TEXTOS 4. ELS FENÒMENS MIGRATORIS EN L'ACTUALITAT

LA TEVA ÀVIA ERA IMMIGRANT!

Jennifer Mendelsohn, una escriptora freelance de Baltimore, tolera malament la mala fe. L'estiu passat, després que Stephen Miller, assessor polític senior de la Casa Blanca digués a la televisió que donava suport a una llei que penalitzaria els immigrants que no parlessin anglès, Mendelsohn va deixar anar a Twitter: «Miller afavoreix els immigrants que parlen anglès», començava. «Però el cens de 1910 demostra que la seva mateixa àvia no el parlava». El seu tweet, que incloïa una fotografia del document censal que indicava que l'avantpassada de Miller només parlava Yiddish, es va fer viral. «És hilarant la facilitat amb què es pot descobrir la hipocresia», va dir Mendelsohn. “I sóc una detectiu tan bona que faig por”.

Miller no era l'únic a qui va seguir el rastre a Internet. Va buscar en articles de diaris locals els noms de familiars d'activistes antiimmigració, i va abocar la informació a motors de cerca (familysearch.org, ancestry.com), que li van donar els registres de naixement i mort i de casaments. «Algú va dir que era rastrejar els avantpassats», va dir. “Si us plau —d'això se'n diu periodisme». L'àvia del congressista republicà d'Iowa Steve King —que ha dit que «no podem restaurar la nostra civilització amb els nens dels altres», va arribar a Ellis Island quan era una nena, el 1894. Mendelsohn va descobrir que el rebesavi de la periodista de la Fox News Tomi Lahren —«Respecteu les nostres lleis i sereu benvinguts. O si no, adéu»— havia estat acusada de falsificar els seus papers, el 1917. Un avantpassat suís d'un col·lega seu, Tucker Carlson —«En què es beneficia Amèrica del munt de persones de països fracassats que venen cap aquí?»— va venir a Amèrica buscant feina, el 1860. Mendelsohn va començar a publicar anotacions de llibretes censals, retalls de premsa del tombant de segle, i memòries compartides entre familiars. «El registre històric no menteix», va dir.

[...] Mendelsohn va començar a afeccionar-se a la genealogia fa cinc anys, després que un amic va llançar una campanya per recaptar fons per un documental sobre una fàbrica de pa àzim del Lower East Side. La seva mare tenia cosins que havien viscut a Rivington Street, així que va Googlejar els seus noms i va trobar una llista del cens de 1940. («Es pot buscar dins el cens!») [...]

I llavors va aparèixer Trump. La seva administració prefereix anomenar la immigració basada en el reagrupament familiar amb el nom molt més sinistre de «migració en cadena». Mendelsohn no ho accepta: “Ens estan dient als americans que la migració en cadena és una cosa nova a la qual témer. I jo els dic No pas a casa meva'» [...]

Mendelsohn no sap exactament que trobarà la propera vegada que s'hi posi, però les seves incursions en els arxius no solen ser un misteri. «Cada una d'aquestes històries acaba de la mateixa manera», va dir. Mike Pence (avi irlandès) no és tan diferent del President a qui serveix (avi alemany). i #resistance genealogy [l'etiqueta de Twitter que va crear per publicar les seves investigacions] té un missatge per a tots ells. «A menys que siguis un americà nadiu, ets descendent d'esclaus que van ser duts aquí contra la seva voluntat, ets un immigrant en aquest país, o ets descendent d'un immigrant en aquest país» va dir Mendelsohn. «Vull fer-ne una cosa personal».

Jonathan Blitzer, The New Yorker,

5/2/2018

(L'Avenç, 444, març 2018)

BARCELONA

Desenterrar la memòria

Una placa recordarà els milers de barraquistes que van viure al turó de la Rovira

JORDI MUMBRÚ Barcelona | Ara 26/03/2017

Desenterrar la memòria

“Ha vingut l’alcalde a treure les barraques”. Aquell 7 de novembre del 1990, el barri estava ple de periodistes, però la notícia la donaven els veïns. Pasqual Maragall, armat amb un mall, colpejava amb molt poca traça les runes que quedaven de les barraques del carrer Francesc Alegre, a dalt de tot del Guinardó.

Els fotògrafs immortalitzaven un dia històric. Aquelles eren les últimes barraques de Barcelona, una ciutat que es rentava la cara a corre-cuita per estar ben neta i presentable durant els Jocs Olímpics. “Vinga, alcalde, ànims!”, cridaven els veïns mentre Maragall picava i picava sense aconseguir trencar una sola totxana. Era com si una part de la història de Barcelona es resistís al canvi, conscient que, després d’aquell cop de mall, cauria en l’oblit. Finalment, els maons van cedir i la història va quedar enterrada.

