Embedded Files
A l’hora de triar destinació, els immigrants tenen en compte sempre la possibilitat de trobar feina. Allà on no hi hagi oportunitats laborals la presència d’immigrants serà puntual i anecdòtica. Els immigrants de la postguerra que venien a Catalunya no tenien dificultats a trobar feina, encara que no fos la feina somiada. Lògicament els immigrants anaven a parar als llocs de treball més durs, més insegurs i més mal retribuïts. Però a poc a poc se’n sortien, com observà Josep Maria Martorell el 1968, valorant l’experiència de les dècades anteriors. Tanmateix, si se’n sortien laboralment, no passava el mateix amb l’obtenció d’un habitatge digne: “Potser algú pot dir que més important que el problema de l’habitatge és el del treball. No obstant això, amb les circumstàncies laborals que els darrers anys hi ha hagut al país, fàcilment o sense masses dificultats, en un pol natural de desenvolupament com és Barcelona i el seu entorn, els immigrants han trobat els mitjans de subsistència, sense més recurs que el propi esforç. Més encara, certs tipus de família amb fills grans en edat de treball, no solament han subsistit sinó que han arribat a millorar els ingressos i la seva economia —malgrat l’alt nivell de la vida a Barcelona—, de quan eren al camp. En canvi el problema de l’habitatge habitualment els supera.” (“El problema de la vivienda [sic] i la immigració” dins Antoni Jutglar i altres, La immigració a Catalunya, Edició de Materials, Barcelona, 1968, p. 151).
Fou l’absència completa de previsió i de recursos per part de les polítiques públiques del període franquista el que portà els immigrants a una activitat d’estricta supervivència en el tema de l’habitatge. Cadascú s’encabia allà on podia, en una pensió, rellogat en una casa, amb uns familiars o amics o, esgotades les altres possibilitats, en una barraca o en una cova. Aquest barraquisme inicial va anar deixant pas a l’autoconstrucció, quan els immigrants aconseguien la propietat d’una parcel·la. Fou una dura lluita, primer per la casa, després pel condicionament de serveis, dels carrers, etc. Els problemes eren incomptables. I les autoritats semblaven no existir… Però la solidaritat interna de la comunitat immigrada actuà com un bàlsam per a totes aquestes necessitats. Moltes d’aquelles persones recorden avui amb una certa nostàlgia el vessant cooperatiu de la feina al suburbi, fins a convertir-lo —amb el propi esforç— en un veritable barri. Moltes àrees de barraques esdevingueren els anomenats “barris d’autoconstrucció”, d’altres desapareixerien — anys a venir— amb l’edificació de polígons d’habitatge o d’obres d’insfraestructura. En el procés de col·laboració, els veïns anaren sembrant les llav
ors d’un nou teixit associatiu; encara que només fos per organitzar millor les hores de l’oci i de la celebració que són presents a totes les comunitats humanes. A l’hora d’intentar constituir aquest teixit associatiu en llibertat, en canvi, les autoritats reapareixien. El Franquisme no autoritzava noves associacions amb facilitat. Tot allò que partia de la iniciativa autònoma dels ciutadans se’ls feia sospitós, fins i tot un casino de barri. A molts d’aquests barris incipients, fou indispensable el suport d’eclesiàstics de bona voluntat a l’hora de donar cobertura a aquestes associacions.
D’aquesta manera el primer local va ser tot sovint un local parroquial, encara que físicament el local hagués estat edificat pels mateixos veïns. Sense la garantia que a les autoritats del règim els donava la pertinència a la xarxa catòlica, l’autorització mai no estava assegurada.
Lògicament, a les hores de lleure, els nous ciutadans de Catalunya intentaven reconstruir d’alguna manera les pràctiques dels seus punts d’origen. Si bé la reproducció mai no fou perfecta, perquè el viatge i les noves experiències sempre indueixen mestissatge i hibridació, també en els immigrants, la veritat és que començaren a aparèixer per Catalunya societats de tipus nou que amb el temps es convertirien en penyes flamenques, “mesones béticos”, etc. No eren simplement translacions. Podia ser perfectament que al poble d’origen no tinguessin cap associació d’aquest tipus i, en canvi, celebressin alguna festa de la collita que ara resultava impossible, en bona lògica. Les hibridacions anaven en els dos sentits: a les ciutats, les fórmules de relació i associatives havien de canviar també. Estaven apareixent associacions noves degudes als immigrants; però per als immigrants aquests tipus d’associacions resultaven també noves.
