4. La societat espanyola i catalana de la postguerra
Amb l’exili que es produeix al final de la Guerra Civil, Catalunya es converteix, de nou, per un breu espai de temps, en terra d’emigració. Es calcula que 440.000 persones creuaren la frontera francesa a primers de 1939 procedents de Catalunya, de les quals la meitat mai no tornarien a Espanya. Entre aquests exiliats definitius hi havia, aproximadament, 60.000 catalans. Mentrestant, els que s’havien refugiat a Catalunya fugint de la guerra —dels fronts i dels bombardeigs— hagueren d’emprendre el retorn a casa. En tant que desplaçats de guerra que s’havien endinsat a la rereguarda republicana, resultaven ara sospitosos de ser “rojos” als ulls dels vencedors. Les autoritats franquistes les tractaren sense miraments com es pot comprovar en aquest ban municipal de Terrassa que, amb poques diferències, es reproduiria per tot arreu on s’havien instal·lat els refugiats durant la contesa: “Continuando en esta ciudad familias de refugiados y evacuados de poblaciones ya liberadas y que indebidamente ocupan viviendas ajenas, agravando además con su presencia el problema de la alimentación benéfica que con tanto celo distribuyen los camaradas de “Auxilio Social” se les advierte la obligación de presentarse en las oficinas de “Evacuación de Refugiados” donde previos los trámites necesarios y la aprobación de la autoridad militar, les será facilitado un pase para el regreso a sus respectivas procedencias” (Hoja Oficial de Tarrasa, 20.3.1939, citat per Carmen Martínez Muñoz, Terrassa, 1939-1945, a través de la premsa local del Movimiento, tesi de llicenciatura inèdita, UAB, 2002, p. 227.)
Quedava clar que els refugiats havien perdut el dret de residir en el lloc que volguessin de l’Estat espanyol. Tornar a casa era obligatori i bé devia haver-hi alguna raó més convincent que no pas la d’evitar problemes d’alimentació, perquè aquest tipus de problemes el 1939 el tenien a tot Espanya.
La tradicionalment rica i desenvolupada Catalunya de tota l’edat contemporània quedà transformada, per obra i gràcia del Règim Franquista, en un niu de misèria. El 1939 els salaris tornaren per decret al nivell de 1936, però els preus es quedaren a 1939 i continuaren pujant. La fam que havia començat amb la guerra per desabastament de productes bàsics, no només no se solucionà sinó que s’agreujà perquè els excedents de producció del que fins feia poc havia estat la “zona nacional” no solucionaven les necessitats de tot Espanya. L’opció de política econòmica “autàrquica” que emprengué el règim encara dificultaria més les coses, perquè partia de la base que a Espanya hi havia de tot i que si no era així es podia produir. Per tant, calia no importar res de l’exterior, com aquell qui diu, ni en cas de necessitat. Per respondre a la manca de productes es crearien uns sistemes d’intervenció que havien de culminar en un repartiment just i equitatiu dels productes de primera necessitat: el racionament.
La creació de l’entramat del racionament, amb les cartilles i els preus polítics, només feren que estimular el mercat negre, fomentant un contraban creixent conegut com a estraperlo. Per a uns pocs l’estraperlo fou la manera d’aconseguir acumular grans fortunes, comptant amb la complicitat de les autoritats que es deixaven subornar o bé participaven directament del negoci. Per a la majoria, practicar alguna mena d’estraperlo a petita escala fou una imprescindible fórmula de supervivència. S’instal·laven a Catalunya ara una gana i una misèria desconegudes fins aleshores. I amb la gana i la misèria tornaren malalties que ja havien desaparegut, com la tuberculosi o el tifus.
