TEXTOS 3. LES MIGRACIONS A LA HISTÒRIA RECENT DE CATALUNYA

ENLLAÇ D'AQUEST DOCUMENT

L'Avenç núm. 400, abril 2014

SOBRE ELS BENEFICIS DE LA IMMIGRACIÓ

PER A CATALUNYA

Josep M. Montaner

CATALUNYA, BENEFICIÀRIA DE LA IMMIGRACIÓ

Enfront del drama que tot això representa per a moltes regions espanyoles, examinem els resultats de la immigració a Catalunya. Aquest ha estat sempre un dels temes més delicats. La bibliografia sobre aquest tema, relativament abundant, dóna fe de la sensibilitat del català davant d'això. Les desgraciades reaccions que ha produït de vegades la immigració demostra que aquesta sensibilitat esdevé amb molta facilitat malaltissa. El català té una tendència molt acusada al masoquisme: no direm que li agrada ésser màrtir, però se'n sent moltes vegades. El màrtir és per definició un ésser passiu que pateix a mans d'un botxí turments immerescuts i inevitables. La nostra història no ens ha estalviat les avinenteses pròpies per a una autocrítica radical. Nosaltres, en canvi, hem preferit moltes vegades denunciar la negra malícia dels nostres enemics. La immigració ha estat considerada, doncs, com una amenaça. La contínua invasió de treballadors del Sud i d'altres regions no catalanes de la Península comprometia la personalitat mateixa de Catalunya. Aquesta reacció, normal en tots els pobles de la terra que presencien l'arribada de gent de fora, era agreujada en el nostre cas per la debilitat de les institucions i mecanismes que en altres llocs asseguren l'assimilació dels nou vinguts. Es impossible negar la magnitud d'aquest problema. En general les respostes es poden agrupar en dues grans seccions. La secció dels pessimistes malenconiosos que accepten ja la possibilitat d'una Catalunya bilingüe i la secció dels optimistes cecs que confien malgrat tot que Catalunya demostrarà altra vegada la seva vitalitat taumatúrgica i incomprensible assimilant, malgrat tot, aquest mos tan gros. Nogensmenys, han estat molt pocs els qui han intuït que per sota del nivell cultural hi ha un altre nivell més decisiu on es juga realment el futur de Catalunya. Aquest nivell és evidentment l'econòmic, realitat primària de la societat.

Tots sabem que la Renaixença del segle passat només va triomfar perquè va coincidir amb la industrialització de Catalunya. Més ben dit, Catalunya existeix perquè l'energia i la voluntat de supervivència es van distribuir entre la cultura i l'economia. Només cal considerar el cas provençal per comprendre la resistència que pot oposar una regió pobra enfront d'una voluntat centralitzadora recolzada en un poder econòmic. En el cas de Catalunya, el valor de l'economia es podria resumir en una qüestió de percentatges. L'experiència ha demostrat que el percentatge actual de participació en l'economia global del país permet de fer valer un pes suficient. A partir d'aquest pes es pot intentar almenys una acció pública. Per sota d'aquest pes el país estaria lliurat a la força d'un corrent assimilador irresistible. Quasi una cinquena part de la renda total d'Espanya i un catorze per cent de la població total representen una base mínima de treball. De fet signifiquen el manteniment de la posició de dinamisme econòmic i per tant cultural i social, que obliga a un tractament adequat per part de la resta. Ara bé, les lleis de l'economia i els nombres amb què són expressats els seus resultats són inevitables. No hi ha equívoc possible: el manteniment del pes relatiu de Catalunya només ha estat possible gràcies a la immigració. Si Catalunya hagués comptat amb el mecanisme obstructor que alguns somniaven i hagués aturat la immigració, la deterioració de la nostra força econòmica hauria estat tan pronunciada que possiblement estaríem sotmesos a una pressió que, a la llarga, acabaria anul·lant els avantatges de l'aïllament i provocaria la desapanició definitiva de Catalunya.

D'antuvi la immigració ha significat per a Catalunya una entrada massiva de capital. No cal repetir aquí conceptes ben sabuts sobre l'origen de la plusvàlua. Aquest capital aportat pels immigrants ha estat evidentment el capital anomenat «variable», és a dir la forca laboral que junt amb el capital «constant» (fàbriques, maquinària, matèries primeres, etc.) constitueixen les dues bases de la producció. Aquest tipus de capital fornit per la immigració és precisament el que va fonamentar, entre altres, l'extraordinària zxpansió econòmica dels Estats Units fins a la Gran Crisi del 29, expansió que actualment ja no depèn tant de la mobilitat de la mà d'obra com de la repercussió que sobre la Tecnologia té l'enorme creixement de la ciència. A l'Europa occidental l'aportació de capital procedent del camp ha continuat en l'última postguerra fins que les reserves

umanes rurals han començat a aproximar-se a les dels Estats Units. Cal remarcar, però, see últimament s'hi ha sobreposat l'efecte accelerador produït per la ruptura dels commartiments econòmics nacionals, és a dir per la fundació del Mercat Comú. A Catalunya, doncs, la immigració ha possibilitat el creixement econòmic. Davant aquest resultat positiu es fa difícil d'admetre la crítica habitual que atribueix a l'arribada d'obrers emigrants el manteniment d'un baix nivell de sous per a l'obrer català. És cert que moltes megades la immigració ha estat provocada i organitzada amb aquest fi per alguns empreseris catalans. No obstant això, no sembla gaire probable que els possibles augments de productivitat d'una Catalunya tancada haguessin superat el volum de producció induït 2e la mà d'obra arribada realment a Catalunya els darrers trenta anys. La voluntat Inversió del capital català en investigació de noves tècniques i processos no ha estat mai gaire clara. Catalunya, com la resta d'Espanya, ha preferit sempre la llicència es rangera més que no pas l'invent propi. Una indústria sense immigració hauria estat una indústria tan poc competitiva com l'actual però amb una potència total molt menor. Per altra banda, la base d'utopia política que significa somniar en una restricció a la immigració és òbvia.

