de Llobregat passa a ser Roses del Llobregat i Molins de Rei passa a ser Molins de Llobregat, també els carrers i places de les poblacions canvien els seus noms, la plaça dedicada al bisbe Urquinaona de Barcelona passarà a ser plaça de Ferrer i Guardia, i la de Sant Josep Oriol serà La plaça del Milicià desconegut.