Embedded Files
Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana cercant noves oportunitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Però no es tractava de circumstàncies purament econòmiques que aquestes persones haguessin d’acceptar amb la resignació de la fatalitat inevitable. En certa forma, marxaven dels seus llocs d’origen per motius que eren difícils de separar de la situació política que allí tenien. Si els seus problemes s’haguessin pogut solucionar en els seus llocs d’origen, amb transformacions econòmiques, que primer havien de ser polítiques, probablement no haurien vingut.
Ningú no emigra alegrement, com si deixar enrere la pròpia llar fos una festa. En paraules de l’historiador Carlos Serrano: “[L’emigració] Grado cero de la revuelta, si se quiere, incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión —e indica quienes son las víctimas—.” (El turno del pueblo. Crisis nacional, movimientos populares y populismo en España (1890-1910), Península, Barcelona, 2000 [París, 1987], p. 284.)
Emigrar mai no és una decisió senzilla. I en la presa de la decisió, el grau de revolta no tenia per què ser zero, parafrasejant Carlos Serrano. Els motius de la partida podien ser directament polítics, a vegades, com ha deixat reflectit l’historiador Juan Díaz del Moral, escrivint sobre una vaga de jornalers del camp de Còrdova esdevinguda l’any 1905: “a medida que el año avanzaba, se iban clareando las filas de los rebeldes. En vano los estados mayores procuraban levantar los ánimos y contener la deserción con numerosos actos de propaganda; nunca se pronunciaron más discursos; la falta de trabajo proporcionaba ocasiones incesantes para ello. Pero todo fue inútil: en el verano la desbandada fue general. Los más significados en el movimiento obrero y los que no lograban la protección de un amo se marcharon a las minas, al ferrocarril de Peñarroya a Conquista o a otras provincias. En Bujalance, que no contaba con 10.000 habitantes, registraron las oficinas municipales cerca de 1.000 emigrantes.” (Historia de las agitaciones campesinas andaluzas (Antecedentes para una reforma agraria), Alianza Editorial, Madrid, 1967 [1929], p. 218.).
Queda clar que una derrota en la lluita quotidiana pel propi benestar podia impulsar un punt i final i un canvi d’aires, tant o més que una catàstrofe natural —sequera, inundació, incendi. Conscients o no d’estar essent foragitats de casa seva per una estructura econòmica injusta, el cert és que tots els immigrants del període, tenint en compte que no tothom marxava, manifestaven una innegable capacitat per prendre decisions dràstiques i un cert valor. Les persones que feien les maletes mai no eren apàtiques, ni abúliques, ni corresponien a la imatge de la “vagància” que tot sovint els penjaven les autoritats. Els immigrants solien ser, com avui, persones ambicioses. Capacitat es per a l’aventura que emprenien ho podien ser més o menys, car triomfadores no ho podrien ser totes, però totes estaven ben disposades per intentar-ho.
Cal pensar, però, que no tot Catalunya rebia immigrants. Com en el segle XIX, certes àrees rurals catalanes perdien part de la seva població per emigració. Ara, però, ja La immigració a Catalunya del franquisme a la recuperació de la democràcia no marxaven tan fàcilment cap a Amèrica: es quedaven a Catalunya, sobretot a Barcelona. Barcelona s’havia convertit en una mena d’Amèrica per a molta gent. En les diverses onades migratòries que rebia la Catalunya urbana s’hi trobaven barrejats, per tant, aragonesos, valencians, murcians, aviat els primers andalusos — d’Almeria, sobretot—, amb pagesos catalans arruïnats o, com a mínim empobrits, amb les mateixes il·lusions que els seus companys d’aventura i amb la mateixa cara “sospitosa” de foraster en arribar.
La societat catalana rebia els immigrants de maneres molt diferents, segons el punt de vista adoptat. Els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça. Els més progressistes com una esperança de futur. Vegem-ne alguns exemples destacats.
