TEXTOS 2. LES INTERVENCIONS HUMANES EN EL MEDI

Contaminació

La síndrome de l’arca

Tanmateix, pot realment l’economia continuar creixent per sempre? No arribarà un dia que es quedarà sense recursos i s’aturarà? Per garantir el creixement perpetu, hem de descobrir una font de recursos inexhaurible.

Una solució és explorar i conquerir noves terres i territoris. De fet, durant segles el creixement de l’economia europea i l’expansió del sistema capitalista van dependre fortament de les conquestes imperials d’ultramar. Però a la Torra hi ha un nombre limitat d’illes i continents. Alguns emprenedors esperen explorar i conquerir algun dia nous planetes i fins i tot galàxies, però, mentrestant, l’economia moderna encara ha de trobar un mètode millor per expandir-se.

La ciència ha proporcionat l’alternativa a la modernitat. L'economia de la guineu no pot créixer, perquè les guineus no saben com produir més conills. L’economia del conill està estancada, perquè els conills no poden fer que l’herba creixi més de pressa. Però l’economia humana pot créixer perquè els humans poden descobrir materials i fonts d'energia nous.

La idea tradicional del món com un pastís d’una grandària fixa pressuposa que hi ha només dues classes de recursos al món: matèries primeres i energia. Però, en veritat, hi ha tres classes de recursos: matèries primeres, energia i coneixement. Les matèries primeres i l’energia són exhauribles: com més n’uses, menys en tens. El coneixement, per contra, és un recurs creixent: com més n’uses, més en tens. De fet, quan augmentes les teves accions de coneixement, també et pot proporcionar més matèries primeres i energia. Si inverteixo cent milions de dòlars buscant petroli a Alaska i en trobo, ara tindré més petroli, però els meus néts en tindran menys. Per contra, si inverteixo cent milions de dòlars buscant energia solar i trobo una manera nova i més eficient de dominar-la, tant jo com els meus néts tindrem més energia.

Durant milers d’anys, el camí científic al creixement va estar obstruït perquè la gent creia que les sagrades escriptures i les antigues tradicions contenien tot el coneixement important que podia oferir el món. Una corporació que cregués que tots els pous de petroli del món estan descoberts no perdria el temps i els diners buscant petroli. De la mateixa manera, una cultura humana que cregués que ja sap tot el que val la pena saber no es prendria la molèstia de cercar nous coneixements. Aquesta era la posició de la majoria de civilitzacions humanes premodernes. Tanmateix, la revolució científica va alliberar la humanitat d’aquesta convicció. El més gran descobriment científic va ser el descobriment de la ignorància. Un cop els humans es van haver adonat del poc que sabien del món, de sobte van tenir una raó molt bona per buscar nous coneixements, els quals Van obrir el camí científic cap al progrés.

A cada generació, la ciència va ajudar a descobrir noves fonts d’energia, noves classes de matèries primeres, millor maquinària i mètodes de producció innovadors. En conseqüència, el 2016 la humanitat domina molta més energia i matèries primeres que mai i la producció està disparada. Invents com el motor de vapor, el motor de combustió interna i l’ordinador han creat indústries completament no ves des de zero. Si pensem en el futur, d’aquí a vint anys, el 2036, podem esperar produir i consumir molt més que avui. Confiem que la nanotecnologia, l’enginyeria genètic i la intel·ligència artificial revolucionaran la producció altra vegada i obriran seccions totalment noves en els nostres supermercats en expansió contínua.

Així, doncs, tenim una bona oportunitat de resoldre el problema d’escassesa de recursos. L’autèntica Nèmesi de l’economia moderna és el desastre ecològic, Tant el progrés científic com el creixement econòmic tenen lloc dins d'una biosfera esquerdadissa i, com més impuls prenen, més desestabilitzen l’ecologia les ones de xoc. Per tal de proveir totes les persones del món amb el mateix nivell de els nord-americans rics, necessitaríem uns quants planetes més, però només en tenim un. Si el progrés i el creixement caben destruint l’ecosistema, el cost serà terrible no sols per als vampirs, les guineus i els conills, sinó també per als sapiens. Un desastre ecològic causaria la ruïna econòmica agitació política, descens del nivell de vida dels humans podria posar en perill la mateixa existència de la civilització humana.

