7. Migracions posteriors a la Segona Guerra Mundial: la independència de les colònies i la migració laboral cap a Europa

Durant la segona meitat del segle XX, la independència de les colònies i la formació de nous Estats nació genera desplaçaments de població. L'emigració laboral dirigida cap al continent europeu forma un altre contingent migratori important en aquest moment: d'una banda, es produeix una migració intra-europea; d'altra banda, emigren cap a Europa treballadors procedents de les antigues colònies.

A mida que les antigues colònies van assolint la independència, els antics colons o administradors europeus i les minories que no s'avenen amb el prototipus a partir del qual s'ha construït la nova identitat nacional, han d'emigrar.

Un exemple clar d'aquest procés és el cas d'Algèria. D'una banda, la població d'origen europeu es veu obligada a retornar a França quan el nou Estat els expropia les terres que la colonització els havia facilitat; són francesos, però també espanyols i italians.

D'altra, emigren minories que no s'adeqüen a la nova identitat nacional: igual que en el cas europeu, el procés de construcció de les noves nacions independents es basa en una homogeneïtzació, recolzada en unes característiques identitàries establertes, ja siguin de caràcter lingüístic, racial o religiós, que expulsa a qui no hi concorda. Per exemple, aquest és el cas de la minoria amazigh (berber) que, amb posterioritat a la independència, emigra en un índex molt elevat cap a França, degut a la seva marginació cultural -l'Estat segueix una política d'arabització- i també econòmica -l'Estat no inverteix tant en les regions imaziguen com, per exemple, la Cabila-.

També es produeix una migració laboral entre països europeus. Així, països com Gran Bretanya, Bèlgica, França, Suïssa, Holanda o Alemanya recluten treballadors d'Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal.

Per altra banda, també arriben a Europa treballadors procedents de les antigues colònies, que emigren per motius laborals. En aquest sentit, podem dir que els fluxos migratoris entre colònia i metròpoli es mantenen però en sentit invers: ja no són els europeus qui s'instal·len a les colònies, sinó que són els ex-colonitzats els qui emigren a la metròpoli per motius laborals. A França, arriben algerians, marroquins, tunisians, senegalesos i mauritans. A Gran Bretanya, immigren moltes persones procedents del Carib, l'Índia, Jamaica o Pakistan.

Es consolida la idea del treballador convidat o "guestworker". Aquests immigrants són considerats només com a treballadors temporals i, per tant, no s'ha de promocionar la seva integració social, cultural o política al país receptor. És a dir, es vol evitar que aquests immigrants es converteixin en ciutadans d'aquell Estat. En el fons, no se'ls considerarà mai com un ciutadà més.

L'element més definitori d'aquesta concepció és la distinció legal entre ciutadà i estranger, que es converteix en un criteri per assignar drets polítics i socials als primers, i negar-los als segons. De totes maneres, és difícil pels Estats evitar la reunió de les famílies i molts d'aquests treballadors s'acaben establint de forma permanent.

Tant els treballadors migrants europeus com els procedents de les colònies, queden relegats als llocs de treball menys qualificats i, en pobres condicions socials i desavantatges educacionals, són un col·lectiu socialment vulnerable.

A partir de 1973 (després de la crisi del petroli), degut, principalment a la crisi econòmica, els estats europeus i els Estats Units d'Amèrica adopten una sèrie de mesures restrictives a la immigració. Això provoca l'augment de la migració clandestina. Malgrat aquestes restriccions, la immigració a Europa segueix augmentant a conseqüència dels processos de reagrupació familiar.

D'altra banda, durant aquest període es produeixen alguns canvis en la direcció dels fluxos migratoris i en la proporció de l'emigració intra i extraeuropea.

Als països europeus de tradició immigratòria, s'afegeixen els que abans eren emissors, com és per exemple, el cas d'Espanya, que passa de ser un país emissor d'emigrants a ser-ne un país receptor: en un període de 10 anys, de tenir un 0,8% de residents estrangers passa a tenir-ne un 1,3%.

A la dècada dels noranta, la novetat són els moviments d'Est a Oest, conseqüència de la caiguda del mur de Berlín i de la URSS: Alemanya, Suïssa i Dinamarca són els principals receptors d'immigrants procedents de Iugoslàvia i l'antiga URSS.

A mesura que els nivells de vida a la Unió Europea es van homogeneïtzant, la proporció de migracions intraeuropees disminueix i augmenten les procedents de països extracomunitaris. L'augment d'aquesta immigració extracomunitària fa que als estats europeus es formin comunitats culturalment diferents a la majoritària.

Malgrat aquesta realitat, la societat receptora no ha sabut encara superar la idea del treballador convidat, i encara no veu a les persones immigrades com a part de la seva societat.

De totes maneres, al contrari del que es podria pensar, les migracions que més augmenten no són cap a Europa i Estats Units, sinó els fluxos entre els països anomenats del Tercer Món, ja siguin regionals o intercontinentals. Entre les noves rutes migratòries, apareixen per exemple:

  • nous centres d'immigració al continent africà com Sud-Àfrica, Nigèria o Mauritània;

  • al Pròxim Orient, els països productors de petroli esdevenen els principals receptors de treballadors asiàtics i nord-africans.