Font des Barracar (1919)
La font des Barracar formava part del projecte de l'Ajuntament que pretenia dotar d'una font pública per a cada barriada de la ciutat. Inaugurada l'any 1919 es composa d'un singular i gran cos prismàtic, on s'hi amaga la maquinària, i que funciona com a peanya d'un altre cos hexagonal menor, flanquejat per quatre figures escultòriques en distintes postures quotidianes de factura realista.
El conjunt es culmina amb una petita columna decorada, entre d'altres motius, per l'escut de Manacor a dues cares i per una inscripció a les altres dues. Culmina el monument un fanal profusament decorat. Tant la font com la plaça, van ser restaurades durant la darrera dècada del segle passat, ja que per la manca d'ús s'havia convertit gairebé en un munt de pedres.
La font des Barracar va entrar dins la història de Manacor en ser lloc de trobada i el punt de sortida de l'anomenat "Saqueió" del maig de 1920, protesta de treballadors, sobretot dones, que descontents amb la pujada continua del preu dels articles tèxtils, van assaltar amb força distintes botigues de sa Bassa i l'actual carrer Major. A un costat s’adossa una pica de pedra. Conserva la roda de ferro que accionava la bomba extractora.
Bibliografia: Revista Perlas y Cuevas.
Veure a GoogleStreet
Font de na Camel·la (1920)
La font formava part d'un projecte promogut des de la Sala, que havia de permetre facilitar l'abastiment d'aigua potable a cadascuna de les barriades de Manacor, durant la dècada dels anys vint de la passada centúria. S'ha d'assenyalar el continu trasllat d'ubicació que ha patit la font, que anys després de la seva inauguració al 1920 va anar canviant de lloc, al costat esquerra de l'avinguda, damunt la voravia. Realitzada en ferro és de disseny senzill però atractiu.
Es conforma d'una columna estriada separada per la meitat per un tambor central, nucli on s'hi situa l'escut de la ciutat d’un baix relleu a la part del davant, la data de fabricació a més de la roda de ferro al darrera que permetia treure l'aigua de dins el pou, a través d'una aixeta zoomòrfica ubicada a la part baixa de la columna. El cos superior de la font acaba amb una lleugera decoració vegetal. A l'actualitat li manca la roda. Destaca l'estructura de ferro de la font amb l'escut de Manacor.
Bibliografia: Ajuntament de Manacor
Veure a GoogleStreet:
Font des Dofins (1917)
El 1914 el batle donà per acabada la gestió de la compra dels terrenys. A l’acta municipal s’insisteix en què els terrenys siguin destinats perpètuament a plaça pública. D'iniciativa municipal, la plaça fou inaugurada el set d'octubre de l'any 1917 pel batle Josep Oliver, seguint l'eix visual i estilístic de la Font de sa Mora acabada sis anys abans. I com aquesta, la font dels Dofins tampoc fou beneïda pel rector, que no hi volgué anar encara enfadat pel succeït a la plaça Llibertat.
Seguint una estructura similar a la de la font des Barracar, consta d'un gran cos recangular feta de marès, que actua com a peanya del conjunt escultòric i que encara conserva la roda de ferro mitjançant la qual es podia treure l'aigua.
A sobre, s'hi alçen quatre dofins d'expressió onírica, que miren cap els principals punts cardinals. Disseny i obra del "Mestre Sant" Santandreu, va insertar entre les cares dels peixos, uns petits escuts referents a la ciutat de Manacor. Les coes queden unides formant així una base que suporta el cos conodial acabat en una bolla. La font dels Dofins va costar vuitanta duros.
A més dels escuts de Manacor hi ha també, dins el que és l'estructura d'un escut heràldic, la inscripció "octubre" i a l'altre costat "1917". A dos dels costats hi ha una placa amb el nom de la plaça "Plaza de San Jaime". Hi ha una pica de pedra de format rectangular a la part inferior, on hi devia anar l'aigua que sortia de la font. L'accés a la font es fa a través d'una porteta de fusta
Bibliografia: CANTARELLAS, C. (1981): La arquitectura mallorquina desde la Ilustración a la Restauración. IEB. Palma. SEBASTIAN, S. (1973): Arquitectura mallorquina moderna y contemporanea. Miramar. Palma SEGUÍ, M. (1975): La arquitectura modernista en Baleares. Palma.
