Embedded Files
Les generacions joves que van viure el final de llur infantesa els horrors de la Iª Guerra Mundial pensaven que no veurien mai més una altra guerra. Els moviments pacifistes i els que ja propugnaven una unió confederal van quedar abatuts pels esdeveniments històrics. Sense adonar-se’n, es van trobar immersos en una segona guerra encara més esgarrifosa que la primera. La lluita per la llibertat i contra el feixisme no podia soterrar del tot que, en el fons, es tractava també de les velles qüestions nacionalistes.
El concepte d’estat-nació havia portat Europa a les cotes més altes de llibertat ciutadana i progrés, però també tenia damunt seu 60 milions de morts. Al final del s. XX esclatà la guerra a Iugoslàvia, conflicte que ha ferit la bona consciència europea, la qual es considerava immune a aquestes barbàries.
La recerca de la unitat i la pau a l’Europa occidental es va fer per multitud d’iniciatives privades, culturals i religioses, especialment pel que fa a l’agermanament entre França i Alemanya, després de les tres últimes guerres més sanguinàries.
En l’àmbit estatal, hi va haver dues grans vies:
La primera va ser la del Consell d’Europa amb seu a Estrasburg. Actualment comprèn la pràctica totalitat de països europeus, inclosos els nous estats de l’Est, més Xipre i Turquia. El seu Parlament és format per representants dels parlaments dels estats membres. Es basa en l’aplicació dels drets humans i és obert a tots els països democràtics. Va ser un lloc de reunió i discussió forjador de l’opinió pública democràtica i pacífica, més que no pas d’actuacions i iniciatives pràctiques.
La segona va ser la via de la Unió Europea (UE) actual, que va seguir un camí invers: econòmic i eclèctic, basat en mesures concretes i limitades, però realistes.
Els principis ideològics eren els mínims de les llibertats democràtiques i de justícia social, i comuns a aquestes, els quals ja es van definir en el tractat fundacional de Roma.
La base d’actuació era arribar a un acord sobre unes regles conjuntes i tenir un organisme comú que vetllés pels acords. Va començar pel carbó i l’acer i va ampliar-se la seva actuació capo a un mercat comú fins arribar a la Unió Europea actual. La seu principal resideix a Brussel·les on resideix la Comissió, semblant a un consell de secretaris ministerials que representa el poder executiu. Aquesta, però, té la màxima expressió en el Consell Europeu, que és la reunió dels caps d’estat dels països membres o dels ministres que ells designen. El Parlament és elegit per sufragi universal i aprova el pressupost, però encara té molts pocs poders, per bé que crea lleis i elabora informes.
Aquest camí, que semblava menys pretensiós i s’albirava lents, ha estat el que ha aconseguit de moment arribar més lluny. Avui dia, en els moments més optimistes, és prevista la formació d’un estat federal europeu o, si més no, la constitució d’un gran mercat.
Page updated
Google Sites
Report abuse