9. Epíleg: construcció democràtica i reptes del canvi de mil•lenni
Avui arriben als diversos països de la Unió Europea immigrants d’arreu del món. N’arriben de tota mena, edat i procedència. I Espanya s’ha convertit en un dels pols de recepció més destacats dels darrers anys. Però el qualificatiu “immigrants” se sol reservar per als que provenen dels països més pobres, empesos per la manca de recursos i per la manca d’esperances al lloc d’origen. Quan el nouvingut és un alemany que ve a instal·lar un supermercat, un suec que vol passar al sol la seva jubilació o un japonès executiu d’una multinacional, mai no parlem d’immigrants.
Són immigrants els que provenen d’Àfrica o d’Amèrica Llatina, no compren xalets sinó que lloguen pisos on s’amunteguen mal que bé, i treballen a la construcció, la neteja o fan de cambrers.
Per a alguns països que foren propietaris de grans imperis colonials durant el segle xix i part del xx (França o Gran Bretanya), aquesta no és una situació nova. Fa molts anys que a localitats britàniques hi ha àmplies comunitats hindús, pakistaneses o jamaicanes. Per a Catalunya, en canvi, sembla que sigui una novetat sense cap mena de precedent. Però des dels anys seixanta/setanta han estat arribant a casa nostra, també els nostres “antics colonitzats”: magrebins, guineans i llatinoamericans. Els primers venien barrejats amb els darrers que arribaven del sud d’Espanya. Els que avui arriben tenen les mateixes esperances que els qui vingueren en el passat des d’altres llocs d’Espanya no fa tants anys o de la Catalunya rural, una mica més enrere —segons hem pogut veure—. Al costat de les esperances tenen els mateixos problemes i, lògicament, mantenen relacions que a voltes són conflictives amb els “autòctons”. Però això també ja havia passat. Per tant, si estem d’acord en el fet que aquest és el nou desafiament que cal superar; per què no fer-ho com en el passat? Ens cal afrontar processos d’integració que ja s’han donat en els dos darrers segles a les nostres ciutats, perquè, de fet, són la seva garantia de futur. Ho explicà fa uns anys l’antropòleg Manuel Delgado: “...una ciutat pot ser aleshores pensada com un colossal mecanisme caníbal, el manteniment fonamental de la qual són aquests immigrants que atrau en massa, però que mai no acaben de satisfer el seu apetit. És per això que a la ciutat ningú no hauria de ser considerat intrús, bàsicament perquè no hi ha ningú que no ho sigui. Tothom és immigrant, o fill, o nét d'immigrants, tothom va venir de fora alguna vegada. (...) ... una societat urbanoindustrial tant sols hauria de percebre com a immigrants aquells que acaben d'arribar després d'haver canviat de territori. Immigrant seria, si de cas, aquell que tot just acaba de posar el peu a l'andana, una figura per força efímera... (...) Paral·lelament a tot això, si, com proclamàvem, tot urbanita s'hauria de reconèixer a si mateix com el resultat més o menys directe d'una migració, ¿què és el que ens permet designar algú com a immigrant, mentre que es dispensa a altres, que el mereixerien plenament, d'aquest qualificatiu? ¿Qui, a la ciutat, mereix ser designat com a immigrant? ¿I per quant de temps?” (Manuel Delgado, Diversitat i integració, Empúries, 1998, pp. 32-33).
