5. Les migracions vers Catalunya en la postguerra
En la més immediata postguerra es reprenen les migracions anteriors a 1936. Bona part dels motius dels anys de principis de segle havien reaparegut i s’havien convertit en encara més peremptoris. En contra del que tot sovint s’ha pensat, els moviments de població s’inicien ja en els anys quaranta i no en els cinquanta. Les males condicions de vida en són l’impuls més evident. Però en un període en què aquestes males condicions —fam, malalties— s’estenen per tot el país —com acabem de veure—, cal trobar explicacions complementàries per la fugida. Passar gana era igualment probable a tot arreu. Per què, doncs, desplaçar-se cap a Catalunya a patir-hi gana igualment?
Fou la manca d’esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialment els vençuts en la guerra, les que impulsarien ara un èxode que anà creixent a mesura que la situació dels transports i les comunicacions es normalitzà.
Cal pensar, a més, que els vençuts —si havien escapat de la presó— podien tenir dificultats per trobar feina, sobretot a les àrees rurals,i podien pensar que millor era tornar a començar en un altre lloc on no els coneixien i, per tant, estaven menys exposats a les dures represàlies que esperaven a tots els “rojos” en la dura postguerra. Les ciutats es convertiran en el lloc perfecte per amagar-se, per aconseguir l’anonimat impossible al poble d’origen. Les xifres dels saldos migratoris —diferència entre emigrants i immigrants— mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya. Les àrees urbanes reben immigrants, les àrees rurals expulsen població: continuaria havent-hi immigrants catalans a Catalunya, tal com ja s’havia esdevingut en el passat.
Tanmateix, en acabar la Guerra Civil les autoritats franquistes tancaren les fronteres i restringiren els moviments de població pel territori. I ho feren per facilitar les tasques repressives. Com ha explicat la historiadora Ángela Cenarro: “...aquellos que volvían al pueblo en situación de libertad no podían cambiar de residencia, pues se había establecido que por guardia civil pueblos o alcaldes se llenará ficha clasificadora, lo que hacía evidente que las comunidades locales actuaron como auxiliadoras del control y la clasificación social que ejercían las autoridades franquistas centrales.(…) no es difícil atisbar que por debajo de las razones económicas, que se hacen explícitas [a les sol·licituds d’emigració], subyacen otro tipo de motivaciones que tienen que ver con las experiencias personales vividas durante la guerra, como la pérdida o el encarcelamiento de familiares, la fuerte enemistad surgida con ciertas familias del pueblo o la inhabilitación profesional motivada por los antecedentes izquierdistas.” (Ángela CENARRO, “Muerte, control y ruptura social: la salida de la Guerra civil en Teruel (1939)”, dins Tiempos de silencio. Actas del IV Encuentro de investigadores del franquismo, València, 1999, pp. 19 i 21, subratllat a l’original.)
D’aleshores ençà i pels mateixos motius polítics, lligats a la repressió, les autoritats franquistes limitaren de forma permanent la llibertat de residència. Com ha escrit l’historiador Francisco Moreno Gómez: "El Régimen entorpecía, además, cuanto fuera posible la residencia en las grandes capitales a aquellos excarcelados que solicitaban establecerse en Madrid, Barcelona, Valencia, Sevilla o Zaragoza, por la simple razón de que en medio de la aglomeración se hacía difícil mantener las vigilancias reglamentarias de la libertad condicional. Así pues, para dirigirse a estas ciudades había que demostrar vínculos con ellas anteriores al 18 de julio de 1936, además de otros variados informes. La Subdirección General [del Servicio de Libertad Vigilada] de Madrid llegó a precisar toda una relación de localidades y zonas prohibidas como lugar de residencia para los liberados. Se solicitaba también a las Juntas Provinciales que designaran las zonas o lugares prohibitivos en cada provincia, de manera que los pudiera tener en cuenta la Subdirección General y la Comisión Central a la hora de fijar los lugares de residencia de los confinados. Por supuesto eran zonas prohibidas todas la limítrofes con las fronteras de Portugal, Francia y Gibraltar." (Córdoba en la postguerra (la represión y la guerrilla, 1939-1950), Francisco Baena Editor, Córdoba, 1987, pp. 314-315.).
De cop i volta els candidats a immigrants deixaven de ser lliures d’anar allà on volguessin, fins i tot dins del territori espanyol. La documentació necessària per canviar de residència es feia difícil d’obtenir i apareixia un fenomen nou: immigrants “sense papers” espanyols a dins mateix d’Espanya. Més encara: un lleidatà podia esdevenir perfectament un immigrant “sense papers” a Barcelona, la mateixa ciutat que pocs anys abans havia estat la capital on residia el seu govern autònom. Així doncs, des del final de la Guerra Civil i fins a mitjan anys cinquanta, les migracions dins d’Espanya varen ser constantment interferides i les detencions d’immigrants “il·legals” una constant, fins que cap a 1957 el Règim decidí de rectificar davant l’allau incontenible de migrants i la sensació que estaven provant de buidar l’aigua del mar amb una galleda. Però fins que la rectificació no es concretà, els ajuntaments responien a la immigració “excessiva” de la mateixa manera que avui alguns governs, amb deportacions cap al punt d’origen: “El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.” (Ayuntamiento de Sabadell, Tres años de actuación, Impremta Sallent, Sabadell, 1944, p. 27, el subratllat és meu.).
Això sí, mancats de tota mena de drets reals de ciutadania, a causa de la legislació feixista vigent, l’immigrant no tenia cap mena de defensa possible, estava sotmès a l’arbitrarietat de les autoritats molt més del que ho està en els nostres dies. Per als immigrants hi ha coses que han canviat per a millor, afortunadament.
En aquests episodis, pel que sabem fins avui, el Govern Civil de Barcelona tingué la iniciativa més espectacular i més trista. L’antic Palau de les Missions de Montjuïc s’habilità com a camp de concentració per a immigrants “sense papers”, i entre 1952 i 1957 15.000 d’ells foren deportats en tren als seus llocs d’origen al sud d’Espanya.
