Maria Aurèlia
Capmany i Farnés
Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) fou una escriptora barcelonina polifacètica: novel·lista, traductora, dramaturga i assagista.
Va estudiar a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i es llicencià en Filosofia a la UB. Va ser professora a l’Institut Albéniz de Badalona i a l’Escola Isabel de Villena a Barcelona. Amb la primera novel·la, Necessitem morir (1952), va quedar finalista del Premi Joanot Martorell de 1947, premi que va guanyar el 1948 amb la novel·la El cel no és transparent. Amb una altra novel·la seva, Un lloc entre els morts, guanyà el Premi Sant Jordi de 1968 i s’acabà de guanyar el prestigi com a narradora. Però la seva obra no es limita a la novel·lística, sinó que també destaquen assajos sobre feminisme, llibres de literatura juvenil, llibres de memòria, etc.
Llegir més...
La seva relació amb Tarragona s’inicià als anys 50, explica Magí Sunyer, de resultes d’una excursió escolar que li va servir d’inspiració justament per a escriure l’única novel·la que ambientà a Tarragona, L’altra ciutat; però no es limità a aquesta excursió sinó que s’hi va continuar relacionant a través de tarragonins i d’altres coneixences, entre els quals hi havia Josep Anton Baixeras. Finalment, després d’algunes trobades amb els amics tarragonins i reusencs, Capmany i el seu company Alcover decidiran tenir un pis a Tarragona, primer al carrer de Pin i Soler i després al carrer de les Coques, davant de la catedral, a principis dels anys setanta, i s’iniciarà, doncs, la seva relació més estreta amb la ciutat. Alcover, vinculat a la Universitat Rovira i Virgili, passava bona part del temps a Tarragona mentre que Capmany vivia entre Barcelona i Tarragona. Quan va ocupar el càrrec de regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, hagué de reduir el temps passat a la capital tarragonina.
L'ALTRA CIUTAT (I)
L'ALTRA CIUTAT (I)
Havien arribat a la Rambla Nova, i la llum excessiva els feia tancar els ulls, i llavors la veien a través del tremolor de les parpelles, com si vibrés.
I Ramon, que s’havia aturat i li oferia una cadira i li deia: “Prendrem cafè”, i procurava somriure, tenia, no obstant, una expressió d’enuig inconfusible.
[...]
Ascendiren cap al mirador i a mesura que la pujada es feia més feixuga, i la tia esbufegava, i l’havia deixada de la cintura -per fi!- i l’oncle i la mare i la tia es quedaven enrera, anà apareixent als seus ulls el mar, tan blau, tan dolorosament blau i quiet —el vent bufava de terra i aturava l'escuma a penes arrissada arran de la platja— que els ulls se li ompliren de llàgrimes i aprofità un nou remolí de pols per treure’s el mocador i eixugar-se les parpelles amb calma.
Tots eren al seu costat i parlaven. Però ella no sabia el que deien perquè enfront seu hi havia el mar. Pertot arreu el mar. I tot d’un plegat li semblà que estava en una illa, i el mar poderós encerclant-la, tan quiet, tan aparentment immòbil, però forçut. I ella adorava la força.
L'altra ciutat, 1955
L'ALTRA CIUTAT (II)
L'ALTRA CIUTAT (II)
L’aire tancat dins les arcades, a penes aclarit pels raigs de colors que es llençaven de molt amunt, fins a les lloses sepulcrals, era gelat, agradable, com una carícia perceptible.
Una olor d’humitat la feu respirar, profundament. [...]
Aixecà els ulls enlaire i després anà baixant a poc a poc, molt a poc a poc, per la gran columna que el benestar del descens, resseguint amb delícia la cobra de l’arc, lliscant la mirada per la canal enfosquida, per la pols, pels anys, fins a arribar al sòcol.
Llegir més...
Tots els passos fregaven les pedres del sòl amb brogit de processó.
Davant de l’altar major s’agenollaven. No hi havia el Sagrament, però d’esma s’agenollà també reverenciant el buit i el silenci de l’altar.
Genolls en terra sentí la frescor de les pedres i clavar-se en la ròtula el relleu d’un sepulcre.
L’altar del Sagrament brillava. Tremolaven indecises les flames dels ciris. De tant en tant, invisible, inversemblant, un alè d’aire les colltorçava totes amb ordenat gest de dansa.
[...] L’orgue sonava i omplia la nau d’un efluvi de solemnitat i tendresa.