Durant els següents dies, els veïns comprovàvem atònits [el cronista tenia llavors 13 anys] com els camions s’emportaven la runa i tornaven després per asfaltar els carrers. Aquella zona oblidada i marginada es va conciliar per primer cop amb la ciutat. Amb tant de moviment, des de la plaça Sant Jaume fins i tot van descobrir que el carrer Francesc Alegre tenia forma d’Y, és a dir, que eren dos carrers. I així va ser com va néixer un nou carrer: el carrer Budapest. Al cap de pocs mesos, ningú no hauria dit que entre aquelles dues vies hi va haver més de 700 barraques on van viure gairebé 3.000 persones. Tampoc sembla creïble, avui dia, que a la dècada dels cinquanta Barcelona tingués unes 20.000 barraques on vivien entre 70.000 i 100.000 persones. És a dir, que un 7% dels barcelonins vivien en barraques.

Recuperar la memòria

Arran d’un documental del 30 minuts que van fer els periodistes Sara Grimal i Alonso Carnicer es va constituir una comissió ciutadana que pretén recuperar tots aquests records. A l’entitat hi ha intel·lectuals i algunes de les persones que van viure a les barraques. Tots junts fan pressió perquè l’Ajuntament de Barcelona desenterri la memòria recuperant noms com el de Somorrostro o instal·lant plaques de record a les zones on van viure barraquistes. Entre els tres últims alcaldes ja n’han instal·lat una desena, i avui és el torn del turó de la Rovira, una de les zones, juntament amb el carrer Francesc Alegre, on van viure barraquistes al Guinardó. A l’acte hi haurà membres de la comissió ciutadana i també el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello.

El mirador, famós per haver acollit un poblat iber i unes bateries antiaèries durant la Guerra Civil, intentarà ser recordat també com el turó on van viure durant més de 60 anys centenars de famílies arribades principalment de Múrcia.

“Les mateixes famílies han contribuït a oblidar el seu passat. Algunes persones ni tan sols han explicat als seus fills o als seus nets que van viure en barraques”, explica el periodista Alonso Carnicer. Custodia Moreno hi va viure durant anys i va ajudar a organitzar els veïns. “El moviment associatiu va col·laborar molt a millorar els barris però també era una lluita contra el règim -recorda-. Moltes de les persones havien fugit de casa seva perquè eren rojos i patien la repressió”, explica.

Protesta per tenir contenidors

La primera mobilització que van fer els barraquistes va ser l’any 1972: “Vam tallar la carretera del Carmel per demanar contenidors”. Ni això tenia el barri. El que sí que tenia eren gallines, perdius, ases i fins i tot cabres. El 1977, 123 famílies van ser traslladades al barri de Canyelles, i el 1984, 161 famílies més van anar a viure a la carretera del Carmel, als coneguts com a pisos verds. Només van quedar un centenar de famílies, que van marxar poc abans que vingués l’alcalde Maragall. Van anar a viure a Can Carreras, a Nou Barris.

Moreno adverteix que el record és important per intentar que no es repeteixi la història: “M’enfado molt amb els veïns que van patir el rebuig social i que ara tracten els nous immigrants de manera despectiva. Sembla que la humanitat no aprengui res”.

La convivència entre els veïns que vivíem als blocs de protecció oficial que va construir l’alcalde Porcioles i els barraquistes no va generar gaires problemes. Teníem codis diferents, però tots els nens jugàvem barrejats.

Fins que va arribar l’heroïna

A mitjans dels anys 80, però, tot va canviar. Quedaven pocs barraquistes quan l’heroïna va arribar. Alguns van començar a vendre’n, i molts, a consumir-ne. Gent d’altres barris pujaven cada dia per comprar-ne i punxar-se. El record de totes aquestes persones també sembla haver desaparegut de la ciutat. Si rememorar les barraques ajuda a entendre millor els problemes dels nous immigrants, recordar els estralls de l’heroïna també pot contribuir a lluitar contra la droga. També és història d’aquesta ciutat.

MIGRACION: mireu o/i descarregueu el fitxer en pdf de la base de la pàgina.

