Embedded Files
لور ديس مالغرات (لييدا، 1969) هي حاصلة على إجازة في فقه اللغة الكتلانية، وهي مؤسسة ومديرة مدرسة الأدب في طراغونة منذ تأسيسها عام 2002، كما تتعاون أحيانا مع وسائل الإعلام. في أغسطس 2021، تم تعيينها مديرة الخدمات الإقليمية للثقافة التابعة لحكومة كتالونيا في طراغونة.
نشرت عدة كتب شعرية، منها: "أمات" (2005)، "أرض عميقة" (2008)، و"إشارات على الساحل" (2016). كما كتبت نصوصا نثرية شعرية، مثل: "تذكّر الأبدية" ضمن كتاب "ذلك الطعم العريض للحرية"، و"أصوات" ضمن كتاب "الميت. 15 مونولوجا". وترجمت إلى الكتلانية عددا من المسرحيات: "رسائل حب إلى ستالين" لخوان مايورغا، "إذا نسيتني يوما" لراوول إيرنانديث، "السوداء" للويس ميغيل غونثاليث، "قارب الهجرة" لخوان بابلو باييخو، "حلم الله" لخوسيه لويس آرسيه (بالاشتراك مع جيسوس فيغيراس)، و"خمس وعشرون سنة إلا يومًا" لأنطونيو ألامو.
اقرأ المزيد..
كما نشرت أعمالا في المسرحية والمسرحية القصيرة، منها مسرحية "لاجئون" (2011)، و"عودة نيرون" ضمن الكتاب الجماعي "دراماتيكولاريا".
في عام 2017، نشرت أول رواية لها للفتيان بعنوان "سر الأراضي الحمراء" مع دار أونادا للنشر.
دخلت عالم المقالات والدراسات النقدية من خلال كتابتها للدراسات التمهيدية في كتاب "قصص فيلسوف: قصص عن المجد والجحيم" (2009) لدييغو رويث، و"السرد القصير" (2010) ليوسِب أنطون بايشيراس. وهي عضو في مجموعة "لا جينت ديل يامب" وفي جمعية APELLC.
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
En moments com aquest, m’agradaria allargar la mà i acariciar la pell del mar rugosa i escatada, més mineralitzada que mai, més corpòria. Amb la punta dels dits tocar els núvols ensucrats de rojos encesos, de roses més benèvols, d’intuïcions rere els matisos dels morats que a poc a poc van apagant la sang, van ocupant el temps. Un temps que ha transformat la ciutat, tornant la pedra antiga en maons moderns, combinant, en un mestissatge caòtic, el vell i el nou, l’històric i el modern.
Aquesta Rambla mestissa, amb gust de cafè i regalèssia, es combina amb els mojitos i les gofres i les bombolles de sabó enlairades ben amunt els dies de vent. I el cel, sempre un fred observador, estrany i estranyat de la vida que va transitant per sota, projectant les ombres dels cossos vinclats a la posta.
Tarragona gravada, 2019
EL SILENCI
EL SILENCI
EL SILENCI
EL SILENCI
La música s’escampa per la plaça com un vol obert de coloms,
els contorns de les notes m’insinuen la sensualitat del cos
i escolto, escric paraules, respiro, apaivago l’ànima, el seu impuls,
s’enlaira la melodia, progressa i ocupa altres carrers, altres places,
altres balcons. Galopo amb els acords deixant-me portar
a una altra dimensió i penso una vida que no és la d’aquest món.
Importa el gest, la mirada directa, la tremolor que calla, la raó.
Timbals, trompetes, bateries aixequen els ulls al cel, cadires esteses,
gent, camins cansats. Escric paraules per no haver de dir-les.
La faldilla s’envola, l’aire de juliol obre la vesprada, esclat de palmes,
i el joc, el joc que segueix i rodola ja més enllà de la Rambla
i baixa cap a la mar amb el fil de veu de pandereta i d’ulls llunyans.
Incita el ritme, s’esmicolen els últims records i la ràbia clama
com una ungla que rasca la ferida mig assecada, la sang morta.
Importa la renúncia i el vol d’un colom solitari a l’altra banda
de la barana acabada de pintar, d’aquest ferro que separa,
d’aquest ull de ciutat, d’aquest plor que no pot ser plor,
d’aquestes paraules que escric per poder callar, quan la música
acabi, quan la darrera nota pesi tant que esclafi el cel,
el vol de coloms i el carrer estret.
Senyals a la costa, 2019
EL RETORN DE NERÓ
EL RETORN DE NERÓ
EL RETORN DE NERÓ
EL RETORN DE NERÓ
El MANOLO fa fugir els operaris, nafrats i derrotats.
CLAUDI: La ciutat, has dit la ciutat...tenia un nom. Tu, te’n recordes?
MANOLO, sorprès, amb les mans plenes encara: Tarr… (sense gosar.)
CLAUDI: Tarr… Tarrr… Tàrraco.Això era, Tàrraco!
MANOLO: Tàrraco. (Repeteix, i riu. S’asserena i s’espolsa les mans.) Si ets tan savi, digues, què és aquest foc?
CLAUDI: És el foc de Neró.
MANOLO, cargolant-se de riure: Tàrraco, el foc de Neró. (Mirant-se la torre, tornant a delirar.) Puf, ara hi és, puf, ara no hi és. Puf, una primera explosió, puf, ara no passa res. Puf, una segona explosió… (Xiscla com un boig.) Puf… una tercera explosió… puf, tots contaminats, puf, tots morts, ben morts. Puf, la petroquímica pels aires, volant, dins la bombolla de sabó.
Pausa. Observa uns instants CLAUDI i AGRIPINA, riu cada vegada més fort. Surt corrents cap a la llum, cap a la llum del foc. Desapareix.
CLAUDI I AGRIPINA es miren confosos. La torre els presideix.
CLAUDI: Tàrraco era una ciutat imperial, Agripina (cansat), digna de tu.
AGRIPINA: Algú se t’ha avançat.
CLAUDI: Tàrraco… ja no hi és.
AGRIPINA: No. No hi és. (Pausa.) Me’n vaig. No m’agrada el teu regal.
AGRIPINA surt festosa. CLAUDI, quiet, roman, cara a cara amb la torre d’electricitat. Les mans al cap. Fosc progressiu. Silenci total.
Dramaticulària, 2005
Page updated
Google Sites
Report abuse