Àfrica

El continent africà té una superfície de 30.304.445 km2. Tot i que aquesta extensió és més petita que no pas Àsia o Amèrica, Àfrica és tres vegades més gran que Europa.

L’estret de Gibraltar separa Àfrica d’Europa, i la península del Sinaí la uneix a Àsia.

Les terres del continent africà són situades al nord i al sud de l’equador i presenten un contorn compacte i sense penetracions gaire grans del mar; per això les costes són poc retallades.

Característiques del relleu africà

Dos grans conjunt d’unitats de relleu d’extensió molt diferents ocupen el territori africà: zones de cubetes(enfonsaments) i altiplans (bombaments).

El relleu pla i monòton és la característica dominant dels paisatges africans. Nombroses planes i cubetes de gran extensió es combinen amb altiplans i relleus aïllats, de poca altitud, situats enmig d’immenses superfícies planes.

Les dimensions de les cubetes poden sobrepassar fàcilment els 1.000 km de radi. Només al nord i a l’est d’Àfrica hi ha serralades d’altitud considerables.

Zones de serralades

Hi ha grans accidents del terreny que constitueixen formes de relleu molt destacades i espectaculars; però no són característics del conjunt del continent africà, perquè són limitats a espais força reduïts.

La serralada de l’Atles constitueix una veritable cadena de muntanyes joves situada fonamentalment al Marroc i al nord d’Algèria.

La major par del relleu de la zona oriental del continent és el resultat de la ruptura del territori en grans blocs aïllats provocada pels moviment de l’escorça de la Terra.

Aquests blocs són situats a diverses altituds, alguns enfonsats (fosses) i els altres, elevats (altiplans oserralades). Les fosses poden ser ocupades per llacs, nombrosos i extensos, que són característics d’aquesta zona d’Àfrica.

De vegades les grans línies de ruptura que separen aquests blocs (falles) són aprofitades pels materials de l’interior de la Terra per sortir a la superfície i formar volcans.

Aquests volcans poden arribar a tenir altituds considerables, com el Kilimanjaro que fa 5.895 m d’altitud.

Els rius asiàtics es corresponen amb cada una de les unitats climàtiques.

A la regió àrtica correspon un tipus de riu de curs lent i regular que té les fonts a les muntanyes de l'interior del continent i amb una orientació general sud-nord vers l'oceà Àrtic. Resten glaçats 4 o 5 mesos l'any, especialment a la desembocadura, i, en produir-se el desglaç al curs alt, les pannes s'acumulen al curs baix i formen preses que originen inundacions freqüents. El primer dels rius d'aquesta regió és el Ienissei (4 750 km); el segueixen en longitud l'Obi i el Lena. El riu Amur, que pertany a aquesta regió, però que desguassa al Pacífic, participa ja del règim de les crescudes monsòniques.

L'Àsia interior és essencialment una regió de conques endorreiques, a causa de l'escassetat de precipitacions i al cercle muntanyós que impedeixen alhora la formació de grans rius capaços de travessar les estructures muntanyoses. Molts dels cursos d'aigua es perden a les sorres o fan d'immissaris de llacs o mars interiors, com la Càspia, l'Aral o el llac Balkhas, que, malgrat les aportacions, no poden evitar el procés de dessecació comú a tots els llacs interiors.

A part aquestes conques, hom pot esmentar les d'Anatòlia, Iran, Armènia, Tibet, Turquestan i les depressions de Síria i Palestina, totes elles amb nombrosos llacs salats, poc profunds (excepció feta de la mar Morta), que s'han convertit sovint en pantans.

A l'Àsia monsònica els rius neixen a les muntanyes alimentats per la fosa de les neus, però tenen com a característica comuna una crescuda determinada per les pluges del monsó d'estiu. Són rius de curs irregular, amb freqüents gorges i ràpids, amb gran capacitat erosiva i gran cabal i que transporten masses d'al·luvions que, en dipositar-se a la desembocadura, formen planes i deltes. Entre els rius més llargs destaquen el Iangtsé, el Mekong i l'Huang He, i entre els més cabalosos, el Iangtsé, el Ganges i l'Indus.

Fora dels rius àrtics i dels monsònics, només el Tigris i l'Eufrates constitueixen una conca fluvial de consideració, bé que situats a la regió de l'Àsia interior. Els rius de l'Àsia mediterrània són de tipus torrencial; n'és l'única excepció el Kizilirmak, que ve de les muntanyes de l'interior.

Amèrica

Relleu americà

Una serralada impressionant de muntanyes joves a l’oest

A la costa occidental dels dos subcontinents americans s’hi aixequen unes cadenes de muntanyes joves impressionants que van des d’Alaska fins a la Terra de Foc.

