Embedded Files
A poc a poc, amb l’abandonament de l’autarquia i el retorn a l’economia liberal per part del govern i, sobretot, amb l’immens esforç del conjunt de la societat espanyola, Espanya i, de forma destacada, Catalunya, varen anar sortint de la negra nit de la postguerra i del racionament. Els migrants —dins i fora d’Espanya— feren un dels més grans esforços: desplaçar-se a viure a un altre lloc, lluitar per la supervivència i treballar, treballar, treballar. Els que marxaren a l’estranger retornaren els seus estalvis en forma de divises. Els que es quedaren a Catalunya, enviaren també part dels seus ingressos als seus pobles d’origen. Les divises dels emigrants a Europa, sumades a les que deixava el turisme, contribuïren de forma decisiva a un milagro español que no va tenir res de miraculós.
La immigració cap a Catalunya a les dècades dels seixanta i setanta assoliren xifres rècord. Principalment a la primera de les dues dècades es pot parlar d’autèntic despoblament d’àmplies zones rurals de l’Estat espanyol i de màxima concentració en les àrees urbanes, ara ja metropolitanes, en la mesura que al voltant de Barcelona, Madrid, València o Bilbao s’estan formant grans conurbacions. En el cas barceloní, al costat de les ja creixents Badalona i l’Hospitalet, les poblacions de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Cornellà, entre d’altres, esdevindran veritables ciutats dormitori dels que treballaven a Barcelona i, a poc a poc, també nous enclavaments de polígons industrials. En la segona meitat dels anys cinquanta es produí un viratge en la política franquista que liberalitzà les migracions interiors i treballà activament en la construcció d’habitatges. Sobretot a partir de la creació del Ministerio de la Vivienda, el 1957.
Però la construcció esdevingué ràpidament un negoci privat altament especulatiu i, per això, molt rendible. Es va construir per tot arreu sense cap mena de planificació real dels usos del sòl i malmetent l’entorn rural i paisatgístic, però sobretot es va construir malament: zones inadequades i sense condicionar, manca completa d’urbanització i de serveis, materials de pèssima qualitat… Veus crítiques se’n feren ressò ben aviat. I sorgiren entre els autòctons com Josep M. Martorell o entre els immigrants com Paco Candel. El primer explicava el 1968: “Són barris d’una absoluta homogeneïtat social i per la filiació de la gent que hi viu, només tenen de barcelonins el fet d’estar assentats dins el terme municipal de Barcelona. Estan mal equipats socialment: hi falten moltes escoles i els nois i noies corren pel carrer desvagats; no hi ha, en absolut, instituts de segon ensenyament; de centres socials, estafetes de correu, tan pocs com en vulgueu, per no dir-ne cap; element d’interès a nivell ciutadà, que transcendeixi el barri, cap en absolut. (…) El resultat és que per acollir els immigrants, hem construït tota aquesta sèrie de barris nous, hem deformat la ciutat en el sentit dolent de rebaixar la seva qualitat urbana, ens hem quedat per sota les necessitats numèriques i no hem possibilitat, amb aquests barris, la “integració” dels immigrants…” (Josep M. Martorell, “El problema de la vivienda [sic] i la immigració” dins Antoni Jutglar i altres, cit., pp. 156-157.) Candel, per la seva banda escrivia que: “Las grietas de los nuevos edificios aparecen por doquier, y aparecen al momento. Los arquitectos, aparejadores y encargados de las obras se limitan a decir que está asentándose la construcción y es un fenómeno natural, pero nadie las tiene todas consigo. De vez en cuando se derrumba un bloque de pisos recién terminado o hay que colocar inyecciones de portland en los cimientos, o volver a pasar los albañiles tapando rajas por las que entra la luz de la calle o se puede meter en ellas la mano. Y aquí no hay ninguna exageración como en el chiste de Gila. Yo aportaría numerosos ejemplos, y estoy seguro de que muchas personas de las que me lean también.” (Francisco Candel, Apuntes para una sociología del barrio, Península, Barcelona, 1972, p. 22).