Les veus de l’orgue, l’olor de l’encens, la lluminositat roja, estriada, dels ciris, anava rodejant-la, amb ones concèntriques d’emoció, quasi fins a arribar al fons d’ella mateixa, quasi posseint-la del tot.
Cap. II, pàg. 31-33, L’altra ciutat, 1955
L'ALTRA CIUTAT (III)
L'ALTRA CIUTAT (III)
Era això el que impossible, el que l’havia fet refusar l’allau d’imatges que es llençaven sobre d’ella; amb el polsim negre, amb el perfum del mar, amb la pudor de peix. [...]
El vent s'havia aquietat, però el mar seguia lluitant contra la immobilitat de la platja. L’escuma s’alçava, es recargolava i després deixava marcada una paràbola lluent fins que era xuclada amb avidesa per la sorra. [...]
Quasi al mateix temps, s'avergonyia, perquè sabia que una dona com cal no ha de sortir de bon matí amb una barca i vagar d'un cantó a l'altre sobre el mar. A una banda la ratlla de l'horitzó, gronxant-se, a l'altra la línia dentada de les cases, i les ones fluint sota la barca olorosa, de seu, de peix de fusta recremada.
Però a la tarda havia persuadit Ramon d'anar-lo a rebre.
S'havien assegut a la sorra i havien vist canviar el mar, fins a esdevenir quiet, com si els reflexos morats de la pasta l'adormissin.
Els quillats avançaven lents, cap al port, i els bous s'enlairaven a la sorra deixant al descobert la seva panxa molla.
[...]
Caminaven fent ziga-zagues, evitant les caixes de peix, les nanses i les gambines encara plenes d’esquer, i les xarxes cargolades, per aquí, per allà, que feien una olor intensa emergida del fons del mar.
—I això és un carrer del Serrallo— va dir Ramon. Rosa no s’ho havia imaginat així: ni el color blanc de les parets amb la foscor dels portals a sota; i per terra les paneres plenes de peix, els serrans, els molls, les escórpores i les orades, tots els colors transparents i el vol fi d’escates.
Era difícil caminar com si es volgués travessar amb pas reposat l’entrellat d’una dansa. Els homes anaven i venien amb pas quiet entre els rotllos. Hi havia un petit moment d’indecisió i el rotllo es tancava a l’entorn d’una panera de peix, que tenia un irreal panteix. S’elevava un murmuri pla, sobre el silenci dels altres, inintel·ligible com un conjur. De sobte algú, capbaix, entre dents, interrompia la inacabable cançó:
—…. Seixànta-set, seixànta-sis, seixànta-cinc.
—Meu
Un desencant dispersava el grup i es cloïa de nou com si fos impossible deseixir-se’n. Es quedaven quiets, les mans a les butxaques, els ulls fits, i el murmuri començava de nou.
[...]
La blancor de les cases es feia rosada, l’olor del peix era quasi un contacte i no cessava el soroll tènue dels peus descalços sobre la pedra. En el fons de les cases s’apilaven les xarxes molles encara, i les caixes buides
L’altra ciutat, 1955
L'ALTRA CIUTAT (IV)
L'ALTRA CIUTAT (IV)
El sol era amable i càlid. Es va dirigir al museu i es va quedar un moment indecís, sense saber si pujar les escales o no, com si algú la contemplés i fos molt important trobar el camí exacte. Li va costar esforç decidir-se, i s’encaminà per fi cap a l’esplanada on hi havia les tombes triangulars, esberlades i buides.
[...]
Tot s’havia posat a moure’s i a canviar de color. Els sepulcres de rajola, la terra remoguda, fins l’edifici enllustrat de la Tabacalera, aconseguien un to homogeni amb lluïssors d’aram. El sol ja no es veia. Cap allà a la Serra de Prades hi havia núvols vermells del tot. Feia fred.
L’altra ciutat, 1955.
L'ALTRA CIUTAT (V)
L'ALTRA CIUTAT (V)
Diuen que el diable el va fer en una nit.
Els arcs lligaven l’angle Agut de la vall. Els arcs avançaven, un rera l’altre, amb ritme segur, sobre el buit. El gest de la pedra cenyia la verdor dels pins, el cel tan net.
Van seure sota els arcs de l’aqüeducte. El director explicava.
—Com que els romans no sabien -deia- la llei dels vasos comunicants…
—No la sabien? -preguntà, incrèdula, una noia.
—Com que els romans no sabien la llei dels vasos comunicants —repetí el director—, salvaven qualsevol desnivell construint un aqüeducte.
L'altra ciutat, 1955
REFERÈNCIES
Llegir més...