A Amèrica del Nord són les muntanyes Rocalloses (McKinley, 6.194 m), globalment amb menys altitud que la serralada d’Amèrica del Sud, els Andes, on es localitzen les altituds més grans (Aconcagua, 6.959 m).

Les muntanyes Rocalloses i els Andes tenen valls profundes i estretes i altiplans importants, com el Canyon del Colorado i els altiplans andins (4.000 m), entre els qual sobresurt l’altiplà bolivià.

En conjunt, les Rocalloses tenen una amplada superior als Andes. A Amèrica Central se’n redueix l’amplària i es converteixen en una successió de muntanyes intermèdies.

Petites serres de muntanyes velles a l’est

A prop de les costes atlàntiques, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, hi ha arrengleraments de muntanyes velles, de poca altitud i de dimensions reduïdes, amb valls amples i cims arrodonits.

• A Amèrica del Nord hi ha als Apalatxes, que no arriben als 2.000 m d’altitud.

• A Amèrica del Sud hi ha dos conjunts separats per la conca del Amazones: el massís de les Guaianes i el massís Brasiler, aquests darrer més extens. Cap cim d’aquests dos blocs de muntanyes no supera els 3.000 m.

Planes al·luvials immenses al centre dels subcontinents

Entre les serralades joves de l’oest i les muntanyes velles de la costa atlàntica, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, s’hi troben immenses planes per on passen grans rius i llurs afluents, que ocupen prop de la meitat de la superfície del continent.

A Amèrica del Nord només hi ha una gran plana, formada per la conca del Mississipí i del Missouri, i a Amèrica del Sud n’hi ha tres: la de l’Orinoco, la de l’Amazones i els seus afluents i la del Paranà-Paraguai.

La xarxa fluvial americana

D'acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l'Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l'oceà Atlàntic: la de l'Amazones-Ucayali amb 7.050.000 km², la del Mississipí-Missouri amb 3.650.000 km², i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3.140.000 km².

També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1.760.000 km²), tributari de l'Àrtic, el Yukon (855.000 km²) i el Columbia (772.000 km²), tributaris del Pacífic, i l'Orinoco (944.000 km²) i Rio Bravo o Rio Grande (580.000 km²), que desguassen a l'Atlàntic.

El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l'Amazones-Ucayali (6.280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5.970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4.700 km), el Mackenzie (4.241 km), el Purús (3.200 km), afluent de l'Amazones, el Nelson Saskatchewan (3.103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3.058 km), tributari de l'Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d'algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84.131 km²), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61.797 km²), Michigan (58 016 km²), Erie (26.612 km²) i Ontario (18 841 km²), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Óssos (31.792 km²), el Gran Llac dels Esclaus (28 438 km²), Winnipeg (24 514 km²), Athabasca (8.080 km²), Reindeer (6.390 km²), Winnipegosis (5.447 km²), Manitoba (4.706 km²) i el Gran Llac Salat (4.690 km²); a l'Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8.430 km²) i a la del Sud, el llac Titicaca (8.300 km²).

Oceania

Continent que comprèn Austràlia, Nova Guinea, Nova Zelanda i les illes de Melanèsia, Polinèsia i Micronèsia. Oceania és el continent més petit de tots i està format per una munió d’illes de mides molt desiguals.

L’element comú d’aquest continent és l’oceà Pacífic, que banya totes les illes i els arxipèlags; la majoria de les illes estan situades al sud de l’equador.

Relleu i rius d’Oceania

Un continent format per illes

Les grans illes estan situades al sud-oest: són Austràlia i Tasmània (7.700.000 km2), que tenen una superfície que representa les ¾ parts d’Europa (10.500.000 km2), i Nova Zelanda i Nova Guinea, amb una extensió molt més reduïda.

Austràlia té un relleu molt senzill

En la distribució del relleu australià s’hi distingeixen tres grans zones:

• A l’oest, un gran altiplà amb característiques de desert i poca altitud (no arriba a 1.500 m als indrets més elevats).

• Al centre, una gran plana, anomenada la Gran Conca Artesiana. Aquesta zona té una extensió considerable (una mica més de tres vegades Espanya).

• A l’est d’Austràlia, de nord a sud i al llarg de la costa, hi ha un arrenglerament muntanyós d’altitud moderada, la Serralada Australiana, que culmina a les muntanyes de Kosciusko (2.280 m).

A l’interior de la gran conca un conjunt de rius passen per terrenys molt secs, porten poca aigua i no arriben al mar perquè desemboquen al llac interior Eyre. Només el

Murray i el seu afluent el Darling són veritables rius que desemboquen a la mar a la costa sud d’Austràlia.

Nova Zelanda i Nova Guinea

Són unes illes muntanyoses on hi ha alguns volcans; tenen planes costaneres estretes i valls profundes a l’interior, per on passen rius curts i cabalosos.