L’acudit de l’humorista Miguel Gila, un home que amb la seva aparent innocència no tenia pèls a la llengua, deia així: “Un señor golpea un tabique de su casa y le pregunta a su vecino: ¿Me oyes? Y el vecino le contesta: No solamente te oigo, ¡sino que te veo! En aquells anys seixanta i setanta, l’esperit crític de la societat tornava a manifestarse en públic i deixava sentir la seva veu a cada oportunitat, inspirant actituds que fàcilment esdevenien opositores al règim quan comprovaven qui era el veritable responsable que les coses funcionessin tan malament. Una de les joves catòliques que treballaven en l’acció social de la qual ja hem parlat escrivia: “Cuando descendí del autobús que hace el trayecto 6 (…) experimenté la misma sensación que de lanzada al vacio. (…) Me sentí tan sola y desorientada, que de buena gana habría pagado 1,60 pesetas del viaje y me hubiera marchado en el mismo autobús que había venido. (…) Los únicos datos que tenía [del barrio] procedían del estudio Planificación de servicios sociales de la ciudad de Sabadell, 1961-1962 y estos dos años de antigüedad sobre la fecha de mi debut [com a assistenta social] representaban un desplazamiento considerable en la vida del barrio, pues todos los datos estadísticos y previsiones habían sido rebasadas con creces. (…) Continuaba faltándome un local para establecer mi despacho. Todas las buenas palabras y promesas que el Ayuntamiento nos había dado de que nos cedería un piso del Polígono Espronceda –incluso llegaron a decir que escogiéramos el que nos pareciera mejor situado-, después de un sin fin de entrevistas, esperanzas y desilusiones, quedó en la más absoluta negativa. (…) Quedaban entre ellas [las calles] grandes espacios “pendientes de plano parcial” hasta que en 1963 han quedado urbanizadas, mejor dicho delineadas, ya que hablar de urbanización en aquella zona, más que optimista sería ser iluso.” (Carmen Obradors, El Suroeste de Sabadell (Barrio de Campoamor), tesina, Escuela de Formación Social Sabadell-Tarrasa, 1964). Des del primer moment amb l’especulació arribà també la corrupció i també les pures i simples estafes, com aquesta de Sant Andreu que fou detectada pels serveis del Govern Civil de Barcelona: “[Después de entregadas las llaves, las viviendas] no están en absoluto terminadas y ello en tal extremo que, por estar los voladizos sin barandillas, las escaleras sin peldaños y el tejado apenas cubierto, representan un contínuo e inminente peligro de graves accidentes para los niños y para las personas mayores. No hay agua, ni luz, ni lugar apropiado para las más elementales necesidades. (…) Cada una de las viviendas o pisos ha sido vendida simultáneamente a varias personas, o sea que existiendo sólo 45 pisos, estos han sido vendidos a un centenar de compradores. (…) …a su juicio [de l’inspector del Ministeri] el asunto (…) no es de la competencia de este Ministerio…” (Informe de la Dirección General de la Vivienda al Gobierno Civil de Barcelona, 11.8.1958, Arxiu Històric del Govern Civil de Barcelona). A la part final de l’escrit es pot comprovar que una cosa era detectar el problema, i fins i tot denunciar-lo, i una altra de molt diferent era contribuir a solucionar-lo d’una manera efectiva. Que fàcil que resultava descobrir al final de l’obra que l’afer no era de la pròpia competència i que ja vindria algú altre a fer-se’n càrrec. És clar que el que acabava passant és que no se’n feia càrrec ningú i, naturalment, no podia passar molt de temps sense que els veïns afectats fessin sentir la seva protesta d’alguna manera. Primer de forma legal i submisa, després no tant…
Page updated
Google Sites
Report abuse