Podríem reduir el perill alentint el pas del progrés i el creixement. Si els inversors d'aquest any esperen obtenir un 6 % de guanys a les seves carteres, en deu anys se satisfaran amb un guany d’un 3 %, en vint anys només amb un 1%, i d’aquí a trenta anys l’economia pararà de créixer i estarem contents amb el que tenim. Però el credo del creixement s’oposa amb fermesa a aquesta idea herètica. En canvi, suggereix que hem de córrer encara més. Si els nostres descobriments desestabilitzen l’ecosistema i posen en perill la humanitat, hem de descobrir alguna cosa que ens protegeixi. Si la capa d’ozó s'aprima i ens exposa al càncer de pell, hem d'inventar cremes protectores millors i tractaments contra el càncer millors, i així també promocionarem el creixement de les fàbriques de cremes protectores noves i dels centres d’oncologia. Si totes les noves indústries contaminen l’ambient i els oceans i causen l’escalfament global i les extincions en massa, hauríem de construir-nos mons virtuals i santuaris d’alta tecnologia que ens proporcionin totes les coses bones de la vida encara que el planeta estigui calent, gris i contaminat com una mala cosa.

Pequín ja està tan contaminat que la gent evita sortir, i els xinesos rics paguen milers de dòlars per sistemes de purificació de l'aire a 'interior de casa seva. Els superrics es Instrueixen artefactes protectors fins i tot als jardins. El 2013 la International School of Beijing, on estudien els fills dels diplomàtics estrangers i la classe alta xinesa, va anar més lluny i va construir una cúpula gegantina de cinc milions de dòlars sobre sis pistes de tenis i els seus camps d’esports. Altres escoles l’han imitat i el mercat xinès de purificació de l’aire està en auge. No cal dir que la majoria de residents a Pequín no es pot permetre aquests luxes a casa, com no es pot permetre enviar els seus fills a la International School.

La humanitat està atrapada en una cursa doble. D’una banda, ens sentim obligats a accelerar el ritme del progrés científic i el creixement econòmic. Mil milions de xinesos i mil milions d’indis volen viure com la classe mitjana americana i no veuen cap motiu per renunciar als seus somnis quan els nord-americans no estan disposats a renunciar als seus monovolums i centres comercials. D’altra banda, hem d’anar almenys un pas al davant de la catàstrofe ecològica, Gestionar aquesta cursa doble esdevé cada any més difícil, perquè cada gambada que acosta els habitants de les barriades de Delhi al somni americà porta el planeta més a prop de l'abisme.

La bona notícia és que durant centenars d’anys la humanitat ha gaudit d’una economia creixent sense ser víctima del desastre ecològic. Moltes altres espècies han desaparegut en aquest procés i els humans també han afrontat una sèrie de crisis econòmiques i desastres ecològics, però de moment Sempre hem aconseguit Sortir-nos-en. Tanmateix, l’èxit futur no està garantit per cap llei de la natura, Qui sap si la ciència serà sempre capaç d’impedir que l’economia es paralitzi i simultàniament salvar l’ecologia de la catàstrofe. I atès que el ritme no para d’accelerar-se, el marge d’error es continua estrenyent. Si abans només calia inventar alguna cosa al·lucinant una vegada cada segle, avui necessitem fer un miracle cada dos anys,

