8. D’immigrants a ciutadans: mobilitzacions i Transició democràtica
Progressivament, sectors de la comunitat immigrada es mobilitzaren per transformar la seva realitat, tant a la feina, com al barri, com a la ciutat en general. Fou aquesta una clara mostra d’arrelament a la seva terra d’adopció. Els mobilitzats políticament dels anys seixanta i setanta foren —contra el que de vegades es diu— els veritables protagonistes de la destrucció del règim franquista i que es pogués forçar el pacte per la democratització amb els seus hereus. Entre ells hi hagué molts immigrants de les darreres dècades: com a participants, com a quadres i, fins i tot com a dirigents, als sindicats, a les associacions de veïns i a la pràctica totalitat dels moviments socials. Un dels casos extrems que avui comencen a estudiar-se fou, sens dubte, els dels comunistes de Guadahortuna: “Aquest poble [Guadahortuna], d’uns 4.000 habitants, ubicat a Granada, havia viscut intensament l’experiència de la República, la Guerra Civil i la postguerra,“allá fue uno de los pueblos donde la lucha de clases se dio primero (...) tenía una tradición revolucionaria muy fuerte, muy fuerte, fue donde la represión se cebó más.” [testimoni de Francisco Morante] També aquest poble fou dels primers on el PCE aconseguí reorganitzar-se ja durant els anys quaranta i mantenir-se fins al final dels anys cinquanta (...). Poc després [de la Jornada de Reconciliació Nacional, 1958] caigué el Comitè Provincial (...). La coincidència d’aquesta circumstància política amb l’oportunitat d’emigrar a Catalunya portà gairebé tot el poble cap a Sabadell (...)... molts dels joves (...) mantingueren la seva militància a l’organització del PSUC de Sabadell. De fet, aquesta immigració reforçà notablement l’organització del PSUC.” (Xavier Domènech, Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002, pp. 52-53). Lògicament no tot fou així de simple i d’automàtic. Forces immigrants engendraren la seva militància social i/o política aquí a Catalunya. Però d’una manera o d’una altra, lluitar per la millora de les condicions de treball a la SEAT, per la dignitat dels habitatges de Sant Ildefons de Cornellà, per la urbanització de Bellvitge o per la correcta dotació de serveis a la Mina, era lluitar per la millora de Catalunya. I, naturalment, deslegitimar el règim que feia possible que els afers públics funcionessin d’una manera tan desastrosa.
Les mobilitzacions dels darrers anys del franquisme i dels anys crítics de la Transició mostraren fermament l’arrelament social de bona part de la comunitat immigrant i foren testimoni de la més sòlida de les integracions. La lluita per condicions dignes de treball i drets sindicals plenament lliures, la demanda de sanitat i ensenyament, l’exigència d’un urbanisme racional, etc. es contraposaren a l’opció del retorn o de la fugida endavant d’una nova migració que hauria pogut ser la resposta davant del problema. Per mitjà d’aquestes, els immigrants d’ahir donaren la prova irrefutable d’haver deixat de ser-ho per esdevenir ciutadans. Nascuts allà on fos, els immigrants havien deixat de ser-ho. Com a màxim se’ls podia anomenar immigrats, però ja no immigrants, perquè estava clar que havien deixat de desplaçar-se.
Gràcies a les mobilitzacions es recuperà la democràcia, perquè ningú no va baixar del cel —ni del govern— a concedir-la, i amb ella la participació dels ciutadans —més o menys activa, segons el cas— en la resolució dels problemes urgents a les noves barriades construïdes en les darreres dècades. A la Catalunya urbana en general, i destacadament a l’àrea metropolitana, els diversos grups de l’oposició política (socialistes, comunistes, nacionalistes catalans) varen vèncer, en les diverses eleccions, tant els hereus del franquisme com els seus sectors democratitzats. Des de 1979, amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics, arribà l’hora d’administrar aquest èxit col·lectiu. A les ciutats amb major presència de la immigració de les darreres dècades la victòria electoral va correspondre sempre al PSC-PSOE o bé al PSUC. Entre els regidors i alcaldes escollits s’hi comptaven no pocs immigrants de pocs anys enrere. Pel que fa a la gestió frenètica per solucionar els dèficits acumulats, la dinàmica fou encara més accentuada, si cap, que al conjunt de Catalunya: …hi havia tant per fer!!!