El capital que aporta amb si cada emigrant consisteix, per una banda, en l'estalvi de les despeses d'alimentació i formació social que han estat pagades a la terra d'origen de l'immigrant. Per altra banda, és la seva disponibilitat immediata per a realitzar un treball productiu, és a dir, per a engegar un procés productor simple i que demana poca formació i eines poc elaborades —processos que en la nostra economia encara són abundants-, o per a enfilar-se per l'escala de la sofisticació tècnica a través dels graons habituals de l'aprenentatge i el mestratge industrials. Aquesta disponibilitat gran de mà d'obra repercuteix decisivament en la capacitat d'empresa d'una societat com la nostra, que depèn totalment de la benevolència psicològica de l'empresari. En canvi, un mercat de mà d'obra estancat condueix ràpidament al pessimisme inversor. L'arma que això podria significar contra les reivindicacions laborals dels obrers és illusòria. En efecte, es tracta de combatre temporalment una exigència laboral per trobar-se després amb la mateixa exigència però sostinguda per una massa molt més gran i poderosa de treballadors.

UNA CERTA LÒGICA AL MAPA URBANÍSTIC D'ESPANYA

El fenomen central que ha determinat sempre la vitalitat catalana és la conglomeració barcelonina. La immigració ha estat l'única font que ha permès a aquesta ciutat de créixer fins al nivell actual i mantenir el seu dinamisme econòmic. La immigració ha contribuït a mantenir l'equilibri entre les dues grans ciutats d'Espanya, Madrid i Barcelona, equilibri bàsic tant per a la Península com per al futur de Catalunya. Un index eloqüent del dinamisme i la força d'una ciutat és el seu poder d'atracció. Barcelona ha demostrat que és una gran ciutat i que les condicions que la van engrandir continuen essent vigents. És evident que la immigració ha plantejat una sèrie interminable de problemes urbanístics i d'infrastructura, però l'existència d'aquesta pressió assegura que algun dia hauran d'ésser resolts pels procediments que sigui. En canvi, allò que Catalunya no hauria pogut permetre's mai és que Barcelona restés endarrerida en el camí del gegantisme, de les megaunitats que definiran el món del futur. Gegantisme que per a nosaltres pot tenir un to pejoratiu, però que de fet només implica uns problemes humanament «resolubles».

Un altre dels beneficis de la immigració ha estat de donar una lògica més gran al mapa demogràfic d'Espanya. L'artificial uniformitat de població de començaments de segle significava l'assentament del mateix volum humà sobre terres pobres i àrides que sobre terres més riques i més potencials. De fet, la immigració ha anat retirant del planell central i del sud d'Espanya unes masses de població procedents en gran part de la reconquesta i les ha redistribuït a la perifèria i a la capital. L'economia ha imposat, doncs, a la llarga, les seves lleis, encara que entre aquestes lleis dubtaríem d'incloure el miracle de la capital plantada al bell mig d'un vast territori inoperant.

Diguem, doncs, per resumir, que la immigració ha significat per a Catalunya mantenir el seu equilibri de poder amb la resta de l'Estat espanyol, equilibri que a la llarga determina les estructures públiques. Ha significat també una entrada massiva de capital i una injecció de dinamisme. Els desavantatges de la immigració ja són més coneguts. És el perill de la despersonalització de Catalunya. Només voldríem recordar aquí que aquesta personalitat catalana és també precisament el producte de barreges innombrables o, com ha estat dit, és de fet aquesta barreja. No cal menystenir, doncs, els valors racials que aporten els immigrants. La història de la Humanitat demostra que les mescles sempre han donat millor resultat que no les pureses racials i els calls culturals. L'actitud personal mateixa dels catalans sol ésser de convivència i afabilitat sempre que una relació laboral, per exemple, els posa en contacte amb els futurs catalans, tot just arribats d'altres terres. La inexistència de les estructures públiques que permetrien un assimilació més ràpida dels immigrants no és pas conseqüència d'aquesta mateixa immigració. Al contrari, és la mateixa immigració que dóna més urgència a la solució d'aquest problema i que per tant afavoreix l'actitud pública del català. El dia que l'immigrant trobi a Catalunya no solament una terra amb una personalitat preservada, sinó també una terra socialment correcta, el problema de la seva assimilació serà ben banal. Quan això sigui un fet caldrà agrair que, malgrat els perills que va comportar, la immigració hagi sostingut la base de l'existència mateixa de Catalunya, la seva potència econòmica. Mentrestant, cal desitjar que almenys el corrent immigratori a Catalunya segueixi el mateix ritme i amb les mateixes fluctuacions que a la resta d'Espanya. De la mateixa manera que tota solució dels problemes públics només és possible si comprèn tot l'Estat espanyol, també el problema de la immigració només serà resolt conjuntament amb totes les terres de la Península. Tota visió malenconiosa d'una Catalunya passada i ideal pren, curiosament, en el cas de la immigració uns matisos racistes i de classe desagradables. Curiosament lògicament, tant se val. Enfront de tantes dades negatives en la història recent del país diguem, doncs, que la immigració ha estat un dels fenòmens més positius i cabdals.

[Dins AA.DD., La immigració a Catalunya, Edició de Materials, Barcelona, 1968, pp. 27-32.]

Dins d’AADD. Antologia d’estudis històrics. Història de Catalunya VIII. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8429731369. 482 pgs. Pgs. 338-341.