També ens hauria de preocupar que l’apocalipsi ecològica pugui tenir diferents conseqüències per a diferents castes humanes. No hi ha justícia en la història. Quan es produeix el desastre, els pobres gairebé sempre pateixen molt més que els rics, encara que els rics hagin estat els que han causat la tragèdia. L'escalfament global ja afecta la vida dels pobres dels països de l’Àfrica àrida més que les vides dels occidentals. Paradoxalment, el mateix poder de la ciència pot augmentar el perill, perquè torna complaents els rics.Pensem en les emissions de gas amb efecte d’hivernacle. La majoria d’estudiosos i un nombre cada vegada més gran de polítics reconeix la realitat de l’escalfament global i la magnitud del perill. Però haver-ho reconegut no ha fet canviar la nostra conducta real. Parlem molt de l’escalfament global, però a la pràctica la humanitat no està disposada a fer sacrificis econòmics, socials o polítics seriosos per aturar la catàstrofe. Entre el 2000 i el 2010 les emissions no van disminuir gens. Ben al contrari, van augmentar un percentatge anual del 2,2 %, per comparació amb l’augment anual de lo 1,3 % entre el I970 i el 2000. El 1997 el Protocol de Kyoto sobre la reducció d’emissions de gas amb efecte d’hivernacle pretenia només alentir l’escalfament global, no aturar-lo, però el contaminador més important del món —els Estats Units— es va negar a ratificar-lo i no ha fet cap esforç per reduir les emissions de manera significativa per por d’alentir el seu creixement econòmic.

Pel desembre del 2015 es van establir objectius més ambiciosos a l’Acord de París, que aspiren a limitar l’augment de la temperatura mitjana a 1,5 graus per sobre els nivells preindustrials, Però molts dels difícils passos necessaris per assolir aquest objectiu s'han ajornat fins A després del 2030, o fins i tot per a la segona meitat del segle XXI, de manera que s'ha passat la patata calenta a la generació següent. Les administracions actuals podran recollir beneficis polítics immediats aparentant ecologisme, mentre que l’elevat preu polític de reduir les emissions (i reduir el creixement) es llega a les administracions futures. A més, en el moment d’escriure Aquest llibre (gener del 2016) no és ni de bon tros segur que els EUA i els altres contaminadors més importants ratifiquin l’Acord de París. Massa polítics i votants creuen que, mentre l'economia creixi, els científics i els enginyers sempre ens salvaran del cataclisme. Quan es tracta del canvi climàtic, molts creients del creixement no sols esperen miracles: donen per descomptat que els miracles existeixen.

Fins a quin punt és racional arriscar el futur de la humanitat pressuposant que els científics del futur faran descobriments desconeguts? La majoria de presidents, ministres i directors executius que dirigeixen el món són persones molt racionals. Per què estan disposats a jugar-se-la d’aquesta manera? Potser perquè no creuen que se l’estiguin jugant amb el seu futur personal. Encara que tot vagi de mal borràs i la ciència no pugui contenir el diluvi, els enginyers podrien construir una arca de Noè d’alta tecnologia per a la casta més alta i deixar que s’ofeguin milers de milions de persones. Actualment, la fe en aquesta arca d’alta tecnologia és una de les amenaces més grans per al futur de la humanitat i per a tot l'ecosistema. Les persones que creuen en l’arca d’alta tecnologia no haurien d’estar al capdavant de l’ecologia mundial, per la mateixa raó que les persones que creuen en un més enllà paradisíac no haurien de tenir armes nuclears.

I els pobres, què? Per què no protesten? Si arriba el diluvi universal, i quan arribi el diluvi, seran els que en pagaran les conseqüències. En un món capitalista, la vida dels pobres millora només quan creix l’economia. Per això és improbable que donin suport a les mesures per reduir les futures amenaces ecològiques que es basin només a alentir el creixement econòmic actual. Protegir el mediambient és una idea molt bonica, però els que no poden pagar el lloguer pateixen més pels seus números vermells que per la fosa dels casquets polars.

Fins ara, cap de les converses sobre escalfament global i cap de les Conferències, cimeres i protocols ha aconseguit frenar les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle. Si es mira atentament el gràfic, es veu que les emissions només baixen durant períodes de crisi econòmica i d’estancament. Això explica el petit descens d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de 2008-2009, no tant per la signatura de l’Acord de Copenhaguen com per la crisi financera mundial. L’única manera segura d'aturar l’escalfament global és aturar el creixement econòmic, cosa que cap govern està disposat a fer.

Yuval Noah Harari. Homo Deus. Una breu història del demà (Homo Deus. A Brief History of Tomorrow, trad. E. Roig Giménez) Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 978-84-297-7527-3. 578 pàgs. Pàgs. 282-290.