Un conjunt molt nombrós d’illes formen la resta del continent

Una munió d’illes es troben al centre i a l’est d’Oceania. Els arxipèlags que formen aquestes illes es distribueixen en tres grans conjunts: la Melanèsia, la Micronèsia i la Polinèsia.

La gran majoria d’aquestes illes tenen dimensions molt reduïdes. Són d’origen volcànic o bé estan formades per atols.

L’Antàrtida

És un continent situat en ple casquet polar antàrtic. Continent situat al voltant del pol Sud i que juntament amb les illes properes és a l'interior dels 60° de latitud. Té 14.100.000 km² de superfície, compreses les illes (140.000 km²) i la plataforma continental amb glaç flotant (1.160.000 km²).

El relleu és poc conegut perquè està cobert totalment per una capa immensa de glaç (inlandis) d’un gruix que oscil·la entre 2.000 i 4.000 m.

Un continent glaçat

La perifèria de l’Antàrtida està formada per nombroses llengües de glaç, les glaceres.

Quan aquestes entren en contacte amb la mar es parteixen i hi suren: així es formen uns impressionants blocs de glaç, anomenats icebergs. Els icebergs es mouen gràcies als corrents marins i són molt perillosos per a la navegació.

L’Antàrtida es troba aïllada completament de la resta dels continents i és despoblada.

El medi àrtic

Els forts vents i les temperatures baixíssimes que es produeixen a l’Antàrtida són una dificultat per a la supervivència dels éssers vivents. Només hi poden accedir durant l’estiu missions científiques i militars.

L’existència de riqueses minerals i energètiques al subsòl i al fons del mar proper ha generat una sèrie de tensions entre els països que posseeixen àrees d’influència sobre aquest territori.

A més, aquestes discussions i aquests problemes han estat traspassats al conjunt d’estat de la comunitat internacional, que pretenen conservar l’Antàrtida i preservar-la de qualsevol activitat econòmica que faci malbé aquest medi natural gairebé pur.

Europa

Continent situat entre els 71° 08´ (al cap Nord) i els 36° de latitud nord (a la Punta Marroquí, al sud de la Península Ibèrica) i entre els 9° 31´ de longitud oest (al cap Rock, a Irlanda) i els 67° 20´ de longitud est (al sector polar dels Urals); és l'extrem nord-occidental de l'antic continent. És separat de l'Àrtic per l'oceà Glacial Àrtic, d'Amèrica per l'oceà Atlàntic, d'Àfrica per l'estret de Gibraltar i per la mar Mediterrània, i és unit a Àsia sense transició; hom pren com a divisòria convencional els Urals, la mar Càspia, els rius Emba i Manyc (bé que de vegades hom l'ha feta passar per la serralada principal del Caucas), la mar Negra i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

Característiques del relleu europeu

La gran plana europea

La gran plana europea constitueix la unitat de relleu més extensa d’aquest continent i n’ocupa gairebé la meitat de la superfície. Té una forma estreta al cantó oest (Bèlgica i Holanda) i s’eixampla considerablement en territori de Rússia.

Aquesta plana impressionant i monòtona té petits turons de poca altitud, sobretot a la riba de la mar Bàltica.

Massissos i altiplans vells

Els massissos i els altiplans vells estan situats fonamentalment al nord-oest del continent. Els formen unitats de relleu més reduïdes, integrades per muntanyes i altiplans molt antics.

El paisatge d’aquestes unitats de relleu és molt variat: les muntanyes són de formes arrodonides, tenen poca altitud i estan separades les unes de les altres per valls amples.

Serralades de muntanyes joves

Les serralades de muntanyes joves són situades bàsicament al sud d’Europa i constitueixen les elevacions més importants del continent.

El relleu més o menys accidentat d’aquestes serralades dificulta les comunicacions entre els vessants d’aquests sistemes de muntanyes. Els Pirineus (Aneto, 3.404 m), els Alps (Mont Blanc, 4.810 m), els Carpats (Alta Tatra, 2.663 m) i el Caucas (Elbrus, 5.633 m) són les serralades més importants.

La xarxa hidrogràfica

Malgrat que a Europa el volum total d'aigua desguassada és petit (3.112 km³ l'any), a causa de les dimensions reduïdes del continent, l'índex d'escolament per km², de 319 mm, és el segon del món, després del de l'Amèrica del Sud. El riu més llarg d'Europa és el Volga, que desguassa a la mar Càspia; de 3.530 km de longitud i una conca d'1.360.000 km², té un cabal mitjà anual de 8.000 m³/s. Els seus afluents principals són el Kama i l'Oka, entre altres. A la mar Càspia desemboca també l'Ural; a la mar Negra, el Don, el Dnièper, el Dnièster i el Danubi, el riu més llarg de l'Europa occidental; a la mar de Barentsz, el Pecora; i a la mar Blanca, el Dvina septentrional.

