Montserrat Palau i Vergés
Montserrat Palau i Vergés neix a Tarragona el 1958. És professora de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i també imparteix docència a l'Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere. Pel que fa a la trajectòria literària, destaca per la diversitat de gèneres que ha cultivat. Ha publicat els poemes Just a dream (1989), les novel·les Interferències (1989), Suspíria (1994), Sapore di sale (1996) i En nom del pare (1999) i el recull de contes Cadires confortables (1990).
Llegir més...
És En nom del pare (1999) la novel·la de maduresa de l’autora, una novel·la en què el retorn a la ciutat amb la mort del pare absent serveix a la protagonista per fer una recerca personal i generacional amb la ciutat de Tarragona com a espai central.
Quan l’Alícia ha de tornar a la ciutat natal arran de la mort del pare, la ciutat de Tarragona esdevé el pont de diàleg amb la seva infantesa, adolescència i joventut alhora que permet a l’autora exposar algunes reflexions sobre els canvis urbanístics i socials que la ciutat ha experimentat a partir de la dècada dels noranta.
La veu narrativa és intensa i innovadora i el ritme de la narració s’encavalca amb el compàs de les cançons que acompanyen la Gènia en el viatge de retrobament amb la ciutat.
El 2009 Montserrat Palau va rebre la Distinció Maria Antònia Ferrer, un reconeixement que atorga la URV per la tasca en defensa dels drets de les dones i la seva visibilització. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, tant de premsa escrita com audiovisual. El 2015 es va presentar de número dos a la llista de Tarragona de Junts pel Sí per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, i va ser elegida com a diputada.
EN NOM DEL PARE (I)
EN NOM DEL PARE (I)
Sí, soc d’aquí. Miri, jo vaig néixer allí, en aquella casa, al costat d’on hi havia hagut l’Estanco Nacional, a la cantonada amb el carrer Apodaca. Diuen que abans de la guerra hi havia hagut una altra estàtua, però jo no ho puc recordar, només la de sempre, la del Mercuri, que era un déu grec. Clar que ara ni els grecs ni el nostro, de Déu... Amb la Tecla, des que es va casar, sempre hem estat veïnes. La Fini també és del barri, del carrer Rebolledo, allà on hi ha ara la botiga dels moros.
Llegir més...
La Pepita no, la Pepita va venir de fora i viu a prop de les hermanites, allà a l’alçada de les cases barates, però està aquí perquè és solidària amb naltros, sempre nem juntes. Amb la Tecla sortíem amb els cotxes els crios a passejar per la plaça. I a l’estiu nàvem a la platja de la Comandància i, a la nit, nàvem a buscar el seu home que pescava al far.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (II)
EN NOM DEL PARE (II)
Necessitava aire. Vaig sortir al carrer a respirar. Sentia coets de lluny, A la Rambla, tot era ple de fum i pólvora, els diables i les bèsties l’havien encès amb carretilles i francesos. El foc que ballava i els trons eixordants també em van encendre. Com un tret poderós dels trabucs dels Serrallongues, la meva voluntat va rebre un sotrac. Llavors, em vaig decidir. Cap a casa, agafar les claus, anar fins a l’aparcament darrere les muralles i conduir el cotxe i fins a les roques al costat del fortí del Miracle. Allí havien volgut acabar i allí acabarien.
Llegir més...
Hi havia cotxes aparcats i se sentia l’enrenou del restaurant. Vaig passar de llarg, fins a la punta del roquer on em vaig deixar agombolar pel silenci acollidor de la platja, que era com un gran amfiteatre sense horitzó a l’escenari. Vaig destapar les urnes. Feia un ventet suau i les cendres s’escapaven de la meva mà i s’escampaven fent giragonses, pujant i baixant a la llum de la lluna.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (III)
EN NOM DEL PARE (III)
Era el moment d’aquelles reflexions que tantes vegades havia llegit. No era dir el que pensava, sinó tenir feina per pensar el que deia. Però enlloc d’enaiguar-m’hi més, vaig decidir menjar alguna cosa. Vaig caminar sense rumb concret. Uns magribins la feien petar en una cantonada.
Llegir més...
Vaig comprovar que els escenaris de la infantesa i l’adolescència havien canviat a mitges, diferents o iguals. Carrers enrajolats, zones de vianants, botigues llèpoles i edificis restaurats eren les cares d’una moneda amb creus deixades de la mà de déu, lumpen i brutícia. Enllumenat de disseny i roba estesa i bombones de butà en uns balcons que deixaven sortir la veu de la tele a tot volum o on un home jaio amb samarreta imperi fumava un caliquenyo. Vaig anar baixant pel Carrer Major fins a la Plaça de l’Ajuntament, tota guarnida de festa major.
El paisatge urbà havia canviat en part. Com els restaurants i bars. Ho vaig notar mentre cercava algun lloc que m’abellís perquè tenia temps i havia decidit seure una estoneta. Encara recordava la novetat del primer frankfurt que es va instal·lar a la ciutat. I, després, la primera pizzeria. Exotismes enmig d’uniformitat sense gaires vel·leïtats, sense excessos.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (IV)
EN NOM DEL PARE (IV)
Caminàvem cap a la Rambla sota un sol intens, sota una calda feixuga en què el quitrà semblava desfer-se en tolls d’aigua, una calitja que feia confondre i afigurar palmeres al mig del desert, miratges d’oasis com els miratges d’una Gènia d’altres temps.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (V)
EN NOM DEL PARE (V)
La Gènia es va sorprendre de la trucada. Es va esverar. Havia llegit als diaris locals la nota de l’accident i havia reconegut el nom. M’anava a fer un serial, però la vaig aturar, donant-li, com la Bet havia fet amb mi, hora i lloc del restaurant. La cita li va fer molta il·lusió. Però em va enredar d’anar-la a buscar. Em va donar el nom d’un carrer que no em sonava, i un seguit d’explicacions detallades per situar-me’l. Era sota el club de natació, vora les muralles. I vaig anar fins a casa seva sense reconèixer aquella zona. Tota la part de llevant de la muntanya, on abans hi havia hagut camps i horts, ara estava completament urbanitzada.
En nom del pare, 1999