La ‘marea del mil·leni' omple la costa Atlàntica de França

El fenomen astrològic toca el litoral atlàntic francès amb el seu màxim impacte possible

Milers de curiosos es congreguen a l'emblemàtic Mont Saint-Michel, convertit en illa durant unes hores

22/03/15 02:00 - París - Albert Lladó Romero, El Punt Avui

Després de l'eclipsi solar de divendres, la setmana fantàstica de l'astrologia va continuar ahir amb l'arribada, a diferents punts de la costa europea, de l'anomenada marea del mil·lenni. Un fenomen produït precisament com a conseqüència de l'alineació del Sol i de la Lluna, fruit del fet que la conjunció de les masses de tots dos astres atrau les aigües cap a la mateixa direcció, com un imant, elevant així la diferència entres les marees alta i baixa, ahir fins als 14 metres i mig.

Tot i l'excepcionalitat de l'episodi i la grandiloqüència del seu nom, es tracta d'un esdeveniment que es produeix cada 18 anys. El darrer va ser al 1997, i el següent s'espera pel 2033. L'expectació respecte a altres marees del segle està en bona part justificada per la confluència d'una sèrie de factors que van augmentar-ne l'impacte. A més de l'alineació solar i lunar de divendres, també va coincidir amb l'equinocci de primavera, amb una fase de lluna nova –en la qual es produeixen les marees més grans–, i amb el perigeu lunar, el punt on l'òrbita de la Lluna és més propera a la Terra.

Tot plegat va maximitzar la potència de la marea, que va afectar de forma desigual tota la costa atlàntica europea. Els creixents més elevats es van viure al litoral de França, on gairebé es va arribar als nivells màxims per aquest tipus de fenòmens costaners. Segons el Centre Hidrogràfic Nacional francès, en el punt àlgid de la crescuda, al voltant de les vuit del vespre, la costa atlàntica gala va registrar 119 punts sobre una escala de 120. Un d'aquests punts va ser el Mont Saint-Michel, icònic poblet medieval francès, situat en un monticle rocós rodejat per aigua, i només connectat a la costa normanda per una passarel·la. Per primer cop al segle XXI, aquesta passarel·la va quedar submergida, deixant el Mont Saint-Michel, tercer destí turístic de França per darrere de París i Versalles, aïllat per terra. El fenomen, però, no s'acabava amb la plenamar, sinó que, com una espècie de pèndul, va ser seguit sis hores més tard per la baixamar. Zones normalment submergides van quedar temporalment sense aigua, permetent els assistents convertir-se en ocasionals pescadors de cloïsses a peu.

L'excepcionalitat del fenomen i la bellesa d'un indret que és patrimoni de la humanitat, va fer que desenes de milers de curiosos s'hi apleguessin ja des del divendres al vespre, així com a altres punts de la costa normanda i bretona. Tot plegat va provocar que el fenomen fos igualment turístic: el poble va penjar el cartell de complert, amb habitacions reservades feia mesos, i superant les visites que va deixar el Tour de França 2014 pel Mont Saint-Michel. La marea va ser humana.

MEDI AMBIENT

L'home té la culpa del canvi climàtic: una certesa del 95%

Els científics creuen que el planeta s'escalfarà entre 1,5 i 2 graus fins al 2100, tot i l'estancament dels últims anys

MIQUEL BERNIS

Meteoròleg | 28/09/2013 Diari Ara

Estem acostumats a sentir a parlar dia sí dia no d'estudis que ens alerten dels perills del canvi climàtic, però l'informe que es va presentar ahir a Estocolm té especial transcendència, perquè es tracta del cinquè document elaborat pel Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC), el més alt grup d'experts sobre l'escalfament global i, per tant, el més influent als ulls dels governs d'arreu del món. Aquest grup de científics no elaborava un document d'anàlisi i previsió del canvi climàtic des de l'any 2007.

El document arriba després d'uns anys en els quals la temperatura del planeta s'ha estancat, però els experts de l'IPCC, lluny de posar en dubte algun dels seus plantejaments, estan més convençuts que mai que l'escalfament global de les últimes dècades està vinculat a l'activitat humana. Tant és així que la certesa d'aquesta culpabilitat ha passat del 90% el 2007 al 95% en l'últim informe. Aquests són alguns dels punts claus de l'informe.