A l'Europa central desguassen, a la Bàltica, el Vístula i l'Oder, i a la mar del Nord, l'Elba, el Rin i el Sena.

Van a parar directament a l'Atlàntic el Loira, la Garona, el Tajo, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir, i a la Mediterrània, l'Ebre, el Roine, el Po i el Marica.

La Península Ibèrica

El relleu

El relleu s'articula al voltant d'una gran unitat central, la Meseta, d'elevada altitud mitjana (650 m), encara que el sector septentrional és lleugerament més alt que el meridional. La Meseta està quasi totalment envoltada de sistemes muntanyosos: serralada Cantàbrica al N, serralada Ibèrica des de la serralada Cantàbrica al SE, Sierra Morena al S, i muntanyes més baixes a la frontera N amb Portugal. La Meseta és dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica a Portugal. La part meridional de la Meseta baixa suaument vers Portugal, mentre que la transició de la zona septentrional a Portugal és marcada per un territori accidentat i muntanyós.

Constituïda per grans blocs interromputs per àmplies dislocacions transversals d'origen alpí, comprèn, d'E a W, les serralades d'Ayllón, Somosierra, Guadarrama, Gredos (2.592 m) i, més al N, les serralades de Béjar, Peña de Francia i Gata. Al S del Sistema Central i gairebé de forma paral·lela s'estenen els Montes de Toledo, que culminen a la serra de Guadalupe (1.603 m).

El límit septentrional de la Meseta és constituït pel massís Galaic i per la serralada Cantàbrica, la qual culmina als Picos de Europa (2.648 m). La serralada Ibèrica, que tanca la Meseta en direcció NO-SE separant-la de la depressió de l'Ebre, forma successivament les serres de la Demanda, Cebollera i Picos de Urbión, per culminar al Moncayo (2.313 m).

Al SE s'estén la depressió de Terol, que divideix la serralada en una cadena occidental (serra d'Albarrasí, muntanyes de Conca) i una oriental (Maestrat, 2.024 m). El sector meridional de la Meseta resta limitat per Sierra Morena, d'escassa altitud (serra de Madrona, 1.323 m) però de relleu abrupte, amb alguns passos importants, com el de Despeñaperros.

La depressió de l'Ebre, que s'estén entre la serralada Ibèrica i els Pirineus, resta separada de la Mediterrània per les serralades litorals catalanes.

Els Pirineus, en l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent, presenten una zona axial amb els cims més destacats (Aneto, 3.404 m; Pocets, 3.375 m; pica d'Estats, 3.115 m) i una alineació meridional, o Prepirineus, formada per sediments calcaris (Cadí, 2.642 m).

Al S, les alineacions bètiques es divideixen en dos grans conjunts: les serralades Penibètica i Subbètiques. La primera comprèn la Serranía de Ronda i la Sierra Nevada, amb la màxima altitud de la Península, el Mulhacén (3.478 m). Les serralades Subbètiques, paral·leles a l'anterior, conformen les serres de Grazalema, Cazorla i Segura (1.967 m). Entre les dues se situa la depressió Penibètica, amb la vega de Granada i les foses de Guadix i Baza.

La hidrografia

L'ordenació del relleu espanyol origina una gran desproporció entre l'extensió del vessant fluvial atlàntic (400 839 km²) i mediterrani (182 661 km²).

L'Ebre (928 km), l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània, recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km².

Altres rius mediterranis són: Ter (167 km), Llobregat (170 km), Túria (243 km), Xúquer (488 km) i Segura (225 km). Els grans rius del vessant atlàntic són: Miño (340 km) amb el seu afluent, el Sil; Duero (913 km) amb la major conca fluvial de la Península (98 160 km²), que recull les aigües de l'Esla, Carrión i Pisuerga per la dreta i del Tormes per l'esquerra; Tajo, el més llarg dels rius del territori (1 120 km), amb els seus afluents Tajuña, Henares, Jarama, Alberche, Tiétar i Alagón; Guadiana (744 km), que forma frontera amb Portugal en el seu tram inferior; i Guadalquivir (560 km), amb els seus afluents Genil, Guadiana Menor, Guadajoz i Guadalbullón, i que és navegable des de Sevilla fins a la mar. Els rius del vessant cantàbric són curts però de cabal abundant i regular. Els més importants són, d'oest a est, el Navia, el Narcea, el Nalón, el Sella, el Nerbion i el Bidasoa.

Catalunya

El relleu

La morfostructura actual de Catalunya respon a aquesta evolució general.

Hom pot distingir tres grans unitats morfostructurals: dues àrees muntanyoses —els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català— que emmarquen una àrea interior més planera, la Depressió Central Catalana.