4. Migracions contemporànies: la segona expansió colonial

Sovint, s'ha qualificat, demogràficament, el segle XIX com el segle de l'explosió blanca, és a dir, el segle en el qual la població d'ascendència europea va créixer més en relació a les altres i es va expandir per tot el món. De fet, les xifres són espectaculars, ja que uns 38 milions d'europeus sortiren d'Europa per ocupar diverses colònies de poblament com Algèria, el Cap, Austràlia, Nova Zelanda o Canadà.

En efecte, durant el segle XIX, les potències europees van consolidar la colonització d'Àsia i Àfrica. Per exemple, Gran Bretanya conquesta l'Índia, també estableix colònies a Austràlia o Nova Zelanda. Al 1860, una expedició conjunta franco-britànica obre els camins a la Xina. Gran Bretanya ocupa, també, Egipte al 1882; França ocupa Algèria al 1830, i amplia, més endavant, la seva presència al Magrib, tot ocupant part del Marroc i Tunísia.

Hem de distingir entre diferents tipus de colònies durant aquest període:

• les colònies de poblament que impliquen l'establiment a la colònia, de manera permanent, d'abundant població europea;

• les colònies d'explotació, en què una minoria d'europeus (militars i funcionaris) controlen a la població local i sotmeten la colònia als interessos econòmics de la metròpoli. Això genera nous fluxos d'europeus que es desplacen com a administradors, militars o com a colons.

L'emigració d'europeus en direcció a les colònies de poblament es tracta d'una emigració lliure, individual a la recerca d'una millora econòmica. No hi ha dubte que un dels principals atractius que estimulaven l'emigració europea eren els privilegis, en l'obtenció de terres per exemple, que atorgaven els diferents règims de les colònies als europeus que s'hi desplacen.

Per exemple, a Algèria hi havia una gran disponibilitat de terres perquè s'havia privat als nadius musulmans del dret a la propietat de la terra. Per altra banda, també se'ls havia marginat de l'educació per la qual cosa la burocràcia va caure en mans de la minoria europea -formada per francesos, espanyols i italians i a la minoria àrab-jueva, a la qual se li reconeixia el dret a la educació.

Per aquesta època, els europeus emigren també, cap a Austràlia (2,5 milions de britànics), cap a la colònia de El Cap o cap a Argentina (un milió d'espanyols aproximadament, entre 1821 i 1914).

En aquest període, també va ser important l'emigració europea que es va dirigir cap a antigues colònies ara ja independents com els Estats Units d'Amèrica, que basen la seva construcció nacional en l'immigrant. La formació dels Estats Units va excloure la població indígena en la construcció de la seva identitat nacional, fins al punt d'exterminar-la físicament. Alhora va haver de compensar el despoblament del territori fomentant la immigració de població blanca europea (hi emigren alemanys, irlandesos, britànics, italians), que, una vegada arribava al seu destí, adoptava fàcilment la nova llengua i la nova identitat nacional. Per tant, la nació americana es va fonamentar en la immigració europea - constitueix la seva població- i en l'extermini de la població indígena. En el fons, en la afirmació de la supremacia blanca. Aquests europeus que emigren als Estats Units busquen noves oportunitats laborals, sigui amb l'adquisició de terres o, més endavant, com a obrers a les fàbriques o construint el ferrocarril.

Tanmateix, no són els europeus els únics que emigren, en aquest període. El sistema colonial implica també grans desplaçaments de migrants africans o asiàtics, com a mà d'obra. En aquest cas, es tracta de migracions forçades.

Hem de tenir en compte que, fins que l'esclavatge no va ser abolit, al llarg del segle XIX, les migracions forçades d'esclaus africans a Amèrica encara eren molt rellevants, fins al punt que el nombre d'esclaus d'ascendència africana va passar de 3 milions, l'any 1800, a 6 milions l'any 1860.

En la mesura que els estats de les diferents metròpolis colonials anaven abolint l'esclavatge, la mà d'obra de les plantacions de les noves colònies va passar a ser reclutada, de manera gairebé forçada, entre els estrats més baixos de la població índia, xinesa o japonesa. Es tracta del reclutament de treballadors per a plantacions, les mines o en la construcció del ferrocarril que, tot i ser teòricament lliures, treballaven en unes condicions molt semblants a l'esclavatge i, a la pràctica, no podien deixar la feina.

Aquest tipus de treball forçat es va anomenar, en el marc de l'Imperi Britànic, coolie system. En aquestes condicions, es va produir l'emigració massiva de població índia cap al Carib, la colònia del Cap o Indonèsia. En aquestes condicions, s'ha d'entendre, igualment, l'emigració xinesa i japonesa al Sud-est Asiàtic, a Califòrnia o a països com Xile i Perú.

En total, es calcula que aquest tipus de producció va fer que es desplacessin entre 12 i 37 milions de persones, majoritàriament d'aquests orígens -també indonesis o vietnamites- entre 1834 i 1941, quan es van abolir aquest tipus de contractes inhumans.

PÀGINA SEGÜENT: 5. Migracions contemporànies: la industrialització