Temperatura en augment

L'escalfament de la Terra pot pujar fins a 4,8 graus en un segle

Cadascuna de les últimes tres dècades ha estat més càlida que l'anterior, i sempre més càlida que cap altra des del 1850. A l'hemisferi nord el període 1983-2012 ha estat probablement el més càlid dels últims 1.400 anys. Les previsions fan pensar en un augment d'entre 1,5 i 2 graus de la temperatura global del planeta per al 2100, tot i que depenent de com evolucionin les emissions de gasos com el CO aquest augment es podria moure en una forquilla d'entre 0,3 i 4,8 graus.

Més episodis d'inundacions

Al Mediterrani, però, hi plourà entre un 10% i un 30% menys

L'informe dóna credibilitat a la hipòtesi que els episodis de pluges intenses i inundacions ja han augmentat tant a l'Amèrica del Nord com a Europa en els últims anys. Pel que fa a la previsió de cara a les pròximes dècades, el comportament de les precipitacions serà diferent segons la zona. El Mediterrani és una de les regions del planeta on es creu que plourà entre un 10% i un 30% menys. Es manté la previsió que ja s'apuntava en l'últim informe, que els episodis extrems de pluja i les sequeres es faran més freqüents.

Escalfament dels oceans

La temperatura del mar ha pujat 0,1 graus per dècada des del 1971

Hi ha una gran certesa sobre el fet que els oceans han acumulat gran part de l'energia que s'ha acumulat els últims anys, fins a un 90%. La superfície del mar s'ha escalfat a un ritme de 0,1 graus per dècada des del 1971, i es preveu que l'escalfament es traslladi a aigües més profundes els pròxims anys i que això afecti la circulació oceànica.

Efecte hivernacle

Les emissions han crescut un 40% des de la revolució industrial

Les emissions de gasos causants de l'efecte hivernacle, com el CO o el metà, han augmentat un 40% des d'abans de la Revolució Industrial. Els oceans han absorbit un 30% d'aquests gasos, fet que n'ha provocat l'acidificació. Es creu que hem assolit el nivell més alt de CO a l'atmosfera, com a mínim, dels últims 800.000 anys.

L'estancament

En els últims 15 anys s'ha frenat l'escalada de la temperatura global

L'informe parla ben poc d'aquest fet, cosa que no ens hauria d'estranyar, tenint en compte que l'estudi de clima demana períodes llargs de dades per treure conclusions. Només en un petit paràgraf se'n parla esmentant que aquest últim període va començar amb un any extremament càlid (1998), fet que justificaria un lleuger descens en els anys següents. Altres grans organismes com el servei meteorològic britànic, la Met Office, han encarat aquest estancament de la temperatura global i durant l'últim any han modificat lleugerament a la baixa les seves previsions d'escalfament per a la pròxima dècada.

El canvi climàtic es menja les platges

Segons les previsions, cap a l'any 2050 els 700 quilòmetres de costa catalana perdran encara més sorra. Durant les tempestes d'hivern, les onades podrien ser un 20% més altes

MÒNICA L. FERRADO Diari Ara, 11/08/2013

A causa del canvi climàtic, cap al 2050 les onades seran cada cop més grans. I no tan sols això, sinó que, a més, els corrents marins seran diferents. Amb aquest escenari de futur, les platges, que avui ja són cada dia més estretes, s'aprimaran encara més. El mar engolirà tones i tones de sorra, segons preveuen els experts.

Aquesta projecció agreujaria el que actualment ja és un problema. El 71% de les platges catalanes pateixen problemes d'erosió, segons indica elLlibre verd de la costa catalana , un estudi del 2010 del Centre Internacional d'Investigació dels Recursos Costaners (CIIRC). L'estudi qualifica l'estat de les platges catalanes de "delicat". Segons estudis del mateix centre, cap a l'any 2050 tres quartes parts de les platges catalanes patiran d'alguna manera els canvis que afecten les onades i els corrents.

