2. L'Església Catòlica i la dictadura
A nivell polític l'Església d'aquell moment del segle XX es manifesta clarament partidària de l'extrema dreta, no només a l'Estat espanyol, també a Alemanya amb Hitler o Itàlia amb Mussolini. El paper de l'Església va ser determinant per al govern feixista del general. El reconeixement per part del clergat i del mateix Papa del règim i de la persona de Franco com a herois d'una croada contra el comunisme s'inicia amb la guerra civil. El dictador és portat sota pal·li com el Pontífex, les imatges de la Verge o de Jesús. Gràcies a Franco l'Església recupera a l’Estat espanyol el poder perdut en la IIa República i l'incrementa. La importància que pel règim franquista té la institució religiosa es veu en el consell assessor (Consejo del Reino) del qual formen part els alts càrrecs de l’Església i de l’exèrcit. També es troben en diferents actes que demostren la més que bona relació entre dictadura i l’Església Catòlica com l’entronització de la Verge de Montserrat (1947) o el Congrés Eucarístic de Barcelona (1952).
L’Església és l’encarregada de controlar la moral col·lectiva i també l'educació dels infants. L'assistència als actes litúrgics i la confessió esdevé obligatòria per la canalla i el jovent. A més el sistema educatiu passa a estar sota el control de l'Església, els antics docents o estan a presó o no poden exercir com a mestres —són el col·lectiu laboral més reprimit—, els capellans assumiran les seves tasques... però no els seus mètodes.
Un dels pilars bàsics de l'estructura social que l'extrema dreta i l'Església proposen és la família. Però la família tal i com ells la volen. Per sotmetre i controlar a la societat cal instal·lar el procés repressor a l'àmbit domèstic. Els capellans i les monges encarregades de fer de mestres educaran les criatures i els adolescents preparant-les per separat per al rol social que ells consideren adient:
· La dona representa l'amor i la dolçor maternal. Ha d'estar a casa criant als nens, netejant, cosint, cuinant i obeint al seu marit per tota la vida (ni l'Església ni el nou règim accepten el divorci). A les nenes se les ensenya a fer labors domèstiques. Les úniques feines que poden realitzar sense ser mal vistes per la societat és de criades, infermeres, perruqueres, botigueres... Una dona ja no ha de fer "coses d'homes". És una forma d'allunyar a la dona del mercat laboral reduint l'atur a la meitat.
· L'home representa l'autoritat domèstica i l'aportació econòmica fonamental per a la família. Ha de ser un treballador submís a la patronal i que no presenti problemes. L'únic lloc on pot fer "la seva" és a la llar.
L'actitud de l'Església serà ferma durant la dictadura, sobre tot en els alts càrrecs. Posteriorment, en els anys 50, amb la substitució al govern dels falangistes per membres de l'Opus Dei els sectors catòlics més forts econòmicament es situen en els càrrecs més privilegiats.
Finalment també val a dir que alguns sectors eclesiàstics seran crítics amb el règim i col·laboraran en activitats democràtiques a finals dels 60. A la mateixa època el catalanisme també rebrà el suport d'una part del clergat local. Aquests canvis es veuran més endavant.