Amb la seva perspectiva republicana i obrerista, acostumat a la defensa de les classes populars de tot Espanya, el polític i periodista Pere Coromines escrivia en el diari que en aquells anys estava dirigint: “Al costat dels 500.000 barcelonins, que són fills de la terra catalana, n’hi ha a la nostra ciutat 120.000 que han vingut de fora de Catalunya a fecundar el nostre país, fer-lo progressar. Hi ha qui voldria que això fossin dues ciutats enemigues, eternament separades per l’odi… Barcelona és de tots els qui treballen per ella i l’estimen.” (El Poble Català, 7.3.1914). L’autor era, a més, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i s’ubicava clarament en el camp de les esquerres. Com a l’esquerra se situava també el socialista Rafael Campalans, de la Unió Socialista de Catalunya (USC) uns anys més tard: “I per nosaltres, la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin (…) Catalunya, per a nosaltres, és abans que tot i per damunt de tot aquest arborament espiritual del nostre poble (…) que uneix en un mateix idealisme (…) als que són fills de Catalunya i els que han nascut en aquelles terres d’Espanya sotmeses encara a l’esclavatge del més infame dels caciquismes” (“La pàtria” a Justícia Social, 8.8.1931). Com es pot comprovar, es tractava d’expressions del tipus “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”, que va ser molt popular en la Transició a la democràcia dels anys setanta del segle XX.
Per contrapunt, el jove periodista Carles Sentís, que tot just començava a despuntar en ambients catalanistes, però que no mostrava en el seu discurs cap ni una de les qualitats solidàries pròpies del discurs progressista, afirmava: “Són molt pocs els habitants de la regió esmentada [murcianoalmerienca] que van a servir; la majoria perquè són tracomatosos des dels primers dies de la seva vida; d’altres perquè se l’encomanen expressament per estalviar-se el servei militar. (…) [La solució] Consistiria en obligar a tots els tracomatosos, per a obtenir treball o per a conservar-lo, a exhibir un carnet en el qual els dispensaris enganxarien segells acreditatius del dia en què foren assistits. No posseir el carnet, o no tenir-lo en regla, equivaldria a no voler-se sotmetre a tractament, i, per tant a ésser bandejat de tot arreu. Però aquest procediment no evita el pretracomatós. Potser caldria proveir de carnet a tots els passatgers dels transmiserians a llur arribada a Barcelona.” (Viatge en Transmiserià. Crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya, La Campana, Barcelona, 1994 [1932], pp. 88 i 93.
Aquesta manca de pietat i aquesta mostra de racisme descarnat ens anticipen més aviat el Carles Sentís periodista i propagandista al servei del Franquisme posterior a la Guerra Civil. El tòpic de l’immigrant com a ésser “impur” i “perillós” no és tampoc un invent dels nostres dies. En els rengles del catalanisme conservador de la Lliga Catalana, i amb uns plantejaments presumptament neutres, tenyits de cientifisme, el demògraf Joan Antoni Vandellós també mostrava preocupacions per la “puresa” de la raça catalana, única, segons ell, que podia mantenir una cultura en retrocés davant la pressió immigrant: “[L’augment de la immigració pot canviar la] composició racial de la nostra terra, amb tot el que això significa per a la llengua, la cultura, l’economia i els problemes socials. (…) El cas és molt difícil perquè no es pot tenir fronteres i, per tant, no ens és possible fer com altres països que les tanquen quan els convé i àdhuc efectuen expulsions més o menys dissimulades dels treballadors estrangers en temps de crisi” (La immigració a Catalunya, 1935, pp. 54 i 76). Curiosament en aquella Catalunya “plena” d’immigrants els dos partits més votats eren catalanistes, la Lliga Catalana i Esquerra Republicana de Catalunya, i el partit que més retrocedia l’espanyolista Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.
Afortunadament, ni les tesis de Sentís ni les de Vandellós varen tenir incidència en un govern català que, aleshores en els anys trenta, era més proper als plantejaments de Coromines o de Campalans. El tractament als immigrants, tot i no disposar dels recursos que avui relacionaríem amb una política immigratòria correcta, no va degenerar ni cap a la vexació ni cap a la deportació. Però el règim que s’instal·laria a Catalunya al final de la Guerra Civil pensaria ja d’una altra manera. I actuaria en conseqüència…
Page updated
Google Sites
Report abuse