Com no podia ser d’una altra manera les autoritats aviat detectaren el problema d’una immigració que se’ls estava escapant de les mans, tot i les prohibicions. Eren conscients que la construcció d’habitatges havia caigut en picat en la postguerra — com podem veure a la Taula 2— i comprovaven les conseqüències dia a dia, com es confessa en aquest fragment d’un document oficial: “El problema de la vivienda no es de los que en Badalona se puedan hechar en el olvido, pues por su numerosa población obrera (15.000 productores) y por las continuas e ininterrumpidas corrientes inmigratorias procedentes de todas las partes de la Península, y muy especialmente de la región murciana y del levante andaluz, las viviendas escaseany los precios de alquiler alcanzan un nivel desproporcionado.” (Memoria del Ayuntamiento de Badalona, 1948, text mecanografiat en dipòsit a l’Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares.).
En algunes ocasions, i sempre en informes reservats lluny dels ulls del públic, aquestes mateixes notes es tenyien d’un intens dramatisme: “En el antiguo Cuartel de la calle Maquinista de la barriada de la Barceloneta, en la actualidad medio derruido, viven infinidad de familias en condiciones verdaderamente infrahumanas, pues en espacios reducidísimos duermen hasta 8 personas con una manta agujereada y vieja, como toda separación entre padres, hijos y hermanos. Entre ellos hay varios enfermos, con la consiguiente falta de higiene y se han dado varios casos de venir niños al mundo entre tanta miseria.” (Documentació reservada del Govern civil de Barcelona: “Nota informativa. Asunto: viviendas infrahumanas”, 15.5.1953).
Però la política d’habitatge, tot i que va incrementar-se a poc a poc el ritme de les construccions, fou clarament insuficient abans del viratge polític de 1957. Es construïa poc, i tot i que hi hagué unes primeres iniciatives oficials (“Viviendas del gobernador”, “Viviendas del Congreso Eucarístico”, etc.), algunes d’aquestes estaven condicionades per la necessitat de donar satisfacció en primer lloc als políticament addictes, com es pot veure en aquest anunci d’adjudicació fet a Sabadell i que es repetiria en altres indrets: “LAS VIVIENDAS SE ADJUDICARAN SEGÚN EL ORDEN QUE RESULTE DE APLICAR, RIGUROSA Y ESTRICTAMENTE, A LOS ASPIRANTES A BENEFICIARIOS EL SIGUIENTE BAREMO: Sindicados 6 puntos, Mutilados de 2 a 5, Excombatientes 4, Familiar de caído (con dependencia económica) 3, Militantes de
F.E.T. 2, Vieja Guardia 2, Familia numerosa 5 (por cada hijo que exceda de 4, un punto más), Por cada año de antigüedad en la solicitud 2.” (diari Sabadell, 5.4.1952).
En la postguerra l’Església catòlica havia estat pendent fonamentalment de la “reconquesta espiritual” de la societat. Eufòrica per la victòria franquista, havia col·laborat en la repressió i havia aprofitat la seva nova autoritat per obligar la població a “recristianitzar-se”. Des de finals dels quaranta, alguns eclesiàstics i catòlics seglars, tot anant a catequitzar descobriren que als suburbis hi havia moltes altres feines per fer a més de l’apostolat. A poc a poc, força d’ells transformarien l’acció pastoral en acció social. Fins i tot s’arribarien a fer algunes promocions d’habitatges sota la seva influència. Però probablement la labor més consistent que arribaren a portar a terme fou la de cobertura per al nou teixit associatiu, de la qual ja hem parlat. D’aquesta manera, i sense que el règim en fos conscient al començament, alguns eclesiàstics deixaven de ser —poc a poc— una garantia de fidelitat política. Igualment, alguns joves pertanyents a l’Acció Catòlica a través de grups especialitzats, com les Hermandades Obreras de Acción Católica (HOAC) o les Juventudes Obreras Católicas (JOC), començaren a mostrar una inclinació per l’acció social que desbordava el marc tradicional de la beneficència. Amb el temps, en una bona colla de casos, fins i tot, es convertirien en oberts opositors i entrarien a formar part d’organitzacions antifranquistes d’esquerra o d’extrema esquerra. De resultes, alguns deixarien la seva condició de capellans, monjos o seminaristes.
Page updated
Google Sites
Report abuse