Embedded Files
Per als ulls dels catalans de mitjan segle xx, al segle anterior s’havia produït el més gran trasbals demogràfic de la història de Catalunya com testimonià —també— Jaume Vicens Vives en una etapa en què reflexionar sobre la història de Catalunya —o sobre qualsevol episodi de la història d’Espanya gairebé— podia conduir a ser vist com a políticament sospitós. El règim franquista havia decidit pensar per tothom i evitar així interpretacions dels fets històrics que no li convinguessin. Segons Vicens, durant el segle XIX: “Els individus més actius de la població camperola i de les petites viles abandonaren les llars per cercar fortuna adés en les grans ciutats, adés en l’aventura de la migració transmarítima. L'estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l'Europa occidental, per l'emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer.
Considerables masses humanes canviaren d'horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana” (Industrials i polítics. Els catalans en el segle XIX, ed.Vicens-Vives, Barcelona, 1983 [1958], p.17.). Molts dels catalans del segle XIX es convertiren, per tant, en emigrants. Alguns sense sortir de Catalunya (però ja era una gran aventura anar de la Seu d’Urgell a Barcelona abans del tren), d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina. Catalunya creixia en habitants, però aquests es concentraven majoritàriament prop de Barcelona i els saldos migratoris del país eren invariablement negatius. Per exemple, en el període 1857-1877 marxaren de Catalunya 68.910 persones més de les que hi varen venir a viure des de fora. Cap a finals de segle les coses començarien a canviar: de l’Aragó i del País Valencià arribaren immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població. En el període 1877-1900 la tendència s’havia invertit, perquè arribaren 83.004 persones més de les que marxaren. Sense que l’èxode rural interior es deturés, ara arribaven a les poblacions urbanes i industrials de Catalunya immigrants no catalans també.
De finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-39), la xarxa urbana catalana creix i es reestructura. Creix sobretot Barcelona (agregant-s’hi Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, etc.) i, amb ella, creixen algunes de les velles ciutats (Girona, Manresa, Tarragona), i antigues poblacions rurals es converteixen en ciutats noves (Sabadell, Terrassa), mentre que se n’estanquen d’altres de tradicionals o retrocedeixen (Reus, Tortosa, Valls, Vic), com es pot veure a la Taula 1. Paral·lelament, creixen la indústria i el comerç, pren cos la xarxa de transports ferroviaris i millora la xarxa de carreteres, la mecanització avança per tot arreu: Catalunya esdevé urbana i Barcelona és la gran protagonista del procés.
L’aportació de la immigració és determinant per al procés. Els creixements ràpids de la població mai no s’alimenten només del creixement natural —diferència entre naixements i defuncions—, perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és, per força, limitada. Però no és només per augment directe de població que les migracions engrandeixen la població del lloc on van a parar, sinó per l’aportació que aquests mateixos immigrants provoquen a la natalitat, sempre més baixa, d’àrees urbanes. La major part dels immigrants són joves en edat de procrear.
Malgrat tractar-se de migrants, tot sovint de parla catalana —valencians o aragonesos de la Franja de Ponent—, també tingueren lloc conflictes entre els residents autòctons i els nouvinguts. Les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideren “autòctons” perquè hi eren d’abans no és una cosa que hagi inventat la societat actual i, per descomptat, no són només un problema de base lingüística ni molt menys. Les topades entre autòctons i nouvinguts tenien lloc a les tavernes, per exemple, segons es pot seguir a la premsa de l’època, principalment entre joves. El mar de fons eren les disputes pels llocs de treball i l’escenari immediat la disputa pels llocs d’oci. Són situacions que avui es repeteixen amb característiques noves.
Aquests conflictes pogueren ser resolts amb processos d’integració segons el testimoni —una mica cofoi— de Marian Burguès, sabadellenc, artista ceramista, de llarga trajectòria republicana i defensor —en conseqüència— de la causa obrera. En evocar el passat, el vell cofundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, plantejava —parlant de la seva ciutat— que “Vinguda per atzar o dirigida, una invasió de valencians alcoians, ocupà bona part de les fàbriques; teixien a preus més baixos i feren possible la imposició de l’atur forçós als elements obrers que més es distingien en la propaganda de les reivindicacions obreres. Els alcoians aviat s’adaptaren com s’adapten tots quants vénen de fora. Una de les virtuts que ens ha donat bon to de civilitat és el tracte deferent que Sabadell ha dispensat a tots els forasters que han vingut a raure a la nostra vila.” (Sabadell del meu record, Joan Sallent, Sabadell, 1929, p.204.).
Com es pot observar, canviant orígens i circumstàncies, la frase podria ser ubicada en altres períodes de la nostra història: sospites de mans fosques dirigint les migracions, acusacions de competència deslleial pels llocs de treball, però també constatació de la possibilitat integradora.
Page updated
Google Sites
Report abuse