Lurdes Malgrat i Escarp
Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). És llicenciada en Filologia Catalana i és fundadora i ha dirigit l’Escola de Lletres de Tarragona des de l’any de la seva creació, el 2002; també col·labora esporàdicament en mitjans de comunicació. L'agost del 2021 va ser nomenada directora dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Tarragona. Ha publicat diversos llibres de poesia Amat (2005), Terra fonda (2008) i Senyals a la costa (2016). I poemes en prosa “Recordant l’Eternitat” dins Aquell regust d’ampla llibertat, “Veus” dins El mort. 15 monòlegs i traduccions al català de les peces teatrals Cartes d’amor a Stalin de Juan Mayorga, Si un dia m’oblidessis, de Raúl Hernández, La negra de Luís Miguel González, Patera de Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, de José Luis Arce (amb Jesús Figueras) i Vint-i-cinc anys menys un dia, d’Antonio Álamo.
Llegir més...
Cal esmentar que també ha publicat teatre i microteatre Refugiats (2011) del primer i del segon, “El retorn de Neró” dintre del llibre col·lectiu Dramaticulària.
L’any 2017 publica la seva primera novel·la juvenil, El secret de les terres roges a Onada Edicions.
S’ha introduït en el món de l’assaig amb la realització dels estudis introductoris a Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern (2009), de Diego Ruiz, i Narrativa breu (2010), de Josep Anton Baixeras. És membre del col·lectiu La Gent del Llamp i de l’APELLC.
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
En moments com aquest, m’agradaria allargar la mà i acariciar la pell del mar rugosa i escatada, més mineralitzada que mai, més corpòria. Amb la punta dels dits tocar els núvols ensucrats de rojos encesos, de roses més benèvols, d’intuïcions rere els matisos dels morats que a poc a poc van apagant la sang, van ocupant el temps. Un temps que ha transformat la ciutat, tornant la pedra antiga en maons moderns, combinant, en un mestissatge caòtic, el vell i el nou, l’històric i el modern.
Aquesta Rambla mestissa, amb gust de cafè i regalèssia, es combina amb els mojitos i les gofres i les bombolles de sabó enlairades ben amunt els dies de vent. I el cel, sempre un fred observador, estrany i estranyat de la vida que va transitant per sota, projectant les ombres dels cossos vinclats a la posta.
Tarragona gravada, 2019
EL SILENCI
EL SILENCI
La música s’escampa per la plaça com un vol obert de coloms,
els contorns de les notes m’insinuen la sensualitat del cos
i escolto, escric paraules, respiro, apaivago l’ànima, el seu impuls,
s’enlaira la melodia, progressa i ocupa altres carrers, altres places,
altres balcons. Galopo amb els acords deixant-me portar
a una altra dimensió i penso una vida que no és la d’aquest món.
Importa el gest, la mirada directa, la tremolor que calla, la raó.
Timbals, trompetes, bateries aixequen els ulls al cel, cadires esteses,
gent, camins cansats. Escric paraules per no haver de dir-les.
La faldilla s’envola, l’aire de juliol obre la vesprada, esclat de palmes,
i el joc, el joc que segueix i rodola ja més enllà de la Rambla
i baixa cap a la mar amb el fil de veu de pandereta i d’ulls llunyans.
Incita el ritme, s’esmicolen els últims records i la ràbia clama
com una ungla que rasca la ferida mig assecada, la sang morta.
Importa la renúncia i el vol d’un colom solitari a l’altra banda
de la barana acabada de pintar, d’aquest ferro que separa,
d’aquest ull de ciutat, d’aquest plor que no pot ser plor,
d’aquestes paraules que escric per poder callar, quan la música
acabi, quan la darrera nota pesi tant que esclafi el cel,
el vol de coloms i el carrer estret.
Senyals a la costa, 2019
EL RETORN DE NERÓ
EL RETORN DE NERÓ
El MANOLO fa fugir els operaris, nafrats i derrotats.
CLAUDI: La ciutat, has dit la ciutat...tenia un nom. Tu, te’n recordes?
MANOLO, sorprès, amb les mans plenes encara: Tarr… (sense gosar.)
CLAUDI: Tarr… Tarrr… Tàrraco.Això era, Tàrraco!
MANOLO: Tàrraco. (Repeteix, i riu. S’asserena i s’espolsa les mans.) Si ets tan savi, digues, què és aquest foc?
CLAUDI: És el foc de Neró.
MANOLO, cargolant-se de riure: Tàrraco, el foc de Neró. (Mirant-se la torre, tornant a delirar.) Puf, ara hi és, puf, ara no hi és. Puf, una primera explosió, puf, ara no passa res. Puf, una segona explosió… (Xiscla com un boig.) Puf… una tercera explosió… puf, tots contaminats, puf, tots morts, ben morts. Puf, la petroquímica pels aires, volant, dins la bombolla de sabó.
Pausa. Observa uns instants CLAUDI i AGRIPINA, riu cada vegada més fort. Surt corrents cap a la llum, cap a la llum del foc. Desapareix.
CLAUDI I AGRIPINA es miren confosos. La torre els presideix.
CLAUDI: Tàrraco era una ciutat imperial, Agripina (cansat), digna de tu.
AGRIPINA: Algú se t’ha avançat.
CLAUDI: Tàrraco… ja no hi és.
AGRIPINA: No. No hi és. (Pausa.) Me’n vaig. No m’agrada el teu regal.
AGRIPINA surt festosa. CLAUDI, quiet, roman, cara a cara amb la torre d’electricitat. Les mans al cap. Fosc progressiu. Silenci total.
Dramaticulària, 2005