Veure a GoogleStreet:
Font de la plaça de la Indústria (1936)
Ja al 1935, una sèrie de persones que feien mercat en aquesta plaça, també anomenada "dels Porcs", van signar una petició perquè s'hi portàs, canalitzada, l'aigua procedent de la veïna plaça de la Llibertat (sa Mora), donat el creixement poblacional de la zona i l'actiu comerç que s'hi duia a terme setmanalment.
La font es composa de quatre cossos a distintes alçades construïts en pedra, un de major al centre amb tres més adossats als seus costats, als peus de la cara frontal s'hi troba una petita piscina protegida per una barana de ferro on s'hi baixa a partir de cinc escalons. Cada cos està coronat amb una coberta de rajoles esmaltades de color blau marí i que donen vida al conjunt, el central amb quatre vessants i els restants amb tres aiguavessos. Com el nom de la plaça on s'hi situa la font, és un exemple de construcció d'estil racionalista fabril de la ciutat de Manacor.
Bibliografia: Ajuntament de Manacor
Veure a GoogleStreet:
Font de sa Mora (1911)
D'inspiració clarament modernista tant l'estructura com els elements formals i iconogràfics, la font de sa Mora és l'exemple més clar d'escultura modernista de la ciutat. Plaça i font foren inaugurades el 23 de juliol de l'any 1911 i beneïda de mala gana pel rector, en considerar el rector que la figura femenina mostrava massa pell per poca roba. Obsequi de l'Ajuntament al poble manacorí, fou construïda seguint els plànols de l'arquitecte català i col·laborador d'Antoni Gaudí, Joan Rubió i duta a terme pel mestre Damet.
L'estructura consta de dues parts, la inferior, una bassa excavada al terra, per on es baixa a la font baixant tres escalons. I la part superior, aixecada sobre dues columnes rústiques inclinades de manera convergent, que es situen al darrera del conjunt, llindant la porta que dona accés al mecanisme de la font. A la part frontal s'alça sobre un mur de pedres irregulars, una gran peanya de formes sinuoses, que es decora amb un trencadís de rajoles marrons i blanques tot coronat per la figura escultòrica de ferro fus duita des de Barcelona, que representa una dona d'actitud melancòlica, portant un fanal hexagonal, tot simbolitzant "la nova llum". L'originalitat del conjunt recau en la mescla d'arquitectura i escultura.
Bibliografia: Ajuntament de Manacor
Veure a GoogleStreet:
Font del carrer de la Verònica (1933)
D'estructura senzilla però compacta, la font de la Verònica mescla línies rectes a la seva base amb sinuoses corbes i contracorbes a la part superior, característica que juntament amb l'enrajolat bicolor del frontal, li donen un caràcter molt proper al modernisme, reminiscències de l'estil que al continent europeu va tenir el seu apogeu entre finals del segle XIX i principis del XX, i que a Mallorca hi arribà cap a les primeres dècades de la centúria.
La decoració principial es centra doncs, a la part frontal, on petites rajoles blanques i blaves col·locades en diagonal en dues regions separades. Una de superior, que arriba fins el capdamunt, i una zona inferior emnmarcada dins d'un cercle de pedra, al centre de la qual hi sobresurt una aixeta de ferro que abocaria l'aigua a una petita pica semiel·líptica que s'alça dos pams del terra. la maquinària original situada a la part posterior està actualment desapareguda, així com la roda necessària per succionar l'aigua del pou. La canalització fou subvencionada pels veïns de la zona, per mitjà d'unes subscripcions de dues pessetes per família.
La font en sí mateixa no té cap element artístic destacable més que les rajoles de la part frontal, probablement del moment de construcció, però forma part de tot el projecte d'abastiment d'aigua al poble.
Bibliografia: Ajuntament de Manacor
Veure a Google Street