Parlem de la immigració

Diari Ara 30/01/2016

MIQUEL PUIG

Jordi Angusto criticava des d’aquestes pàgines (“Immigrants poc productius?”, 24-1-16) una afirmació q ue jo havia fet de passada en un article sobre natalitat i que ell resumia així: “Els immigrants són generalment poc productius i ens acaben costant més que no pas el que generen”. Una afirmació que considerava “que no té ni cap ni peus [...] perquè la productivitat d’un treballador ve determinada pel tipus d’activitat i pels mitjans amb què compti per desenvolupar-la, i pel sistema socioeconòmic de què formi part”. Finalment, retreia “que en comptes d’alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos, com els que cobren la majoria d’immigrats, se’ls culpabilitzi perquè cobren poc”.

He dedicat un llibre sencer, que ara mateix és a les llibreries ( Un bon país no és un país ‘low cost’), precisament a “alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos”, i no em passa pel cap la idea que els qui els cobrin, immigrants o no, siguin altra cosa que víctimes d’un sistema socioeconòmic que, aquest sí, no té ni cap ni peus.

Ara bé, l’article d’Angusto em suggereix que és oportú fer una reflexió sobre els efectes socioeconòmics de la immigració, perquè la por a la incorrecció política ens està privant d’analitzar amb serenitat un fenomen cabdal per entendre la nostra situació.

En primer lloc, em reafirmo que els treballadors mal remunerats constitueixen una càrrega a la comunitat en la mesura que el seu consum de serveis socials supera en molt els impostos que acaben pagant. Això no significa que la comunitat els estigui subvencionant. A qui està subvencionant és als empresaris que els contracten (si n’obtenen un benefici extraordinari) i als seus clients (perquè reben un servei a un preu inferior al seu cost). Això, que sempre és així, esdevé sagnant en el cas en què tant el treballador com el client siguin estrangers, cosa que és la norma en bona part del nostre sector turístic. Basar el nostre creixement turístic en els salaris baixos és un error; fer-ho, a més, amb treballadors estrangers és una barbaritat. Però és així com ho estem fent.

Ara bé, els salaris baixos no només són nefastos perquè comporten una subvenció encoberta; també generen atur. Per analitzar aquesta qüestió, considerem un cas concret.

Les Balears tenien l’any 2002 una població de 866.100 persones, i, en temporada alta, amb 432.700 llocs de treball, experimentaven plena ocupació. Tretze anys després, en temporada alta hi ha 122.600 llocs de treball més, un creixement que, en el panorama europeu, resulta extraordinari. En aquest període de temps la població autòctona ha augmentat en unes 35.000 persones. Amb la creació de 12.500 llocs de treball n’hi hauria hagut prou per mantenir la plena ocupació. Com que també hi han arribat unes 66.000 persones vingudes de la resta d’Espanya, les necessitats de llocs de treball eren més altes, però encara molt per sota dels efectivament creats. El problema és que, simultàniament, també hi han arribat 162.000 persones procedents de la resta del món. El resultat és que la taxa d’atur, en temporada alta!, és ara a les Balears del 14% (i, en temporada baixa, del 22%). No es tracta de culpabilitzar els immigrants de l’atur, però no guanyem res tancant els ulls a l’evidència.

Ara bé, els immigrants han anat a les Balears perquè allà hi ha empresaris que estan disposats a contractar-los. No passa el mateix en altres regions turístiques de la mateixa Unió Europea. Considerem, per exemple, el cas del Tirol, que també té una altíssima dependència del turisme. El Tirol ha creat molts llocs de treball en aquests tretze anys (concretament, 51.000), però no tan de pressa com les Balears. D’altra banda, les taxes de natalitat són similars. Ara bé, el panorama laboral és radicalment diferent en una regió i l’altra: al Tirol no hi ha atur (un 3% de mitjana el 2014), i al Tirol només un 16% dels ocupats tenen com a màxim la secundària inferior, contra un espectacular 41% a les Balears.

En definitiva, a les Balears hi ha atur perquè, per molts llocs de treball que s’hi creïn, sempre seran més els immigrants disposats a ocupar-los. Per què no passa el mateix al Tirol? No perquè els empresaris d’allà siguin menys cobdiciosos, sinó perquè el 100% dels llocs de treball austríacs estan subjectes a algun conveni col·lectiu que imposa a l’empresari un salari mínim d’uns 1.400 €/mes i a la majoria dels treballadors una formació mínima que no tots els immigrants potencials tenen. Totes dues coses afavoreixen el treballador autòcton, totes dues limiten de facto la immigració, totes dues milloren la qualitat i el rendiment social del producte turístic, i, finalment, totes dues eviten el disbarat que la societat hagi de subvencionar llocs de treball.