Onades més altes

La majoria d'estudis sobre com afectarà el canvi climàtic al mar posen l'èmfasi en l'increment del nivell de les aigües a causa de l'augment de massa de líquid pel desgel i l'escalfament. Menys estudiats estan els canvis que hi haurà per la modificació de la interacció dels vents i la pressió atmosfèrica, que influiran directament en les onades.

Les onades intervenen constantment entre el mar i l'atmosfera, en el procés d'intercanvi de calor, energia, vapor i altres gasos. Si es modifica aquesta dinàmica d'intercanvi, també canvia l'alçada de les onades, la seva freqüència i la seva direcció. Un estudi publicat aquest mateix any a Nature Climate Chang e diu que en algunes parts del món l'alçada de les onades augmentarà, mentre que en d'altres disminuirà. Els investigadors han fet servir les prediccions d'emissions d'aquí al 2050 fetes pel Panel Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC). A Indonèsia, l'Antàrtida, Papua Nova Guinea i Austràlia tindran onades cada cop més grans. El mateix estudi també prediu una disminució en l'alçada de les onades en una quarta part dels oceans del món, especialment a l'hemisferi nord. L'Atlàntic nord serà més tranquil i més segur per als vaixells, segons conclou l'estudi, fet per la Universitat de Tòquio.

A Catalunya, segons un altre estudi del Laboratori d'Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya (LIM-UPC), amb les previsions actuals d'emissions de CO les onades no augmentaran la seva alçada significativament. Tan sols podrien ser lleugerament més altes cap al nord del litoral. "Podria ser que durant les grans tempestes les onades fossin més grans; podrien augmentar, sobretot al nord de Catalunya, en un 20%", explica Joan Pau Serra, al capdavant de la recerca.

Canvi de direcció

Més que l'alçada, el canvi climàtic provocarà canvis en la direcció de les onades i els corrents. "A les platges de la costa gironina sempre hi ha més platja [sorra] en un cantó que a l'altre. Les tempestes de la nostra costa tenen un cert component nord i, per tant, l'onatge amb més energia per transportar sorra ve del nord, empeny la sorra cap a baix, cap a València i, per tant, al cantó de Girona queda dipositada més sorra", explica Agustín Sánchez-Arcilla, director del LIM. Segons les projeccions fetes per aquest centre de recerca, aquesta dinàmica canviarà. "Això té implicacions molt importants", afirma Serra. "Hi haurà altres punts on s'acumularà sorra i d'altres on marxarà", afegeix. "Cal un pla de costes davant el canvi climàtic, i no el tenim", diu Sánchez-Arcilla. "Si no ho fem, perdrem molts diners", afegeix. Es refereix a la quantitat de sorra que l'administració abocarà a les platges i que les onades es tornaran a endur.

Per altra banda, el talús -el desnivell- en entrar a la platja també serà cada cop més pronunciat. Serà així per l'erosió generalitzada. Però també pel tipus de sorra que es fa servir en les aportacions artificials i que seran cada cop més abundants. "El gra és més gruixut i deixa més forats a través dels quals pot penetrar l'aigua. La seva força fa que pugi el sediment, que queda fixat i no baixa. Quan la sorra és més fina és impermeable i, aleshores, puja i baixa", explica Sánchez-Arcilla. De fet, moltes platges de la Costa Daurada, on la sorra és més fina, estan guanyant desnivell com a conseqüència de les aportacions de sorra artificial.

Tot plegat no tan sols afectarà la sorra de les platges. També hi haurà problemes per als ports. "Ara la majoria de les bocanes dels ports estan orientades al sud, per evitar l'onatge del nord, amb dics per protegir-se de les tempestes de l'est", diu Serra. Per tant, si s'incrementa l'onatge del sud, entraran les onades i això ocasionarà problemes.

Plou sobre mullat

Tres quartes parts dels 700 quilòmetres de costa catalana ja pateixen erosió per una suma de causes. "Hem impermeabilitzat el territori, els rius i rieres que aportaven sediments. Hi ha més passejos marítims i la línia de costa està més urbanitzada, sobre els dipòsits de sorra que tenen les platges una mica més enrere de la línia de mar i que hauria de ser la reserva de recanvi de sorra", explica Sánchez-Arcilla. Cal afegir els molts ports esportius i espigons que han tingut efectes indesitjats, perquè han desviat corrents que han acabat arrossegant sorra. El Maresme i els deltes del Llobregat i de l'Ebre són les zones més afectades.

