8. Economia

Mercat comú

Dos dels objectius bàsics de la Comunitat Econòmica Europea va ser el desenvolupament d'un mercat comú, que es va anomenar posteriorment com a mercat únic, així com la creació d'una unió duanera entre tots els estats membres. El mercat únic inclou la lliure circulació de béns, capital, persones i serveis dins la Unió i la unió duanera és l'aplicació de tarifes a la importació comunes a tots els estats membres. Tan bon punt els béns han ingressat al mercat per qualsevol port d'entrada, ja no són subjectes a tarifes duaneres, impostos discriminatoris ni a quotes d'importació internament. Els estats d'Islàndia, Noruega, Liechtenstein i Suïssa, que no són membres de la Unió, participen en el mercat comú però no pas en la unió duanera.

El moviment lliure de capital té com a propòsit permetre el moviment de les inversions com ara les compres de propietat i d'accions i participacions d'empreses entre els països. El moviment lliure de persones significa que els ciutadans de la Unió Europea es poden moure lliurement entre els estats membres per a viure, treballar, estudiar o jubilar-se en qualsevol país. Això inclou la reducció de les formalitats administratives i el reconeixement de les qualificacions personals entre els ciutadans dels estats membres.

Unió monetària

La creació d'una moneda única per a Europa es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins a la signatura del Tractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar, l'1 de gener de1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular sinó fins l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2009, setze estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat del Regne Unit i Dinamarca estan obligats, legalment, a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.

L'euro, i les polítiques monetàries dels estats que l'han adoptat dins la Unió Europea, són controlades pel Banc Central Europeu. Encara hi ha onze altres monedes en circulació a la Unió Europea. Per altra banda, altres estats no membres utilitzen la moneda oficialment o sense cap acord amb la Unió.

Dades econòmiques

Internament, les polítiques de la unió europea tenen com a propòsit assolir la convergència dels estàndards de vida dels estats membres. Tanmateix, ateses les diferències en la renda per càpita dels estats membres (des de $7.000 als $69.000), hi ha dificultats per a dissenyar i aplicar polítiques econòmiques comunes. El 2004 i el 2007 la Unió Europea va admetre deu i dotze països, respectivament, que són, en termes generals, menys desenvolupats tecnològicament i econòmicament que la resta.

El Producte interior brut (PIB) estimat de la Unió Europea el 2008 va ser de $14.960 bilions, poc més del 20% del Producte brut mundial, estimat en paritat de poder adquisitiu, equiparable al PIB dels Estats Units d'Amèrica, estimat en $14.580 bilions el mateix any. El PIB per càpita estimat mitjà dels estats membres el 2008 va ser de $33.800. El 2009, atesa la crisi financera i econòmica global, la Unió Europea s'ha vist severament afectada. Les grans economies, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya, totes cinc han entrat oficialment en recessió econòmica.

Polítiques de desenvolupament econòmic

Agricultura

La Política Agrícola Comuna és una de les polítiques més antigues de la Comunitat Europea i un dels seus propòsits originals. La política té com a objectius incrementar la producció agrícola, assegurar la certesa del subministrament dels aliments així com la qualitat de vida dels agricultors, i estabilitzar els mercats en assegurar preus raonables pels consumidors. Fins fa poc, operava mitjançant un sistema de subsidis i d'intervenció en el mercat; fins a la dècada de 1990 la política representava el 60% del pressupost anual de la Comunitat Europea i encara en representa el 35%.

Els controls de preus i la intervenció en els mercats van tenir com a resultat la sobreproducció que s'emmagatzemaven per tal de mantenir els nivells mínims de preus. Per tal de disposar d'aquest superàvit, sovint es venien en el mercat mundial a preus per sota dels preus garantits per la Comunitat o, per altra banda, els agricultors sovint rebien subsidis que equivalien a la diferència entre els preus mundials i de la Comunitat. Aquest sistema ha estat criticat per vendre més barat que la producció dels països en vies de desenvolupament. La sobreproducció també ha estat criticada pels ambientalistes a causa dels mètodes de producció intensius. Per altra banda, els que donen suport a la Política Agrícola Comuna, argumenten que l'ajuda econòmica per als agricultors, els assegura un estàndard de vida raonable impossible econòmicament si no existís.

Des del començament de la dècada de 1990, la política s'ha anat reformant. Al principi, aquestes reformes incloïen la política de separar una porció de terra de la producció, imposar quotes en la producció de llet i, recentment, la dissociació dels diners que reben els agrícoles de la UE de la quantitat de producció. Les despeses agrícoles abandonaran els subsidis relacionats amb la producció específica per relacionar-los amb la mida del ranxo o la terra, per tal de permetre que el mercat estableixi els nivells de producció i alhora assegurar la renda dels agricultors.^[44] Les reformes també inclouen l'abolició del règim de sucre entre els estats membres i les nacions africanes i caribenyes i llur relació privilegiada.