Construir i destruir, sinònims?

CARLES RIBERA

La setmana passada vam llegir un informe de Greenpeace en el qual s'arribava a la conclusió que la meitat de la costa catalana està destruïda. D'entrada, el que demostra l'informe d'aquesta prestigiosa entitat és que la meitat de la costa està construïda. Quina part d'aquesta “construcció” és “destrucció” no és tan senzill de determinar, tot i que pot espatllar algun titular catastrofista.

D'entrada, en aquests plantejaments apocalíptics hi ha una certa tendència a considerar la presència i activitat humana en un entorn com un problema. No tinc prou coneixements per aventurar quin hauria de ser el grau òptim d'ocupació del litoral, però, en tot cas, en un país mediterrani respon a una certa lògica climàtica i econòmica el fet que la població tingui tendència a establir-se a les zones pròximes al mar i explotar-les. Històricament ha estat així, a Catalunya, tot i que no havíem sigut mai tants com ara, entre locals i passavolants, ni tan concentrats a l'estiu. Estaria d'acord amb els ecologistes que tenim un litoral infecte sense pràcticament excepció, però per arribar a la mateixa conclusió no contraposaria tant el totxo al pintoresquisme. No és tan preocupant que la costa estigui massa construïda, sinó com, per a què, i per a qui. En segons quins aspectes, en un mes d'agost Lloret és molt més sostenible que Cadaqués. En segons quins aspectes, cap dels dos models ens serveix perquè cap dels dos està pensat per als habitants, sinó per als visitants. La sostenibilitat no consisteix, per tant, a no construir, sinó a no destruir, i és un mal punt de partida qualsevol anàlisi que consideri inevitablement sinònims aquests dos mots.

Diari El Punt Avui 14 d'agost del 2013

Cara a cara: nuclears o renovables?

Frederic Ximeno: "La molt nuclear Catalunya hauria d'abordar el seu futur energètic via l'impuls de les renovables". Jordi Bruno: "Si mantenim un debat racional, és evident que la contribució de l'energia nuclear és clau per a la independència energètica de Catalunya"

FREDERIC XIMENO - JORDI BRUNO

Diari Ara, 11/08/2013

La transició cap a les renovables

Frederic Ximeno. Biòleg i consultor ambientalL'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.

El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.

El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.

El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.

Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i inerts urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.

Les nuclears i nosaltres: una negació vergonyant

Jordi Bruno. Professor de la UPC

A Catalunya, des del punt de vista de generació d'energia primària, la font principal és la nuclear amb un 80% del total de la producció (pel que fa a l'electricitat, en genera el 50%), seguida per un 15% de les renovables, que han anat creixent de manera continuada des de l'any 2000 fins al 2009 i que gairebé han doblat la seva importància relativa en el mix energètic de producció primària. Malgrat aquest creixement, però, és molt difícil que a curt-mitjà termini les energies renovables puguin desplaçar l'energia nuclear com a primera font d'energia primària a Catalunya. Principalment, perquè substituir els 22.000 GW anuals que els tres reactors catalans posen a la xarxa requeriria una inversió molt costosa. I, en segon lloc, perquè l'energia nuclear subministra la potència a la xarxa sense interrupcions (només les obligades pel manteniment dels sistemes i les recàrregues dels reactors); en canvi, l'energia solar, la hidràulica i l'eòlica no poden garantir aquesta constància, per ara imprescindible.

En aquest sentit crec que la contraposició entre energia nuclear i renovables resulta una mica estèril, en tant que ni les seves disponibilitats ni les seves potències són comparables o substituïbles en el moment actual. Però és que, a més, cal recordar que el sistema de producció i distribució d'energia està totalment interconnectat. Això fa, per exemple, que la generació hidràulica (renovable) s'utilitzi com a acumulador de l'energia nuclear en les centrals hidràuliques reversibles del Pirineu, és a dir, que les centrals hidràuliques reversibles utilitzen la disponibilitat d'energia elèctrica de baix preu a les nits per bombejar l'aigua cap a les preses superiors, de manera que després, durant el dia (quan els preus són més alts), aquesta aigua s'utilitza per generar energia renovable . Igualment, el sistema nuclear de generació serveix de reforç de la generació eòlica quan el vent fluixeja i no pot subministrar tota la potència que cal en aquell moment.

Pel que fa a la qüestió de la seguretat, és evident que l'acceptació social de la tecnologia nuclear és molt baixa, i que després de Fukushima la situació ha empitjorat. S'han posat en evidència les limitacions dels sistemes de control de les centrals en situacions catastròfiques i, sobretot, que la connivència entre la propietat de les centrals i les autoritats reguladores japoneses va ocasionar que certes mesures que haurien evitat el desastre no es duguessin a terme amb la deguda diligència. La continuïtat de la capacitat nuclear de Catalunya, doncs, exigeix com a element essencial una forta implicació institucional i social en la seva governança, tant en el control tècnic de les instal·lacions com en la transparència informativa. En aquest sentit és altament preocupant que les institucions catalanes vegin l'energia nuclear com un problema de Madrid i no assumeixin les responsabilitats necessàries en un tema tan fonamental per al nostre país.

L'energia nuclear seguirà sent primordial en el mix de generació almenys fins a mitjans del 2020, quan els tres reactors de Catalunya tenen programat el seu tancament, i constitueix un pilar fonamental en el que hem convingut a anomenar la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. Ara bé, és evident que perquè hi hagi una transició s'ha de saber on es va i, per tant, Catalunya necessita un objectiu de política energètica que fa temps que manca en el panorama sociopolític. De fet, les dades que he utilitzat en aquest article són del 2009, la darrera vegada que l'Icaen va publicar el balanç energètic de Catalunya.

És evident que la contribució de l'energia nuclear és clau per a la independència energètica de Catalunya, i la independència energètica és un factor fonamental en qualsevol estratègia sobiranista. A pesar d'això, tendim a negar d'una manera vergonyant que l'energia nuclear sigui la font principal energètica de Catalunya. Cal que abordem el present i el futur del mapa energètic de Catalunya sense apriorismes i amb visió de país i que tinguem en compte totes les opcions amb la racionalitat i el seny que demana una qüestió tan central.

Els alcaldes i la trampa dels LED

08/01/12 - VICEPRESIDENT DE CEL FOSC, ASSOCIACIÓ CONTRA LA CONTAMINACIÓ LUMÍNICA - PERE HORTS / Diari El Punt Avui

Instal·lar LED ara significa pagar més per il·luminar menys. I té cap sentit això?

Són els LED la meravella de l'estalvi i l'eficiència energètica? Doncs, ras i curt, no

LLUVIA

Llueve y tú dices es como si las nubes

lloraran. Luego te cubres la boca y apresuras

el paso. ¿Como si esas nubes escuàlidas lloraran? Imposible. Pera entonces, ¿de dónde esa rabia,

esa desesperación que nos ha de llevar a todos al diablo?

La Naturaleza oculta algunos de sus procedimientos

en el Misterio, su hermanastro. Así esta tarde

que consideras similar a una tarde del fin del mundo

más pronto de lo que crees te parecerá tan sólo

una tarde melancólica, una tarde de soledad perdida

en la memoria: el espejo de la Naturaleza. O bien

la olvidarás. Ni la lluvia, ni el llanta, ni tus pasos

que resuenan en el camino del acantilado importan.

Ahora puedes llorar y dejar que tu imagen se diluya en los parabrisas de los coches estacionados a lo largo

del Paseo Marítimo. Pero no puedes perderte.

Roberto Bolaño. Los perros románticos. Ed. Acantilado, Barcelona, 2006. 1a ed. 123 pàgs. Pàg. 55. ISBN: 84-96489-31-0.

El canvi climàtic

UD 3. REPRESENTACIÓ GRÀFICA DE LA TERRA: VES A LA PÀGINA >>>>